Donar mots a ‘El dolor’ de Marguerite Duras a LaVeuDelsLlibres (20.06.20)

Abril 1945, París. Una dona jove d’uns trenta anys d’edat escriu febrilment al seu diari personal els successos que li trasbalsen la vida en aquesta ja entrada primavera de convulsió social i ebullició política. La capital francesa s’havia alliberat de l’ocupació nazi l’agost anterior i la condemna del govern col·laboracionista de Vichy es troba en el seu punt més àlgid. La guerra s’acabava a tot Europa. «S’han acabat els dies de plors. Tornen els dies de glòria», havia sentenciat De Gaulle just en l’obertura del mes. Però no havia dit res sobre el poble, sobre totes aquelles morts anònimes del qual no se’n sabria mai més res. Cap paraula per les vides que s’havien escolat prematurament, oblidant-ne els cossos en fosses o abandonant-los sobre la terra erma un segon després de prémer el gallet. La jove és Marguerite Duras, escriptora novella però amb cert renom i influència, membre de la Resistència francesa. El seu marit Robert Antelm —a l’obra, Robert L.— fou deportat com tants d’altres a un camp de concentració. Ella l’espera mentre prepara el cafè sense ningú a l’altra banda de la taula, en la incertesa eterna de no saber si és viu o és mort o morirà en el segon just en què s’ho pregunta. I també en l’escriptura del deliri, en l’anotació constant però inconnexa dels seus pensaments a dos blocs de notes que desaria al fons d’una calaixera. Quaranta anys més endavant, el 1985, recuperaria l’esborrany oblidat a un armari blau de Neauphle-le-Château perquè un encàrrec li demana publicar un text de joventut. L’autora, tal com confessa a la primera pàgina, sap que el Diari és seu, que fou ella qui el va redactar, però no en té cap record: ni d’ell ni del moment en què el va escriure.

En aquest marc històric, anímic i moral s’inscriu la novel·la —si pot ser considerada com a tal—, El dolor, traduïda el passat 2019 per Blanca Llum Vidal i Arnau Pons i publicada el mateix any per l’editorial de Barcelona LaBreu Edicions. L’obra es configura a partir de cinc relats, el primer dels quals bateja el llibre, que es balancegen entre la ficció i l’autobiografia, el monòleg en primera persona i el narrador aliè omnipresent a l’escenari dels fets. A Duras, però, no li interessa presentar-nos la realitat, donar a llum uns pensaments vertaders i corporis que es basen en allò transcorregut. Juga a deixar el lector als llimbs entre les peripècies de la retòrica i la certesa asfixiant del passat cruel i sagnant de la guerra. Ella és la mà que escriu el deliri, la mà que vomita l’angoixa de l’espera del marit i la mà que acaricia el desig inexorable de l’amant. Però és també la qui té ganes de fer l’amor amb un milicià condemnat a mort als relats «Albert del Capitales» i «Ter el milicià», al mateix temps que és els ulls que guaiten des de l’ombra el decorat obscè de l’estranger, el nen i l’home a «L’ortiga trencada». Amb una prosa que corseca, simple però punxeguda, clara però agonitzant —la major part de les construccions gramaticals tenen poc més de cinc paraules—, l’escriptora de Gia Dinh reconstrueix un món que, en harmonia amb una de les màximes d’Adorno quan assevera que no hi ha lloc per la poesia després d’Auschwitz, sembla que no pugui ser dit. L’horror nazi ha vetat qualsevol intent d’art posterior. Per això mateix, com ella detalla a l’inici dels relats, la literatura li fa vergonya, les històries reals «fins al detall» no poden anar cap a «l’amplitud de la literatura» i són merament anecdòtiques. Tot és i no és inventat. Tot és i no és literatura. Perquè «la paraula ‘escrit’ no convé» a tot aquest dolor que s’amuntega entre línies i paràgrafs. I tanmateix, l’escriu.

A l’acte quart de Macbeth, Shakespeare fa exclamar a Malcolm, fill hereu del rei d’Escòcia, que cal «donar mots al dolor» perquè «el dolor que no parla, omple el cor i l’esberla». Així, Duras i el dramaturg anglès es llacen en el punt precís d’aquesta cruïlla: el dolor necessita la paraula per ser, per «potser només [donar] forma i contorns», ara citant Maria-Mercè Marçal, al patir, a la tortura, al suplici, al morir. Per ser això i res més que ja és molt. I l’únic que importa, ara i aquí, és la voluntat de desflorir dels vestigis roents encara de la Segona Guerra Mundial, desromantitzar els Aliats com a salvadors de la Humanitat contemporània, palpar en els mots la memòria dels silenciats, dels descuidats i dels supervivents a tots nivells i en tots els àmbits, engranar-se als orígens de la societat actual perquè és des d’ells que s’explica la vida. I, d’entre tota la foscor, la penúria i el dolor imponent, poder llambregar una espurna d’esperança. Una espurna d’esperança que, al seu torn, només pot ser dita en veritats tan punyents com, en mots de Duras: nosaltres, ciutadans lliures del segle XXI, «som de la mateixa raça que els qui han estat calcinats en crematoris i que els gasats a Majdanek, també som de la mateixa raça que els nazis.» De manera que, «per poder suportar-lo, per tolerar-ne la idea, [cal] compartir el crim». I per tal de fer-ho, escriure’l.

per Ivet Zwartzko i Pou (20.06.20)

https://www.nosaltreslaveu.com/noticia/32435/donar-mots-dolor-marguerite-duras#.Xu3YVB_lthw.twitter

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter