EL BIGOTI d’Emmanuel Carrère a ElPuntAvui (07.11.14)

Horror, horror

Labreu recupera les primeres obres d’un dels veritables escriptors francesos amb èxit de crítica i de lectors. L’autor és Emmanuel Carrère (París, 1957) i el llibre El bigoti, la seva primera novel·la, publicada el 1986. No fa tant, el 2005, ell mateix va fer-ne l’adaptació cinematogràfica. Carrère va ser conegut pel seu llibre –i també pel·lícula– L’adversaire. Tota la seva trajectòria ens mostra la fascinació pel monstre que viu amb nosaltres, que som nosaltres i que s’apodera del nostre dia a dia aprofitant el mínim canvi de llum o de coordenades. Una teranyina d’horaris, afectes i llocs comuns que, de vegades, sembla que ens empresona però que a la narrativa de Carrère té altres virtuts: la del foc que manté la bèstia dins la gàbia.

A El bigotí, una vegada més, el fantasma kafkià conviu des de les primeres pàgines. Sembla que no hi passa res. Tot és com sempre. Tot es pot reconduir. Tot sembla una broma, un error, una mala interpretació. Però l’anècdota –en mans d’un altre autor– podria convertir-se en un conte surrealista, en una tragicomèdia, en un artefacte que podien assimilar fàcilment. No en el cas d’en Carrère. La bogeria, l’horror, el perill, l’horror, el pitjor horror que té lloc al dormitori, al saló de casa o… al lavabo.

Aquí, el protagonista decideix, mig en broma, mig buscant la provocació, afaitar-se el bigoti. La seva dona, Agnès, sabrà valorar aquella juguesca. També els amics de la parella, amb els quals van a sopar d’aquí a unes hores. Un joc divertit, desprendre’s d’un bigoti de deu anys, no? El problema és que l’Agnès no s’hi fixa. Els teus amics, tampoc.

L’home sense bigoti creu ser víctima d’una broma. L’escenari de testimonis s’amplia: els companys del despatx, les baralles a casa: ningú no recorda haver-te vist amb bigoti. Els records, les proves amb què el protagonista intenta tornar a ficar-se dins una narració ordenada que fins ara era la seva vida, no vénen a rescatar-lo. Unes fotos que no es troben. Unes vacances que mai no es van fer. Un familiar que resulta que és mort i tu saps que és viu. L’estan intentant fer passar per boig? Està embogint l’Agnès? Continua sent una broma pesada?

El llibre, una novel·la curta, que un escriptor més mandrós i menys ambiciós s’hauria conformat deixant-la en conte, es llegeix amb intensitat i inquietud. No saps ben bé on estàs perquè t’esperes qualsevol cosa i pregues perquè Carrère no resolgui en fals la trama. No ho fa. És cert que l’últim trajecte s’allarga i t’arrossega sense sentit massa temps, però el final, sense ser un acte genial de prestidigitació novel·lesca, funciona i ho tanca bé, deixant-te igual d’inquiet i preocupat que durant tota la lectura. No consultarem estadístiques, però estic segur que a partir del 1986 els homes que decidien afaitar-se el bigoti van anunciar-ho abans.

Carlos Zanon, Cultura d’ElPuntAvui (07.11.14)

ElBigotiElPuntAvui

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter