EL RECULL de Dovlàtov a ElPaís (15.09.21)
Dovlàtov té corda
Encara hi ha textos inèdits de l’escriptor, i podem esperar molt d’aquest narrador fonamental, admirador de Txékhov, Hemingway i Zósxenko
Males notícies per als seguidors de Serguei Dovlàtov (Ufà, URSS, 1941-Nova York, 1990): ja en queden pocs llibres per traduir al català. Un infart va tallar en sec una obra narrativa admirable, saludada com a excepcional pel premi Nobel Joseph Brodsky —amic i company de joventut a Leningrad i, després, a l’exili americà— i també per autors com Kurt Vonnegut. De la dotzena de llibres publicats en rus als Estats Units, El recull és el novè que ens arriba; es tracta d’un volum factici, una tria personal del traductor, Miquel Cabal (és un luxe que, a diferència del castellà, Dovlàtov es publiqui en català sempre de la mà del mateix traductor i editorial).
La primera secció del llibre, ‘Contes de l’estiu passat’, reuneix tres històries breus, lleument interconnectades, sobre les vacances d’un escriptor a les Catskills, típic lloc d’estiueig a la natura de l’Estat de Nova York, i convida a pensar que l’aixeta de Dovlàtov ja no dona per a gaire més. Té gràcia retratant la colònia d’exiliats russos i no hi falten pinzellades de mordacitat (un nen ensenya a l’escriptor a fer anar un cotxet elèctric amb comandament a distància, i l’avisa: “Pensi que no es pot fer marxa enrere”, i ell contesta: “No es pot mai”), però deixen un regust més aviat anecdòtic.
Però tot seguit venen dos contes que presumiblement havien de formar part d’un llibre (La nevera) interromput per la mort de Dovlàtov i que ens el mostren en tota l’esplendor del seu estil. Si ‘El raïm Isabella’ explica una història d’adolescència a Leningrad que revela la poca-solta ideològica de la societat soviètica, ‘Un gall vell cuit en el fang’ és una peça major, que lliga el pes de la memòria dels anys perduts a l’URSS amb el malestar de fons de Dovlàtov als Estats Units, on va anar a contracor, tip de no poder publicar, no perquè fos el clàssic dissident polític: “L’únic objectiu de la meva emigració va ser la llibertat creativa”, afirma a l’entrevista que tanca El recull). És un conte esplèndid sobre la impossibilitat d’oblidar, sobre el passat que ens persegueix.
El volum el completen quatre relats més, de caràcter espars, i l’esmentada entrevista —probablement l’última que va concedir Dovlàtov—. El seu humor salvatge, l’escepticisme radical sobre la humanitat, l’angúnia pertorbadora que pot escometre en qualsevol racó de la quotidianitat, omplen aquests contes en què reapareix la tensió entre el país d’origen i el d’exili. Com diu un dels personatges: “Amèrica no és cap paradís. Però si és un infern, és el millor del món”. Els diàlegs, com en la resta del llibre, mantenen la tensió narrativa, molt ben trobats en la versió de Cabal.
Pel que fa a l’entrevista, il·lustra a la perfecció la radicalitat del compromís literari de Dovlàtov, que confessa ser dels “escriptors que no han triat aquesta professió, sinó a qui la professió ha escollit”. S’hi mostra lúcid parlant del pes de la tradició literària a Rússia, de les contradiccions de l’exili, de la difícil coexistència del talent i el mercat editorial…
En resum, falsa alarma: encara hi ha Dovlàtovs inèdits, i podem esperar molt d’aquest narrador fonamental, admirador de Txékhov, Hemingway i Zósxenko, concís i contundent, dotat d’un sentit de la ironia estratosfèric, com el d’aquell gloriós fragment d’Els nostres: “Amb Stalin es vivia millor. Amb Stalin es publicaven llibres i després n’afusellaven els autors. Ara no afusellen escriptors. No es publiquen llibres”.
Xavier Dilla, ElPaís (15.09.21)
