“Dolorosa espera” sobre EL DOLOR de Marguerite Duras a Llegir en cas d’incendi (16.03.20)

Dolorosa espera

‘El dolor’ és el diari que va escriure Marguerite Duras mentre esperava saber si el seu marit havia sobreviscut als camps de concentració

Al llarg de la meva vida he vist molts documentals sobre l’Holocaust. També he llegit llibres, articles, he vist pel·lícules, exposicions i he viatjat a camps de concentració per tal d’entendre tot el que va passar en aquell negre episodi del segle XX. Sempre penso que, en línies generals, tinc una idea prou clara dels fets principals, però quan enceto una nova lectura -per posar un exemple- descobreixo com és de difícil arribar a conèixer-ho tot. Cada persona que va viure, d’una forma o altra, aquella experiència, té una història per compartir, que si bé pot tenir trets en comú amb d’altres, mai serà del tot la mateixa. El testimoni que Marguerite Duras fa en el llibre El dolor (LaBreu en català amb traducció d’Arnau Pons i Blanca Llum Vidal i Alianza en castellà amb traducció de Clara Janés) ha estat tota una descoberta.

Marguerite Duras (1914-1996) va formar part de la Resistència francesa contra l’ocupació nazi, però el seu grup va patir una emboscada de la qual ella va poder escapar amb l’ajuda de François Mitterrand, però no així el seu marit, Robert Antelme, qui va ser detingut i enviat al camp de concentració de Buchenwald i, més tard, Dachau. Durant el temps que va durar l’ocupació nazi, Duras va anar escrivint un diari que l’autora va oblidar i no va retrobar fins uns quants anys després (1985), quan va decidir publicar-lo. El primer text d’aquest volum, titulat com el llibre, és realment el relat d’un dolor, el que va sentir la protagonista esperant saber si el seu marit Robert estava entre els supervivents dels camps de concentració, una vegada alliberats. El que mostren aquestes pàgines són anades i vingudes, preguntes, incerteses i molta angoixa, tot un seguit de sentiments que la Duras va compartir amb el seu amant i company de batalles Dionys Mascolo, la persona que finalment aniria a buscar a Robert al saber que era viu per tal de tornar-lo a París.

Aquest text és ple de reflexions que posen la pell de gallina. No només sobre la seva espera, el seu neguit, sinó també sobre la situació que vivia Europa. Ens diu Duras: «Quan vaig perdre el meu germà petit i el meu nadó, vaig perdre també el dolor, ja era irrellevant, per dir-ho d’alguna manera, es construïa sobre el passat. Aquí l’esperança és completa, el dolor s’implanta en l’esperança.» Crec que molts lectors podem entendre perfectament com de diferent és el dolor per un fet passat (i sobre el qual ja no pots fer res, més enllà de superar-ho) d’un altre fet que no sabem si ha passat però que pot succeir. L’esperança no és sempre un plat gustós. També llegim, quan parla del genocidi: «Som de la mateixa raça que els qui han estat calcinats en crematoris de Buchenwald, de la fam, de les fosses comunes de Bergen-Belsen, dins d’aquestes fosses tenim la nostra part, aquests esquelets tan extraordinàriament idèntics són els d’una família europea. No és una illa de la Sonda ni en una contrada del Pacífic que han tingut lloc aquests esdeveniments, és en terra nostra la d’Europa. Els quatre-cents mil esquelets dels comunistes alemanys que han estat morts a Dora de 1933 a 1938 també són dins de la gran fossa comuna europea.»

Aquest idea del fracàs d’Europa, de la responsabilitat col·lectiva, no és, doncs, tan modern. També Stefan Zweig reflexionava a El món d’ahir sobre com l’ésser humà que havia viscut una duríssima Primera Guerra Mundial podia tornar a caure en una segona. En el text de Duras ens trobem també amb la manera de pensar de Robert Antelme (qui el 1947 publicaria el seu llibre de memòries L’espècie humana), quan va ser alliberat: «En  Robert L. no va acusar ningú, cap raça, cap poble, va acusar l’home.» El dolor és un text que colpeix molt, i no només mentre dura l’espera. Diria que la part que ve una vegada en Robert ha arribat a París és encara més colpidora: ell està mig mort, no pot menjar res, cada dia sembla que pot ser l’últim, el seu cos fa por. Però fins i tot quan es va recuperant, veiem com encara li queda passar per algun episodi que a un servidor li encongeix el cor.

El volum conté quatre textos més, entre ficticis i autobiogràfics, que no són tan interessants com el que dona títol al llibre. De fet, jo gairebé recomanaria començar per aquests textos i deixar el principal, El dolor, per al final, per acabar per la porta gran. Reconec que no soc un gran devot de Marguerite Duras, he llegit algunes de les seves novel·les i, en general, m’han deixat bastant indiferent, però aquest dolor és tota una experiència. Abusant de gosadia diria que el personatge de la Duras em resulta molt més interessant que la seva literatura, però aquest text és pura vida i pura literatura. Sense floritures ni artificis, tampoc amb un excessiu dramatisme, els fets que explica són tan punyents que ens els pot presentar de la manera tan natural com ho fa. El dolor és, doncs, un títol per tenir en compte quan algú vulgui mantenir viva la memòria d’aquella època. La memòria d’Europa.

Manel Haro, Llegir en cas d’incendi (16.03.20)

Dolorosa espera

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter