Dovlàtov: de l’URSS als llums de neó EL RECULL de Serguei Dovlàtov (11.06.21)

Dovlàtov: de l’URSS als llums de neó
En l’edició i traducció de Miquel Cabal Guarro, es publica ‘El recull’ (LaBreu), de Sergei Dovlàtov

Llegir Sergei Dovlàtov és sempre una festa, i no pas perquè als seus llibres hi hagi festa, celebració, sinó tot al contrari: es tracta d’una festa a nivell intel·lectual, ja que les seves novel·les i narracions (complexes, si bé escrites amb el llenguatge sintètic que caracteritza l’autor), són fruit d’una mescla de tendresa, dolor i caos amanit amb humor intel·ligent. Aquest permet la supervivència dels personatges en una quotidianitat plena d’absurditats que, en el cas de Dovlàtov, va de l’antiga Unió Soviètica als llums de neó de Nova York.

A El recull (LaBreu) trobem nou relats de Sergei Dovlàtov que havien quedat dispersos. Llegits en el seu conjunt mostren, una vegada més, aquella difusa sensació de desarrelament experimentada per Dovlàtov, i tants dels seus personatges, els que se li assemblen, però també els que no. I és que al lector, en aquest cas lectora, se li fan gairebé incomprensibles, com al mateix escriptor que les viu i observa a la vegada, unes vides que són expressió d’un desordre descomunal, precisament en un país on es va imposar a sang i fetge un ordre en què tot semblava que havia de quadrar com en una operació matemàtica. Si les cultures orientals provoquen una sensació d’estranyesa, però a mesura que es van coneixent un, una, potser s’hi adaptaria pel fet de conèixer els codis, no és així en els relats de Dovlàtov. A aquest ‘orient’ rus tan desmanegat, fa la impressió que costaria molt adaptar-s’hi. El caos mental és una constant, i les relacions humanes se’n ressenten, els sentiments van d’un extrem a l’altre en l’arc de les emocions: de la passió més descarnada a una fredor que glaça, passant per tantes situacions desconcertants que deuen cansar tant la psique com provoquen frustració emotiva.

Dovlàtov bevia, qui sap si per suportar el malestar ambient (i també per la seva frustració com a escriptor en un país on no podia publicar el que escrivia), provocat per un estat autoritari, restrictiu, i que va donar lloc a una conducta generalitzada en què trobar vetes d’honestedat sembla missió impossible. Per il·lustrar aquest argument, prego la lectura del relat El raïm Isabella. La corrupció que s’hi descriu és tan descomunal que, si encara n’hi ha, trenca tota innocència respecte del règim comunista, que si per dalt era un monstre, era igualat per baix amb el monstre corresponent. Així escriu Dovlàtov: «Més endavant vaig saber que en aquella planta hi imperava una rapinya total a l’Estat a gran escala». L’Estat ens roba i oprimeix, doncs robem a l’Estat alhora que li fem burla!, es devien dir des dels capatassos fins als camàlics. Però justament testimonis com aquest és un dels valors afegits a l’estil brillant de la literatura de Sergei Dovlàtov: mostrar les misèries humanes que travessen totes les capes d’aquella societat, fins al punt que els que van emigrar als Estats Units van emportar-se-les amb ells, tal com es destil·la dels relats escrits ja a Nova York per Dovlàtov. L’escriptor poc es va moure del nucli de la colònia russa, li devia donar una certa seguretat, si bé l’èxit com a escriptor li va venir quan va començar a publicar a la prestigiosa revista The New Yorker.

Publicada al final d’El recull es pot llegir una entrevista, potser l’última que se li va fer a Sergei Dovlàtov. Entre d’altres respostes d’antologia que s’hi poden trobar per la seva veracitat i intel·ligència perceptiva respecte dels Estats Units, el lloc on ara escriu, diu Dovlàtov: «[els americans] tenen un país dinàmic, aquí passen tantes coses, que no tenen més forces per dedicar-se a més a més als problemes de l’altra banda de l’oceà. Aquí existeix una expressió que en part és de reverència però que en bona mesura és irònica: “l’estil europeu”. Es refereixen als llibres profunds i elegants, però manifestament no-comercials».

(P.D. Quan Sergei Dovlàtov va fer aquesta afirmació era l’any 1991. El temps no ha passat en va, i l’estil europeu ja fa força anys que aquí s’ha anat diluint com sucre dins l’aigua. El colonialisme americà ha fet bé la seva feina, han proliferat llibres d’èxit comercial a imitació dels seus amb una qualitat que no supera el guió d’una sèrie, són lluny dels arguments de fondària de Thomas Mann, Hermann Hesse o Virginia Woolf, o de Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga per posar exemples propers. Alguns d’aquests èxits són productes formalment ben escrits, però els falta l’ànima europea, aquell pòsit, aquella transcendència. És clar que hi ha excepcions, i prou que les celebrem).

Teresa Costa-Gramunt, Núvol ( 11.06.21)

https://www.nuvol.com/llibres/dovlatov-de-urss-als-llums-de-neo-184799