Els ‘Auguris d’innocència’ de Patti Smith ressonen en català (27.05.19)

N’hi hagué que brandaren llanternes.

N’hi hagué que era com si caminessin en una llum pròpia

Patti Smith

Un dia, quan encara era només una nena espigada, la seva mare va reprendre-la per una rebequeria dient-li que fes el favor de comportar-se com déu mana, que aviat es convertiria en una senyoreta. I ella va respondre: “No penso convertir-me en ningú més que en mi mateixa”. Podríem dir que, dècades després, a Auguris d’innocènciaPatti Smith (Chicago, 1946) poetitza aquella afirmació: “Trencàrem el cor a la mare i esdevinguérem nosaltres mateixos. / Vam començar a respirar i per tant a marxar, / embriacs, astorats, cadascú de nosaltres un déu”.

Aquest és el poemari (de 2005) que publica ara LaBreu Edicions, en un volum que inclou la versió original anglesa i la traducció al català, de Laia Malo. L’editora Ester Andorrà diu que tenen “un enamorament per tot el que escriu, canta i crea” Patti Smith. No els va costar gens donar el sí: després que l’agent de la nord-americana contactés amb l’editorial, LaBreu va fer mans i mànigues per publicar-lo. “Quan vam trucar a la Laia Malo per proposar-li que fos ella qui el traduís, va penjar-nos de l’emoció”.

Parlem de la Patti Smith hereva dels beats Ginsberg, Corso i Burroughs, que ella descriu com a “missatgers de saviesa, amb qui vaig tenir el privilegi de compartir el pa”. Parlem de l’amiga de Bob Dylan, en nom de qui va anar a recollir el Nobel. Parlem de la deixeble avantatjada de gegants que van de Rimbaud Blake passant per Whitman, Thomas i Baudelaire, i un llarg etcètera, que no es cansa mai d’honorar.

Un cop vam saber on anàvem, gambàrem

en abrics consagrats (…)

Ja de petita, anhelava llegir-ho tot, i tot el que llegia li creava nous anhels. Volia ser poeta. Millor dit, artista. O millor encara, l’artista total en què s’ha convertit: escriptora, fotògrafa, artista visual, poeta, cantant de punk rock. Responsable d’himnes com “People Have the Power” (amb el seu marit, Fred “Sonic” Smith) o “Because the Night” (amb Bruce Springsteen). Antibel·licista, activista dels drets civils, figura icònica de la cultura nord-americana. Ella que sempre ha volgut ser lliure, i escriure. Ella que escriu perquè no pot limitar-se a viure.

Rimbaud i l’hotel Chelsea

Als 16 anys, Patti Smith s’enamora del noi de la coberta d’un llibre de saldo que compra sortint de treballar d’una fàbrica. Era Rimbaud. I va ser el seu rostre, però sobretot la bellesa de la seva poesia, aquell “llenguatge secret”, el que va seduir-la per sempre. Poc després es trasllada a Nova York, on coneix el malaguanyat Robert Mapplethorpe (1946-1989), amb qui viu una bonica història d’amor, girs inesperats inclosos, que després narraria a Just Kids( 2010;Éramos uns niños, a Lumen).

Bojos per trobar la manera d’expressar l’art que els bullia dins, el 1969 se’n van a viure junts a una habitació minúscula del mític hotel Chelsea, meca i refugi de bohemis, artistes i aspirants, des d’on ell busca el seu camí en el món de l’art i la fotografia, i ella dibuixa, pinta, esbossa poemes i treballa en una llibreria.

És l’època que coneix a Gregory Corso, el més jove dels escriptors beats, que li cita Valéry: els poetes no acaben mai els poemes, els abandonen. Que li fa una llista de lectures imprescindibles. Que li recorda que nosaltres som mortals però la poesia no. I que la porta al The Poetry Project de l’església de Saint Mark, a l’East Village.

Així, forjada a la Nova York dels 70s, neix “la poeta del punk”. A prop de Lou Reed, d’Andy Warhol i molts més, sense oblidar l’escriptor, dramaturg i actor Sam Shepard, amb qui també conviu al Chelsea: “Marxava sovint i em deixava quedar-me sola a la seva habitació amb el seus vestigis: la seva manta índia, la màquina d’escriure i una ampolla de Ron del Barrilito”, diu a Just Kids. Amb ell, es tatua un llampec al genoll. Ell li regala la primera guitarra, una preciosa Gibson del 31que encara conserva. Amb ell escriu, com qui juga però seriosament, l’obra de teatre Cowboy Mouth.

I havia de ser a Saint Mark

Febrer de 1971. Smith té clar que si ha de llegir els seus poemes ha de ser allà, a Saint Mark, el temple de la poesia del Village; i també, que vol impregnar la paraula escrita de la immediatesa i l’atac frontal del rock’n’roll. “Series capaç de tocar un accident de cotxe amb una guitarra elèctrica?”, li pregunta al seu amic Lenny Kaye. I Kaye acaba tocant mentre ella recita els seus poemes. Presenta la vetllada la poeta Anne Waldman. Smith té només 24 anys i comença amb “Jesus died for somebody’s sins but not mine”. Quatre anys després, debutava amb el disc “Horses” (1975), reconegut més tard com un dels cent millors àlbums de la història, que arrencava amb aquells mateixos versos. “Crist era un home contra el qual valia la pena rebel·lar-se, perquè ell era la rebel·lió”, explicaria més endavant.

Des d’aleshores, ha publicat més de deu discs i un grapat de llibres, que van de la narrativa més o menys autobiogràfica a la poesia, entre els que destaquen l’aclamat Just Kids (National Book Award 2010), WittBabelThe Coral SeaM Train i el poemari que ara ens ocupa, Auguris d’innocència: “Un llibre dur, magnètic i bell. Un poemari revelació, com una visió o un manifest d’esperança, que lluita contra l’horror i contempla la barbàrie, i que n’acusa els culpables i n’exonera els infants, els d’ara i els que portem dins, que potser hem traït”, diu Ester Andorrà.

Smith explicava en una entrevista que va abandonar la religió als 12 anys, però que no ha deixat mai de pregar: “Pregar és una manera d’estar en contacte o bé senzillament amb tu mateix, o bé amb una energia superior, o bé amb els teus éssers estimats. I hi ha una connexió, molts poemes són com petites pregaries”. Alguns dels d’Auguris d’innocènciasonen com una salmòdia. “Crec que escrivint-los ha volgut invocar el bé, perquè aquest triomfi. Són un crit per la justícia i també per l’esperança”, afegeix Andorrà, per a qui aquest poemari “fa una demanda, en un sentit quasi medieval, per totes les injustícies, una demanda que ve de lluny, que entronca amb William Blake, i que per desgràcia encara és necessària”.

Smith hi invoca Blake (un poema seu dona títol a l’obra), i també Woolf, Stevenson, Picasso, Rimbaud, Byron, fets històrics i moments de la seva pròpia vida. El poema més llarg del recull, “Ocells de l’Iraq”, per exemple, va sorgir-li el matí del primer dia de la primavera de 2003. A les notícies hi sortien les tropes dels EUA envaint aquell país. Ella s’acabava de llevar amb una terrible migranya, sentia els ocells cantant a fora i, alhora, es preguntava “si els ocells de l’Iraq també cantaven mentre els bombardejàvem”, diu en una altra entrevista. “També pensava en la meva mare, i en Virginia Woolf, que també patia migranyes (…) Un temps després, un periodista que havia estat allà amb els soldats va explicar-me que a Bagdad hi havia milions de pardals que no es cansaven mai de piular, però que aquell dia estaven muts”.

El vint de març

la primavera es desperta.

Els ocells callen.

Està tornant a passar (…)

El poema més curt del recull, “L’oracle”, ve de la visió de dos querubins esculpits a la paret d’un vell club musical d’Hamburg. Smith havia d’actuar al vespre al club del costat, però abans va sortir a donar un volt i va veure una porteta que, pel que sigui, va cridar-li l’atenció. Va obrir-la, va creuar el llindar. A dins, tot era fosc, només hi intuïa quatre taules i cadires, antigues i plenes de pols. Va encendre un misto. Se li van aparèixer aquelles dues figures. I va fotografiar-les. Són els querubins del poema…

Era un nen de pedra i sa germana l’endevinava (…).

…i de la Polaroid que il·lustrava la coberta de la versió original, que LaBreu ha col·locat a l’interior. Tot en Smith té aquest punt de qui sap convertir l’anècdota personal en un relat universal, de qui sap connectar amb els gegants del passat i fer-se’n digna, sense deixar de ser ella mateixa. I, a sobre, fa que sembli fàcil.

La veu catalana de Patti Smith

Laia Malo (Berga, 1984) resultava ideal per traduir al català aquesta obra. Quan vam entrevistar-la fa uns mesos, aquí a La Llança, ja reivindicava Patti Smith entre les seves influències i afirmava que, com a autora, volia anar “cap als poetes que fan poemes-cançó: que fan que cantin i ballin sols”. Després vindria aquella trucada de què parlàvem al principi, i l’emoció compartida, i la feinada titànica que suposa qualsevol traducció, encara més si parlem de poesia. I, per ara, no està prevista la presència d’Smith en cap presentació d’aquesta versió catalana, però segur que, més endavant, arribarà el moment i la de Chicago podrà conèixer i abraçar la de Berga.

Al final del llibre, és bonic comprovar com tanca el cercle LaBreu: Tots els cavalls, d’Antònia Vicens, a la mateixa col·lecció, acabava amb uns versos d’Smith (“When suddenly Johnny gets the feeling he’s being surrounded by (…)”. I ara, Auguris d’innocència es tanca amb uns versos de Vicens. I tot són horses, horses, horses, horses.

Jordi Benavente, La Llança (27.05.19)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter