els llibres del senyor dolent llegint UNA ESPIA A CASA DE L’AMOR d’Anaïs Nin (juliol 2014)

Una espia a la casa de l’amor Anaïs Nin

D’Anaïs Nin només havia llegit el seu recull de contes eròtics Delta de Venus, interessant. Després em vaig enterar que va estar amb Henry Miller a Paris, i a l’espera de llegir-me un dia els seus diaris tenia curiositat per com es movia en una literatura més “normal”, les obres eròtiques les escribia a dólar la pàgina, necessitava la pasta. De la relació Nin-Miller se’n va fer una pel·lícula,aquesta, no està malament.
Com amb Mitford començo a sospitar que el més interessant que ens pot explicar Anaïn Nin és la seva vida, m’hauré d’enterar si els seus diaris no-censurats estan publicats (si a més estiguessin en català ja seria…), però de moment tinc aquest llibre.
L’estil de Nin és encantadorament contradictori, s’esplaia en l’adjectiu perfecte, en la descripció acurada, però tot i això dóna sempre la impressió d’anar per feina. No sé com pot ser alhora, de les que dóna voltes i de les que van al gra, però ho aconsegueix.

La protagonista, Sabina, està casada, però una relació tancada i exclusiva no és prou per ella, l’adulteri com una mena de recerca del plaer és inherent a ella, no se’n pot escapar i sobretot no vol fer-ho. D’aquesta manera se sent viva, com l’espia del títol, sempre en un lloc que en principi no li correspon però aconseguint informació necessaria. Que una protagonista femenina, d’un llibre escrit per una dona, parli de sexe sense amor o almenys deslligat i no com una condició irrenunciable, als anys 50… té mèrit, molt.

I què més passa? Passa que com en llibres del seu amic-amant Henry Miller les reflexions i les descripcions oníriques de les situacions i persones que es troba guanyen pes sobre la narració pura i dura i acabes pensant que això està collonudament escrit tot i que costi saber què està passant realment. Si us heu llegit Tròpic de Càncer o Tròpic de Capricorni de Miller sabreu que vull dir, en aquests llibres de manera brusca a Miller sembla entrar-li una bogeria oblidar-se del que estava explicant i començar a desvariar i a retratar el seu particular món. Aquí passa el mateix, però de manera molt menys brusca, i el món d’Anaïs Nin tot i que connecta amb el de Miller no és tan extrem.

Per posar-hi un “però” se m’acut que potser el llibre hauria guanyat si hagués estat tan explícit com els seus relats eròtics a Delta de Venus, però això ja és un tema de gustos, i si tenim en compte que aquest llibre va ser escrit per una dona i als anys 50 i que la seva vida ja resultava aleshores prou escandalosa, potser no necessitava ser també identificada com autora de literatura eròtica i potser tenia interés que el seu llibre no generés més escandol. Sigui com sigui recuperar aquesta autora és un encert de l’editorial Labreu, que no parin!

Buscant imatges per aquesta entrada n’he trobat una que m’ha fet gràcia, he pensat a posar-la a facebook però durarà un sospir, així que la poso aquí. A aquestes alçades ha d’haver quedat clar que Henry Miller m’agrada molt, i com que si es parla de Nin és inevitable que surti potser teniu curiositat per veure quina cara tenia, aquí teniu una foto d’ell. Està clar que hi ha escriptors i escriptors i després Henry Miller.

Henry Miller és el del mig



 

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter