“Dovlàtov: la lucidesa que dol” sobre LA FILIAL a elnacional.cat (21.03.16)

LaBreu Edicions ha publicat La filial, de l’escriptor i periodista rus Serguei Dovlàtov (1941-1990). Dovlàtov va tenir problemes amb el règim comunista i va exiliar-se als Estats Units. Però no era el típic intel·lectual antiestalinista: de fet, havia estat boxejador, i se sentia bastant distant dels cercles de lletraferits soviètics.

El congrés i la femme fatale

La filial és una obra d’un clar rerefons autobiogràfic. Dovlàtov explica la seva assistència, a la segona meitat dels anys vuitanta, a un congrés d’intel·lectuals russos anticomunistes a Los Angeles. En aquest congrés, Dovlàtov va coincidir amb una antiga amant que feia vint anys que no veia, una dona capriciosa, dominant, volàtil, temperamental… Tot i que Dovlàtov ja era casat en aquell moment, va reiniciar una interacció malaltissa amb ella. A aquesta obra, a partir d’aquest episodi, fa tota una reflexió sobre el passat i sobre les relacions amb aquella dona per a qui “el més important eren els capricis”.

El desencís

L’obra de Dovlàtov està marcada pel fatalisme. Enllaça amb el pessimisme dels grans escriptors russos, com Dostoievski o Tolstoi. “Tots plegats som només el que sentim que som. I jo em sentia profundament i desesperançadament infeliç”, comenta en un moment de l’obra. Fins i tot en els moments de felicitat, Dovlàtov se sent malament: “Què has de fer quan la sensació de felicitat comporta inevitablement un presagi de desgràcia?”. Quan Dovlàtov escriu La filial, a més, ja preveu la seva propera mort, i això n’aguditza l’agror. “Ho veurem si vivim prou per veure-ho”, comenta en un determinat moment de l’obra.

Tània

Tània, l’ex amant de Dovlàtov, canalitza bona part dels sentiments negatius. Quan ell analitza el passat no pot evitar recordar el desconcert i la inseguretat que va marcar la relació: “Potser primer vaig perdre la noia i després em va deixar? O va ser a l’inrevés?”. I, malgrat tot, no aconsegueix tallar amb ella, tot i que el fa sentir tremendament desgraciat i li fa fer coses que ell odia.

El món des de lluny

La melangia de Dovlàtov va associada a un cert cinisme. En un punt de La filial recorda la seva infància i comenta: “Vinc de família pobra. O sigui, que haig de mostrar despreocupació i contenció. I, abans d’actuar, haig d’esbrinar per quant em sortirà la cosa”. Més tard reflexiona sobre la vida nord-americana: “Als Estats Units, el somriure no indica gaire res. Déu sap què són capaços de fer aquí amb el somriure als llavis”. L’humor negre és propi d’aquest escriptor, desenganyat però alhora divertit. En el congrés que descriu Dovlàtov, un activista localitza un intel·lectual que abans havia estat policia secreta i que l’havia torturat. L’ex detingut vol agredir-lo, però un altre dissident l’atura: Dovlàtov es limita a reproduir-ne les paraules: “Està clar que el que toca és trencar-li la cara a aquest tio. Però val més fer-ho en un altre lloc. Si no, els americans es pensaran que no som prou tolerants”.

Contra els col·legues

Dovlàtov, en la seva lucidesa, no podia deixar de fer un retrat patètic de l’oposició al comunisme: les seves disputes, el seu vassallatge cap als nord-americans, l’esterilitat de la seva lluita… En un punt determinat a La filial recull un comentari d’un col·lega seu: “La cosa que més odio després dels comunistes són els anticomunistes…”. Ell es definia com algú sense idees polítiques. Argumentava que ni tan sols tenia “una concepció del món”. I, malgrat tot, declarava amb orgull tenir, “una visió del món”.

Etern conflicte amb el règim

La primera obra de Dovlàtov va ser destruïda per instruccions del KGB. Durant tot el període comunista, els relats només circulaven per Rússia de forma clandestina, ciclostilats o copiats a mà. Però, malgrat no editar res al país, el fet que publiqués algunes de les obres a l’Europa Occidental van dur-lo a l’expulsió de la Unió de Periodistes de la URSS i al bandejament. Així doncs, el 1979 va anar-se’n als Estats Units i va començar a treballar per diaris i emissores americans en rus. Però era massa rebel per satisfer els nord-americans, i a La filial explica moltes friccions amb els que el contractaven.

Un visionari

Dovlàtov va morir abans no es desintegrés la Unió Soviètica. Quan va escriure La filial això ni tan sols es preveia. I, en canvi, ell va profetitzar clarament el futur: “Penso que d’aquí a cinquanta anys el món estarà unit. Per bé o per mal, això ja és un altre tema. Però estarà unit. L’economia serà global. Ni hi haurà fronteres polítiques. Tots els imperis s’esfondraran i formaran un sistema econòmic unificat…”.

Dovlatov

La Breu ja havia publicat anteriorment La zona, La maleta, El compromís i Els nostres. Tots ells són llibres en què Dovlàtov parla, bàsicament, d’ell mateix i de la seva vida. Sens dubte editar un autor mort, que ni tan sols va ser gaire popular en vida, és una aposta arriscada. Una aposta arriscada més de La Breu, que s’ha convertit en una de les editorials de referència de poesia (un gènere poc comercial). I que ha anat publicant alguns textos essencials de la literatura universal que ara per ara no estan gaire de moda (des d’Anaïs Nin fins a Evely Waugh). El seu catàleg és ple de perles amagades.

Gustau Nerín, (21.03.16)

http://www.elnacional.cat/ca/cultura-idees-arts/dovlatov-labreu-filial_100629_102.html#

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter