entrevista a Esteve Plantada TRONCAL a El Temps (06.08.20)

Esteve Plantada: “No m’agrada ser categòric, no tinc la veritat absoluta”
Amb el poemari ‘Troncal’, Esteve Plantada (Granollers, 1979) tanca el cercle creatiu engegat amb ‘Fosca límit’ (2015) i continuat amb ‘Big Bang Llàtzer’ (2016). Una trilogia no concebuda com a tal en la qual el nou llibre suposa un refinament del discurs. Una proposta en principi sobre la natura i la perdurabilitat que els fets d’octubre del 2017 van modelar i modificar. Un poemari que situa el també músic i periodista cultural, col·laborador entre més d’El Temps de les Arts, com un dels representants substantius de tota una generació poètica.

-Li vaig llegir en una entrevista, i n’estic d’acord, que Fosca límit fou el llibre amb el qual va acabar de trobar la veu poètica. Considera Troncal com un refinament d’aquesta veu?
-Amb Troncal s’acaba una etapa que comença justament amb Fosca límit. Aquests llibres, juntament amb Big Bang Llàtzer, formen una unitat, un moment pel que fa a la meva manera de fer poesia bastant transcendent. No soc un poeta prolífic. Vaig començar molt jove però no he publicat molt. Per què dic això? Doncs perquè fins que no he trobat una veu amb la qual m’he sentit còmode, amb la qual explorar, no m’he sentit realitzat. Amb Fosca límit vaig trobar una manera d’encarar els poemes, la veu poètica, i de teixir un discurs que ha anat creixent de mica en mica. Potser no soc la persona més indicada per contestar a la pregunta si Troncal refina això, però sí que és veritat que en aquest llibre sento que controlo la veu, sé el que vull dir i com ho vull dir. Culmina el viatge. I a partir d’ara no sé què passarà, ni com escriuré ni què faré. Però sí que tinc la sensació d’haver fet tres llibres amb molta seguretat en la meva veu poètica. Abans era un procés d’investigació, de fer temptatives, d’anar trobant.

-A Troncal hi ha referències a la natura, connexions amb clàssics com Carner o Riba, entre més, però com explica en el post-faci Jordi Marrugat, no es bandeja l’Esteve Plantada cosmopolita, el de les referències musicals i cinèfiles.
-Hi ha una mica menys de referències, però sí que hi són.

-Algunes són subtils, però unes altres més emfàtiques, com ara titular “Rosebud” el primer poema.
-Sí. Per mi suposava com una mena de vincle amb l’anterior llibre, amb un element a més que té un sentit molt simbòlic en la iconografia pop, no només del cinema, la idea que tot torna a lloc però nosaltres ja no hi som. Troncal tenia la vocació de ser un poemari de terra, de muntanya, perquè venia de dos llibres molt cosmopolites, molt urbanites, de molt ciment. I tenia ganes de fer una cosa ubicada en la natura, a partir de la idea les falgueres, plantes que gairebé no han patit cap mutació des de l’inici dels temps. Em fascinava la idea que un dinosaure poguera estar mirant la mateixa falguera que jo. A la primera part és molt més obvi, hi ha el paisatge del Montseny, que és la meva muntanya, la que veig des de casa. Hi ha tots aquests referents. Però el llibre es va començar a escriure més o menys a l’octubre del 2017 i el vaig acabar a l’octubre del 2019. En aquests dos anys han passat moltes coses. I el llibre, que era de muntanya, sobre la perdurabilitat de les coses troncals, acaba entroncant amb tot el merder polític que s’ha viscut a Catalunya.

-Ara hi anirem, però abans volia preguntar sobre el fet poètic com a tema encara central de la seua poesia. Hi ha moments significatius, poemes com “Transversal”, però sobretot “No és un arma”, que sembla una desconstrucció del vers de Gabriel Celaya “La poesia es un arma cargada de futuro”.
-Aquest poema juga justament amb això. De vegades ens obstinem en fer coses en nom de l’art i la transcendència sense adonar-nos que són intranscendents. Sobretot els poetes, que tenim la tendència a buscar la cúspide i l’orfebreria i, en el fons, no hi ha res més intranscendent que això. Em venia de gust subvertir aquells versos i dir que no és una arma, la poesia.

-Pel que fa al vessant polític, el clímax segurament és “Octubre de” en el qual hi ha un “jo” i un “tu” que acaba derivant en un “nosaltres” i uns versos finals demolidors, amb una càrrega semàntica brutal: “La llibertat, un mall / que fereix la voluntat / al límit de l’almoina”. Em fa la sensació que són versos de sentit obert.
-Són de sentit obert, m’agrada jugar amb el lector i amb la diversitat de sentits, perquè tu com a lector els completis i li posis les capes que vulguis en funció de tota la teva experiència. No m’agrada tampoc ser categòric, jo tampoc no tinc la veritat absoluta, ni la raó. Tinc l’experiència d’allò viscut i m’agrada que cites “Octubre de” perquè és un poema molt agredolç, no és gens benevolent amb aquest nosaltres “al límit de l’almoina”. Hi ha un altre poema, “El hàmster”, que podria ser una referència al que diu Basté a la ràdio, “el hàmster del procés”. És que és veritat: estem tancats en el no saber sortir, una cosa que em té fascinat, perquè malgrat que no ens em sortim, que fracassem, malgrat tot, resistim. És una cosa estranyíssima i que connecta amb el títol de Troncal, perquè aquest poble, el nosaltres des d’on parlo, té alguna cosa també essencial: malgrat tot, sempre perviu.

-Ho anava a preguntar al final, però quan acabes el poemari amb “Realitat augmentada” i “Terra àcida” trobes un discurs lúgubre, desesperançat, o com he llegit en una entrevista, desesperat. Les relectures, tanmateix, aporten sentits no tan dràstics.
– El llibre és xungo, però té també aquesta part de dir: ei, hi som, malgrat tot, sobrevivim en terra àcida. Aquest poema hauria d’anar a la primera part, el vaig escriure al cicle del Montseny [diu en referència al cicle “Poesia als parcs” de la Diputació de Barcelona], el 27 d’octubre del 2017. Imagina’t com estava l’ambient. Però durant el dia ens feien visites guiades i el guia ens va parlar d’unes plantes que eren les úniques capaces de fer arrels en una terra àcida. I aleshores vaig fer un poema.

-Li van posar la metàfora en safata.
-Sí. I em funciona molt com a poema de tancament, perquè una terra àcida és una terra en què és difícil viure però, malgrat tot, sobrevivim.

-Al llibre hi ha un poema, “Freetown”, que sorgeix de les imatges de Pete Muller sobre l’impacte de l’Ebola a Sierra Leone guanyadores del World Press Photo 2015. Quan es va escriure no tenia la mateixa lectura que ara.
-No. Jo vaig fer un poema gairebé enrabiat, per com era possible que hi hagués un virus tan letal i nosaltres no fem cas. Un poema sobre una ciutat que es diu “Freetown”. Temps després, hi havia connotacions amb el procés, per la llibertat, i d’una altra amb tot el que ha passat amb el confinament. Troncal va sortir en ple confinament i el llibre parla del virus: “la mort és un virus”. Sembla increïble que passi això.

-Lluís Calvo, a qui vostè reconeix el guiatge i el mestratge, destacava de Troncal la consciència del poema com a artefacte que ha de sorprendre. Això es veu en la ironia de “La fi de l’Homo Politicus” o en “Crònica dels fets”, que comença amb una frase icònica de la cultura popular, “De vegades, veig morts”, que sembla una descontextualització però ens porta a un terreny transcendent. Element sorpresa com el que fan emprar els bons autors de relats.
-Quan concebo un llibre de poemes ho faig com si fos una novel·la o un llibre de relats, penso molt en com s’estructura, el sentit, quin viatge ha de fer el lector en el llibre, els punts de gir. Un llibre és un tot, no el concep com un enfilall de poemes, que em sembla molt lític, per mi és com fer simfonies. Passo molta estona en l’arquitectura del llibre. I justament els poemes que cites busquen elements de sorpresa o de crear com un artefacte, en el sentit d’artifici, de fer anar al lector a un lloc i, una vegada siguis allà, gaudir del que et proposa o del viatge. Això és el que em fa gaudir com a poeta, no em trobo còmode amb poemes que siguin plans. I quan trobes aquella cosa que saps que pot encendre algun interruptor, és on jo gaudeixo i disfruto.

 

Xavier Aliaga, El Temps (06.08.20)

 

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter