EL SEDÀS de Ramon Boixeda al bloc Llunàtic (30.10.15)

LA GRAVETAT DE LA CONSCIÈNCIA

“Com dir bellesa / sense ser còmplice d’assassinat?” La lírica també és una qüestió de consciència, sembla voler recordar-nos Ramon Boixeda en un temps que la poesia catalana s’ha guarnit en gran manera d’orfebreries i arquitectures. Per això a El sedàs presenta dos discursos alhora, que s’oposen i se sobreposen constantment. Ambdós, però, sorgeixen del mateix plantejament: vida i creació duen implícita la tria, que implica consciència, fins i tot per a la negació.

Seria molt temerari esbossar en tant poc espai què és i com funciona el sedàs que empra la poesia de Boixeda (sobretot quan tenim a l’abast l’extraordinari epíleg de Jordi Florit Robusté). Per tant, ens cenyirem a constatar que, en qualsevol cas, es tracta d’una sòlida passa endavant, ambiciosa i complexa, respecte de La pell fina amb què va debutar. S’organitza en dues grans parts que exemplifiquen dues formes diferents d’acostar-se al quid de la qüestió. “Sedàs”, compost de quatre suites,arreplega les imatges simbolistes més inspirades de tota l’obra i s’hi interroga constantment sobre la relació amb el món que l’envolta (les referències a la mirada, als ulls, hi són constants: “Els ulls són pomes… La mirada un cuc”). Aquesta alteritat trobada en la natura, però, és tot un repte a l’hora de prefigurar-la, així que Boixeda opta per entendre que la matèria no és tan important com la seva transformació: “No tenim un cos sinó un creixement”, diu la citació de Franz Kafka. Així, l’aigua esdevé pedra, la pedra esdevé cristall, “La llum es fa cos, i mor”. D’aquí, també, les constants oposicions i complementarietats entre vida i mort: “tots i la mort, / dissolta al pa del viure, i la vida / llepant-la”. Boixeda se sent l’ésser conscient, i per tant l’altaveu. Sens dubte, aquests són els poemes més inspirats, més concentrats, els més inescrutables: recordem que “L’alè no penetra el boscam”. Dins seu, però, els materials que tria ens són ben coneguts, i és en el to, i en les sorprenents agrupacions que de vegades fa, el que ens sorprèn. Però dessota tots els materials, el brossall de la garbellada, hi ha molt per capir.

En canvi, la segona part, “De l’heroi d’anar a peu”, esdevé un xic més extravertida. Aquí, la veu poètica passa de perdre’s, o de dissoldre’s, a exposar-se. Els materials de treball són més concrets, com si en aquest cas emprés la matèria primera seleccionada que resta dins la xarxa del sedàs. Hi comença evocant artistes influents (RobertWalser, Francesc Garriga, Andreu Vidal) i amistats, tots desapareguts. És un diàleg amb els que ja no hi són, i d’alguna manera reverbera l’eco del monòleg enmig del silenci que és la primera part: el moviment, la gentada, no apareixerà fins als darrers textos, llargues proses reflexives, plenes d’estirabots (hi plana l’ombra deCasasses) i reflexions crítiques sobre el món actual (“Moralina de l’anar a peu”). Finalment, clou el llibre amb una conversa de sords (“Etcètera”) en què dues veus oposen lirisme i sarcasme: “—De la vida adventícia en sabem tot just l’aroma que, endins, es fa record. I crema. / —Que cremi. És el més a prop que estaràs d’ella.” Potser aquest és el resum més evident (i més conscient) que fa el poeta de la seva proposta.

Per tant, Boixeda assaja dos discursos ben diferents, però alhora complementaris, dues maneres d’apropiar-se el món i de relacionar-s’hi. Ambdós no són fàcils, però el magnetisme de la paraula convocada ens tiba el fil de la curiositat. Com a La pell fina,també hi ha l’astorament davant el dolor i la derrota, fins quan el discurs és ben positiu: el primer poema, clau de tota l’estructura posterior, culmina: “Vida, / i el goig de ser-hi, tan sols.” Però immediatament, entre parèntesis, sospira, amb una barreja d’ironia i resignació: “Ah, la gravetat”. La gravetat de la consciència, evidentment.

David Madueño, (30.10.15)

http://llunatic.blogspot.com.es/2015/10/el-sedas-de-ramon-boixeda.html#more