El dolor segons Duras, ressenya d’EL DOLOR a AraLlegim (15.06.19)

El dolor segons Duras

‘El dolor’ de Marguerite Duras. Labreu Edicions. Trad. Blanca Llum i Arnau Pons. 197 pàg. / 17 €

El dolor segons Duras / GETTY
Marguerite Duras va publicar El dolor el 1985. És un conjunt de cinc textos, la majoria de caire autobiogràfic i tots ambientats en el París de les acaballes de l’ocupació nazi i de la immediata postguerra. El lector familiaritzat amb l’autora hi reconeixerà la seva prosa característica: tallant, clara, simple, d’una elegància plena de nusos estrets i sofrents. La traducció de Blanca Llum Vidal i Arnau Ponss’intueix esplèndida.

El millor dels cinc textos és el que dona títol al conjunt. L’autora el presenta com si fos la transcripció d’un diari escrit durant la guerra, guardat i oblidat durant dècades. Vol fer creure al lector que el text que està a punt de llegir és cru i autèntic: és “un desordre fenomenal del pensament i del sentiment que no he gosat tocar i envers el qual la literatura m’ha fet vergonya”. Tant se val si és sincera o si ho fa servir com un truc retòric. El que compta és la voluntat de reforçar i netejar de floritures supèrflues la veritat -històrica, moral, intel·lectual i anímica- del drama espantós que hi explica.

El que hi explica és el que ella mateixa va viure. Som a l’abril del 1945, París fa mesos que va ser alliberat i Alemanya està a punt de caure. Duras, una autora jove i incipient però ja coneguda, membre de la Resistència, espera amb angoixa el retorn del seu marit, Robert L. (el futur escriptor Robert Antelme), que va ser deportat a Dachau també pel seu paper com a resistent. Inicialment, El dolor, que no arriba a la setantena de pàgines, és el relat crispat i angoixant d’aquesta espera: les anades diàries a l’estació d’Orsay, la incertesa, la convicció terrible que el marit no tornarà perquè és mort…

Un cop Robert L. ha tornat, El dolor passa a ser el relat de l’assumpció impossible del que ha succeït. Esquelètic, febrós, ple de cops, Robert L. encarna els efectes d’un horror inconcebible però real i massiu, un horror que marca un punt d’inflexió en la història d’Europa: “Som de la mateixa raça que els qui han estat calcinats en crematoris i que els gasats a Madjanek, també som de la mateixa raça que els nazis”. Brutal i personalíssim, El dolor és un text fonamental de la literatura sobre la guerra i els camps d’extermini.

Els altres quatre textos també són interessants, dramàtics i poderosos, però no són tan humanament estremidors ni tan literàriament rodons. Duras hi explica la seva relació interessada amb un agent de la Gestapo, el seu paper en les tortures a un delator, la fascinació eròtica que li provoca un jove milicià condemnat a mort… Després de la intensitat extrema d’ El dolor, és inevitable que facin una impressió d’obra valuosa però menor. Tenen la virtut, això sí, d’explicar sense concessions ni adulteraments autosublimadors els drames íntims i col·lectius d’una època perversa.

Pere Antoni Pons, AraLlegim (15.06.19)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter