EL DOLOR de Marguerite Duras a La Vanguardia (06.06.19)

El dolor

Hi ha una mena de dolor inenarrable que només una narradora experta en tots els matisos del dolor és capaç de narrar. Marguerite Duras va ser aquesta mena d’experta en tots els seus llibres, però un d’ells en particular és una barreja forassenyada i alhora exquisida de dolors, un lloc on emergeix a la llum l’aiguabarreig de tots els corrents subterranis i foscos del patiment. El dolor és fruit de la reescriptura d’un diari personal que, el 1980, l’autora va trobar en un armari de la casa de Neauphle-le-Château. Al diari, la narradora té 30 anys i espera el seu marit deportat, l’escriptor Robert Antelme. Antelme no serà alliberat, en un estat físic molt precari, fins a l’abril del 1945, un any després de la detenció i vuit mesos després de l’alliberament de París. El dolor de la narradora no té escapatòria: la incertesa provoca un patiment atroç que ella només es creu capaç de suportar imaginant el pitjor. Visualitzant-lo mort conjura la possible confirmació dels negres presagis. D’altres que l’envolten, mares, fills, parelles de deportats i deportades, fan justament el contrari per suportar la incertesa: sargir mitjons, preparar la roba per quan torni la persona absent i imaginar un cop i un altre la retrobada.

Duras (que mai no va ser propensa a les fantasies roses) no pensa a celebrar retrobades, tampoc no sargeix mitjons ni prepara la roba: pateix a temps complet. Aquesta experiència del dolor íntim podria semblar estèril si no fos perquè sap fondre’l magistralment amb el dolor de tots. I sap fer entendre com poques vegades he vist aquesta mena de dolor de què parlava al començament, el dolor de la guerra: aquest que no s’assembla a cap altre perquè no el provoca un déu ni un monstre alienígena ni un terratrèmol ni cap altra catàstrofe na­tural: el provoquen els humans, és a dir, nosaltres.

El text acaba de ser publicat per La Breu Edicions en una impecable traducció catalana de Blanca Llum Vidal. És ideal llegir-lo abans de veure l’obra que Lurdes Barba dirigeix al TNC i que es va estrenar la setmana passada. Ariadna Gil s’enfronta a la dificultat d’interpretar un monòleg que sap condensar en aproximadament una hora les frases més eloqüents del diari de Duras. Hi vaig ser divendres passat i vaig trobar a faltar més barreja generacional: hi havia poca gent jove. Em va semblar paradoxal: ¿qui, sinó la joventut, té la mirada neta i ben disposada per veure i jutjar la devastació anímica que provoca la barbàrie? Qui, sinó els joves, necessita conèixer el destí aberrant dels que estan disposats a morir i a matar per idees fixes i utopies delirants? Qui, sinó la joventut, és a temps encara de no cometre atrocitats, de no repetir errors?

Imma Monsó, La Vanguardia (06.06.19)

(nota dels editors la traducció del llibre és de Blanca Llum Vidal Carrasco i Arnau Pons)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter