“Encara les paraules”, crítica de Jordi Llavina a «ragtime», de Francesc Garriga [El Mundo]

Hi ha un poema de Carner, “Joguines”, dins la secció Llunari del volum Poesia de 1957, que fa: “Nines, vaixells, cornetes, colors, llibres amb sants: / aquestes són joguines que hi juguen els infants. // Davant, els ulls encesos que vénen d’uns jardins: / aquestes són joguines que hi juguen els destins”.

Costaria molt de trobar afinitats entre la poesia de Carner i la de Francesc Garriga. Però en aquest nou llibre del de Sabadell, hi ha un poema que comença “trinxava les joguines” que m’ha fet pensar en el citat del príncep. “trinxava les joguines / per veure-les per dintre”, arrenca el de Garriga, amb aquell seu estil inconfusible, cummingsià, que no fa servir majúscules (el primer llibre que tinc de l’autor, Paraules, de 1962, ja defensava aquest tret d’estil; vuit llibres després, no se n’ha desdit mai). El poeta afirma que es trinxen les joguines per jugar amb el buit (aquella dèria dels nens d’esbudellar cotxes o ninots per veure de què estan compostos). “anit, quan el mirall em retornava / la llum d’uns ulls que perseguien / el que resta de mi i encara en mi, / la fe més vella va rendir-se”. Aquestes, les dels ulls, són joguines que hi juguen els destins.

¿Tenen ritme de ragtime, aquests poemes? Jo diria que tenen el ritme que acostuma a tenir sempre la poesia de l’autor, feta de fragments significatius, d’il·luminacions, de versos parells. En la nota de la solapa se’ns fa saber que aquí el poeta “fa una mena de gir visual cap al passat”. Potser sí. Però no és un gir gaire diferent del que practicava en llibres anteriors (sempre hi ha un plany per la joventut perduda). La poesia de Garriga resulta d’una gran coherència. Hi ha uns quants verbs que s’han convertit en recurrents, en visitants assidus dels seus versos: mastegar —i mossegar, bé que no tant— i cosir. No em semblen opcions gens gratuïtes. El primer, mastegar, dóna compte del desig de voler-se apropiar enterament d’una realitat. El segon, cosir, fa referència a la voluntat de voler-ho relligar tot en el discurs.

ragtime (sempre amb la minúscula inicial corporativa) comença amb un vers que recorda el primer de Llibre d’amic, de Vinyoli: “mar fonda i cel espès” (“He naufragat en una mar profunda”, escrivia Vinyoli). A partir d’aquí, el llibre ens fa avinent la realitat d’un home confinat que espera conèixer el sentit de la paraula definitiva: “hauràs d’abandonar sobre els fogons / les menges mig guisades / i el got mig ple damunt la taula”. La mort es passeja pels poemes, potser com un convidat de pedra que, d’un moment a l’altre, pot alçar el dit i dir-hi la seva. La imminència de la mort —o la idea d’aquesta imminència, més aviat— fa que el poeta es formuli el desig d’un destí agradable. La por, per tot això que escric, és un dels sentiments que més s’imposa en l’obra: “la por mastega el teu sopar / la carn d’ahir i els últims peixos / d’avui”.

És cert, com diuen els editors, que Garriga despulla el seu estil de retòrica —potser podríem dir que el dota d’una altra retòrica: les minúscules que remarcava, l’habitual manca de títol de cada un dels poemes…—. El poeta fa servir conceptes que avui dia pocs utilitzen, Sampere i algun altre a banda: fe, Déu… La de Garriga és una poesia existencialista, que no és gaire lluny, posem per cas, dels llibres del portuguès Vergílio Ferreira: “però, tronat i tot, oh déu, abriga’m”. Són poemes desesperançats, de clam humaníssim, que interroguen —¿a qui?— sobre les grans qüestions finals de l’existència: “a l’altra punta d’aquest fil de vida, hi ha algú?”. Queden, però, encara, les paraules. “qui vol paraules en un món de sords?”, es demana el poeta. La resposta: ell mateix, per apuntalar-se en el desgavell de la vida i per deixar una petja en l’anorreament a què ens ha convidat el temps.

Categoria: Alabatre, Premsa  |  Etiquetes:

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter