EL BIGOTI d’Emmanuel Carrère al NewT (28.11.14)

El bigoti

Emmanuel Carrère

El protagonista decideix afaitar-se el bigoti. De sempre li ha agradat explorar les possibilitats del pèl facial, i afaitar-se el bigoti és una possibilitat, no sap si definitivament, però després d’anys duent-lo li sembla que és el moment, encara que només sigui perquè la pell respiri. I aquestes coses provoquen sempre bromes i comentaris de la gent més propera com la seva dona, els amics amb els que ha quedat per sopar, companys de feina…

S’hi posa i s’afaita el bigoti, però la dona no li diu res, ni els amics. Potser s’han conxorxat tots per fer-li una broma? Una resposta de broma a la broma d’afaitar-se el bigoti? Una broma de la seva dona i els seus amics encara, però quan tothom, absolutament tothom, reacciona ignorant l’afaitada del bigoti es comença a preocupar, i a dubtar si realment s’ha afaitat o no. Perquè ell té clar i recorda amb absoluta precisió que es va afaitar, i això hauria de ser suficient, o no?

Aquest és el principi del llibre, i tot plegat sembla una broma per construir un llibre lleuger i més aviat curt, i no. És un llibre petit, dels que agafen desprevingut, són els més terribles. El que comença com una broma va agafant un aire cada cop més preocupant, més inquietant, i el somriure se’ns va glaçant a la cara a mida que anem llegint i la història ens va arrossegant. Com una guillotina, cruel i precisa, i tot i la crueltat no podrem deixar de llegir.

Cesc Llevaries NewT (28.11.14)