entrevista a Antònia Vicens TOTS ELS CAVALLS Premio Nacional de Poesía 2018 , La Vanguardia (29.10.18)

La mallorquina Antònia Vicens ha estat guardonada amb el premi Nacional de Poesia del Ministeri de Cultura pel seu llibre Tots els cavalls, quaranta poemes que narren la història d’una persona que agonitza.

El llibre de poemes Tots els cavalls (LaBreu Edicions) d’Antònia Vicens (Santanyí, 1941) ha guanyat el premi Nacional de Poesia 2018 del Ministeri de Cultura. L’escriptora mallorquina va debutar el 1965 amb un recull de contes, Banc de fusta, i el 1967 va guanyar el premi Sant Jordi amb la novel·la 39º a l’ombra. El 2009 va decidir passar-se a la poesia. En aquests més de cinquanta anys ha estat reconeguda amb el premi Nacional de Cultura de la Generalitat 2016, el premi Ramon Llull del Govern balear (2004) –que va rebutjar–, i la Creu de Sant Jordi (1999), entre d’altres. L’entrevista és telefònica.

Està contenta del premi?

He escrit tota la vida, era el meu somni i encara estic dia a dia complint aquest somni, i si a sobre et donen un premi, més que estar contenta, em sembla una cosa extraordinària.

No va pensar a renunciar-hi?

Jaume Matas em va donar un premi a mi i no vaig anar a cercarlo perquè estaven seccionant la llengua, fins i tot a les escoles. Aquest premi el donen a un llibre meu que està fet de paraules, de literatura, i la literatura no té color ni té fronteres. Les paraules poden ser una arma. Tinc l’esperança, potser soc un poc utòpica, que el Govern espanyol rectifiqui, tingui diàleg amb Catalunya, i que en democràcia no hi pot haver presos polítics… i diuen que estem en democràcia. Si estem en democràcia, els presos polítics han de sortir de la presó i s’han de respectar les urnes de Catalunya i de qualsevol part del món.

Què és la literatura, doncs?

La literatura és llibertat. Quan jo era nina, els anys de postguerra, amb aquella misèria, veia que el meu poder i la meva riquesa eren les paraules. Amb les paraules podia obrir camins, podia fins i tot caminar damunt la mar. En una illa d’on no sortíem en aquell temps, podia crear una finestra en el meu dormitori que no en tenia, podia crear paisatges…

Ha dit que les paraules poden ser una arma. L’ha feta servir per reivindicar els seus ideals? No puc entendre el dolor, l’horror que els humans anam creant. Veig en el món aquest gran sofriment, aquesta injustícia, i també una gran bellesa que quasi no podem assolir perquè és immensa. Basta mirar un dia al cel amb el paisatge d’un nigul i dius: “Quina meravella”. Per tant, la meva lluita és plasmar, denunciar, fer-me preguntes a mi mateixa, mostrar, suggerir aquest dolor tan injust que no podem abastar els humans, aquest misteri del dolor en contrast amb la bellesa que ens envolta.

A 39º a l’ombra denunciava les dues Mallorques que el turisme estava causant. En narrativa, la meva quimera és caçar el present per entendre’l. Als anys seixanta vaig anar a viure a Cala d’Or i vaig veure tot aquell món: el contrast amb el poble i amb la cala, on començava una destrucció del paisatge i també veia com es maltractava la gent. Vaig voler caçar un poble i mostrar-lo. Quan era molt jove jo ho mostrava, més que denunciar era anunciar, perquè per ventura no coneixia la paraula denunciar. Anunciava una destrucció, i la gent que venia era una gent trista, que venia a oblidar, que venia d’una guerra mundial… Entre els alemanys, que n’hi havia moltís-

sims, vaig veure intents de suïcidi; i els obrers eren molt explotats. En canvi, en el poble encara hi havia aquell patriarcat catòlic i franquista, i tot estava prohibit.

El feminisme també és present en la seva obra.

Les protagonistes de les meves novel·les han estat dones que lluiten, que quasi sempre fugen, però no es pot fer una història feminista, perquè al voltant de les dones sempre hi ha homos i sempre reflectesc els homos: el marit o l’amant, els pares o els germans. He intentat reflectir aquest món masculí, que la pot ajudar a fugir o retenir-la esclava. Tots som persones i tots anam plegats.

En gairebé un segle, és la vuitena dona que rep el premi.

Me fa mal que siguin tan poques

DE LA NARRATIVA A LA POESIA “No va ser meditat; la poesia em va caure així, diguem-li pluja, diguem-li pedra”

SITUACIÓ POLÍTICA “Si estem en democràcia, els presos polítics han de sortir de la presó”

dones, però jo sempre defenc que la literatura no té sexe. L’autor o l’autora s’ha de saber ficar dins de qualsevol personatge. Si és una dona ha de saber escriure en primera persona com si fos un homo, un gos o un arbre. Aquesta distinció és una migradesa i me fa mal.

I és el quart premi en català.

En el català hi són les meves eines. A més d’escriure en català, escric amb les paraules, no del meu poble, sinó del meu carrer. Són paraules que tenen el gust, l’aroma, tota la càrrega de la terra i també de la mar. Sempre torn en aquelles paraules, perquè són les meves veïnes. De nina pensava: “Aquestes paraules tan humils, però tan carregades de dolor, de sang i també d’il·lusió, jo les vull fer volar”.

De fet, a la primera novel·la hi van afegir un glossari d’una seixantena de paraules. Perquè el corrector me les volia canviar, i vaig dir: “No me canvieu les paraules, per favor”. Tenen una cadència, una aroma, un color. El 1968, el crític de La Vanguardia va escriure això sobre

39º a l’ombra: “El llenguatge, molt correcte, farcit de matisos poètics, assoleix el realisme més elevat en els mots mallorquins en boca d’alguns personatges”. Llavors ja es parlava de “matisos poètics”, i el 2009 vostè va fer el pas cap a la poesia. Això va ser molt particular: el dia 3 d’agost del 2006 estava prenent el sol i vaig començar a veure imatges, paraules… Què és, això?, pensava. És la meva vida, que me cau a trossos, i l’he d’agafar. Les imatges anaven molt de pressa i les vaig agafar en versos. No va ser meditat; la poesia em va caure d’aquesta manera, diguem-li pluja, diguem-li pedra, no ho sé.

Amb el quart llibre de poesia li arriba el premi Nacional. Com

neix Tots els cavalls? Va sortir d’un somni. Vaig somiar un prat verd, preciós, i uns cavalls que corrien, blancs, vermells, negres, grocs, i m’acompanyaven. Jo pensava que per què cavalls, si jo sempre he tingut gossos i gats. Després vaig pensar que eren els colors dels genets de l’Apocalipsi, i la meva mirada se’n va anar cap a aquest horror. Vaig començar a escriure aquesta història, que és una persona que agonitza. Mai he deixat de ser narradora, els meus llibres tenen personatges que hi deambulen: l’homo agonitza, la dona surt al carrer a cercar les seves filles perquè no li contesten els watsaps ni li agafen el telèfon; es troba amb una amiga que es va morir fa temps, comença un diàleg i aquí la memòria fa els seus estralls. Hi ha quaranta poemes com els quaranta jorns de dejuni de la nostra tradició. És tot l’horror, però amb petites espurnetes de felicitat. També les culpes petites que arrosseguen els personatges, que s’acumulen i s’acumulen.

Magí Camps, La Vanguardia (29.10.18)

Download Nulled WordPress Themes
Download Nulled WordPress Themes
Premium WordPress Themes Download
Download Best WordPress Themes Free Download
download udemy paid course for free
download mobile firmware
Download WordPress Themes Free
lynda course free download

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter