Com si d’un àlbum familiar es tractés, ‘Els nostres’ és un recull de retrats en forma de relat d’alguns membres de la família de Sergei Dovlàtov, començant pels avis, el patern que va morir afusellat pel règim de Stalin, i el matern que, carregat de mal geni, cridava ‘Tapotamà!’ i amenaçava tothom amb el pom de bronze del bastó. Tot descabdellant el fil dels records d’èpoques passades continua amb oncles contrabandistes, ties redactores “Em fa l’efecte que la meva tieta era una bona redactora […] Tot i que en general no acabo d’entendre de què serveix un redactor”, cosins convertits en delinqüents,  el pare i la mare “que s’alimentava bàsicament de patates”, la dona, que “no va ser amor. Ni un moment de debilitat. Va ser un intent de protegir-me del caos.”, fins i tot la gossa Glaixa, de qui un col·lega de Dovlàtov diu que “és l’únic membre normal de la família…”, i els seus dos fills, la Kàtia, nascuda encara a l’URSS, i el seu fill, ja nascut a Nova York i que es diu Nicholas Dawley “ja us ho podeu ben creure.” No es tracta, doncs, d’una història gens ordinària, com tampoc no ho és la manera com la coneixem, aquesta família: passada pel sedàs de la ironia i l’escepticisme puntejats amb el pessimisme amb què escriu Dovlàtov. I així,  fins i tot el fet més petit i insignificant acaba tenint gràcia, una gràcia que no saps si et fa “riure, plorar o plorar de riure”, com diu Albert Sánchez-Piñol.

Però, compte, aquest llibre no és només una tirallonga d’anècdotes més o menys divertides protagonitzades per membres de la família de l’autor. Tot explicant la família que l’ha criat, s’explica ell mateix: “Estic ple de prejudicis. Per exemple, em fa l’efecte que les dones grasses són mentideres […] però no parlàvem pas de mi…” Cadascú de nosaltres som qui som gràcies a -o malgrat, de vegades- la nostra família: “Només hi ha una cosa que em preocupa. (…) faci el que faci, la meva dona sempre em diu: –Déu meu, mira que t’assembles a ton pare!” Per això en realitat Dovlàtov el que ens ofereix és la seva història encara que utilitzi com a excusa per fer-ho la seva família i les circumstàncies que l’han envoltat: “Als anys 1960 vaig començar a escriure una mica. Ensenyava les meves creacions a tieta, que em trobava centenars d’errors als relats.” I així, d’un avi a un cosí, passant per una tia i fent marrada passejant amb la gossa, Dovlàtov ha anant cosint trossos d’història, espigolant d’aquí i d’allà,  per confegir un relat-retrat, qui sap si involuntari però força fidel, de qui pretenia amagar-se rere oncles, pares i fills.

Hi ha encara un altre personatge que té un paper destacat, fonamental diria, en cadascun dels retrats-relats: l’Estat Soviètic on “amb Stalin es publicaven llibres i després n’afusellaven els autors. Ara no afusellen escriptors. No es publiquen llibres.” i contra el qual només es pot lluitar amb l’absurd. Aquest estat arribava a infiltrar-se fins en els aspectes més íntims de la vida dels seus ciutadans i el resultat era una societat on “la bogeria havia adquirit formes quotidianes, normals i rutinàries”, i deixava una marca  tan profunda en la vida dels qui l’havien de suportar que ja no es podia esborrar: “La biografia de l’Aron, el marit de la meva tieta, és un reflex perfecte de la història del nostre país.” I així mateix, Dovlàtov als sis anys ja “sabia que els diaris deien mentides. Que a l’estranger la gent senzilla era més rica i vivia amb més alegria. Que ser comunista era vergonyós però útil.” I més endavant, quan l’ofici creatiu ja l’havia escollit,  veu com no el publiquen. “L’any 1976 es van publicar tres relats meus a Occident. Des d’aleshores les edicions soviètiques em van quedar vedades (com ja ho havien estat fins llavors, per cert)”. L’empresonen (“només diré una cosa: la presó no em va agradar”) i, finalment, arriba a la conclusió que l’emigració és l’única solució: “Després que marxessin la dona i la filla, els esdeveniments es van succeir a un ritme vertiginós. (…) I, per fi, l’oficina d’emigració, la duana, les salsitxes vieneses…”

“Qui sóc? D’on vinc? Què ens passa? Com s’acabarà tot això?” En un moment o altre, tothom s’ho planteja. Dovlàtov, a diferència de la majoria, va trobar la manera de respondre totes aquestes preguntes. Totes excepte l’última, que ningú no pot respondre per ell mateix.

[Els nostres. Sergei Dovlàtov. Trad, Miquel Cabal. LaBreu Edicions, 2014]