EL SEDÀS de Ramon Boixeda a la revista Poetari Hivern 2015

RAMON BOIXEDA. El sedàs. LaBreu (Alabatre, 60). 104 pàg. 14

D’ARTICULAR ELS CONTRARIS

“Del ser o no ser? quedar-se amb la pregunta, cal”

Quan l’escriptor Adrià Pujol parla dels poetes que ha llegit és bo que no provem de tapar-li els mots amb perífrasis idiotes de saberut: “Els poemes d’en Boixeda són de pagès. Branques, arrels i fòssils. Primitivisme, celatges i celísties. Purins i torres d’alta tensió. Fesols, fang i l’horitzó. Odes al porc. Hi treu el nas el mar i tot.” Després de La pell fina (Viena Edicions), que va guanyar el XXXVII Premi de Poesia Catalana Josep Maria López Picó de la Vila de Vallirana 2012, Ramon Boixeda (Vic, 1981) escriu un llibre unitari on hi plana aquella esperança a la manera de Kafka, la idea de mantenir cert coratge tot i saber que no n’hi ha, l’estomacada prèvia a l’acció, que regenera en goig de ser, en aquell vitalisme que, com en el cas del contemporani Jaume C. Pons Alorda, emergeix un cop s’ha tocat fons o, per dir-ho més perepunyetament, s’hi ensuma el propi mal d’esquena, el qual és ben lícit treure a passejar. L’arquitectura d’El sedàs és impecable, igual que el joc amb els gèneres literaris, una broma passada de moda. L’essència de la poètica de Boixeda també resulta enlluernadora, en la mesura que el vilatortí (Vic només va ser un tema d’hospital) establert a Sevilla escriu pensant en el poema com a possibilitat, com a intent, i per això el recull ha tingut un munt de versions i encaixades diferents. És el que diu Válery quan afirma que el llibre no s’acaba sinó que s’abandona, en aquest cas en forma d’edició. Boixeda també se serveix del poema com una via per a remembrar o per a projectar. Per ell la poesia és, entre moltes d’altres coses, una eina per a la dignitat, d’exploració, evasió i perversió (romanticisme sublimat), i de passar comptes amb allò que s’ha dit i amb allò que es fa. Trenar història i cultura, perquè ens entenguem.

Els poemes de Boixeda –dit per ell mateix– són petits ecosistemes fascinants, grans planetes amb la seva part de foscam i misteri. La lluita de contraris, dels oposats i les seves comparances, és una de les invariabilitats dels poemes, és una eina per generar discurs, apta per a quallar contradiccions per mirar d’anar una mica més enllà del pensament blanc de la poesia gris, feta de capes i capes de còpia. Aquesta és la poètica romàntica i original de Ramon Boixeda. Sense emmirallar-se amb ningú, Ramon Boixeda llegeix artistes que l’empelten de correspondències sobre les quals conspirar poèticament ―un cop passats per aquell sedàs que esbudella la mimesi i destil·la la veu pròpia i per tant, dialogant, que caracteritza el món Boixeda.

A l’epíleg a aquesta edició, Jordi Florit Robusté destaca (en referència a la continuïtat d’El sedàs amb la seva obra precedent) que el poeta “no abandona els espais limítrofes com a punt de partida i de contacte separats per un tel imperceptible”. La frontissa, la nafra, el tramat, la xarxa. Garbellar la vida per accedir a l’art. Importa poc l’experiència intransferible si no se n’obté la categoria. Boixeda crea móns, és poeta, i pensa en plural. Estructurat en dues grans parts (Sedàs i De l’heroi de l’anar a peu), el llibre conté quaranta textos poètics amb o sense vers, allargassant la textualitat prosòdica fins al límit de l’experiment. Destaquen una colla d’aforismes que, necessàriament, han de passar als annals de la poesia d’aquest país: “A casa no s’hi va, s’hi arriba”, “Recorda la perfecció dels fòssils”, “La poca traça és matèria de contemplació”, “La miopia com la boira més exacta”. Si el personatge de Gentil de Verdaguer els hagués llegit, de ben segur que se’ls faria seus i els inclouria al seu Cant desesperat davant la fada Flordeneu. El crepuscle com a espai de trànsit des d’on gosar l’impossible fusió dels contraris o, si més no, allò que s’espera que en neixi. Mentrestant, és el llenguatge qui es nodreix de llenguatge i branca l’arbre. Com diu Francesc Garriga: “tothom tindrà el que busca, ningú sabrà què troba”.

“Es treu l’antifaç: lluu la meva cara”. Ramon Boixeda investiga el concepte de l’alteritat a El sedàs, un territori entre la fosca i la llum amb flaixos on “el deliri és la frontera dels Déus” i la trinitat es fa dispersa. La culpa sempre és de l’altre, fins i tot quan l’altre ens habita. L’acte de comunicar és fonamental. El gran simulacre, de fet. El sedàs és aquella esquerda des d’on ve de gust ballar swing i resseguir el vol hipnòtic dels estornells. D’això se’n diu crear un imaginari i, malgrat no ho sembli, és enrevessat de collons. Cal talent, i el talent no es compra ni es ven: “Ei: si tremoles que sigui per solidaritat amb les fulles, amb el fum, amb el fred”.

sedas poetari

 

Anna Carreras, Poetari Hivern 2015

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter