EL BIGOTI de Carrère llegit per Marina Espasa a L’Avenç (febrer 15)

Emmanuel Carrère, El bigoti (Labreu, 2014)

Traducció: Ferran Ràfols Gesa

Viatge al·lucinant

Llegir un dels primers llibres d’un autor que considerem “de capçalera”, un autor que s’ha consagrat fa poc, però que feia molt que escrivia, té un component de desafiament del pas del temps: llegim “en desordre”, una cosa que no hauríem de poder fer, i això ens proporciona unes claus de lectura diferents de les que tindríem si l’haguéssim llegit en el seu moment. Però els camins de les traduccions són inescrutables i resulta que, vint-i-vuit anys després de la publicació a França, el 1986, de La moustache, arriba a Catalunya El bigoti, gràcies a una iniciativa lloable de l’editorial Labreu i a una bona traducció de Ferran Ràfols.

Bigoti2

Carrère ja és un gran autor a França. Hi ha guanyat, amb justícia, tots els premis literaris i gaudeix d’un públic ampli i fidel, que ha seguit amb l’ai al cor una carrera que, des de les biografies de Werner Herzog i Philip K. Dick però, sobretot, a partir de la premissa brutal de L’adversari i del comportament del protagonista d’Una història russa, l’havia catapultat a la categoria d’autor de culte, especialista en l’exploració dels límits entre la raó i la bogeria, fins i tot massa especialista en el tema. El bigoti, que és una novel·la que no deu fer més de cent planes d’esborrany, entra de ple en aquest període d’investigació dels trastorns de personalitat i n’és un concentrat perfecte: un home s’afaita el bigoti després de deu anys de lluir-lo amb orgull, i descobreix a poc a poc que ningú del seu entorn se n’ha adonat. És més, ningú del seu entorn sembla recordar que n’hagi portat mai! A partir d’aquí l’espiral s’amplia: ningú del seu entorn el coneix, ningú del seu entorn l’estima, ningú no el voldrà ajudar? Etcètera.

Seria un pecat parlar del desenllaç. No ho farem, però sí que assenyalarem que és un exemple perfecte de com no decebre el lector. En lloc d’optar per una de les solucions més probables, tira pel camí del mig i fa un altre pas de rosca. El mecanisme sencer del llibre és de rellotgeria: no hi ha ni un sol pas que no estigui ben justificat. Els intents que fa el protagonista d’agafar-se a la suposada “realitat” (fotografies de viatges, document d’identitat, testimoni de familiars) són perfectament desballestats pel que tant podria ser una lògica indiscutible com un enorme complot contra ell. Lluny de quedar-se inactiu, el protagonista actua, pren decisions, es mou: tot és en va. Lluny de rebaixar el desafiament, l’escriptor l’apuja a cada capítol que passa. Ja no som a París, ja no som a Europa, ja no tenim pare, ja no tenim ciutat natal. Ens havíem adonat que, en cap moment de la història, el protagonista és anomenat pel nom de pila? No en té: és el primer que li ha furtat l’autor. Sol, sense nom i sense bigoti, un home va a la deriva i es pregunta si mai ha estat a terra ferma. No hem dubtat mai de si el nostre passat va ser tal com el recordem? Estem segurs que el nom amb qui tothom ens crida és el nostre, o és que s’han posat tots d’acord per no fer-nos parar bojos? Una trama senzilla, a vegades, pot servir per explorar més a fons un tema que una estructura complexa o una gran acumulació de pàgines. El bigoti és això: un viatge curt i fulgurant cap a l’interior d’un mateix, amb el risc i les vistes que suposa.

1359551177_102833_1359552921_noticia_normal

Marina Espasa, L’Avenç  nº409 ( febrer 2015)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter