Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984) és tota una exageració poètica. Autor d’una dotzena de poemaris (tot i que no en publica cap des del 2011), narrador i traductor –la versió de Whitman i les seves Fulles d’Herbaha estat molt més que celebrada- aplega ara en un sol volum, Tots els sepulcres (Labreu), tres dels seus poemaris més celebrats: Els estris de la llum, Cilici i Carn vol dir desaparicions. El volum de Labreu fixa així la trilogia de Pons Alorda i ho celebraran dilluns a les 20.30 hores amb una festa poètica a l’hOriginal, com no podia ser d’una altra manera.

-Què suposa veure la trilogia en un sol volum?

És enfrontar-te de cara amb el destí imaginat. Des que vaig començar a escriure els tres llibres, jo ja tenia l’arquitectura fonda i clara d’una trilogia. M’emocionava pensant que algun dia sortirien en un sol volum. Per tant és un somni fet realitat amb tot el grau de potència i apoteosi que això implica. Un privilegi absolut. Una festassa total. Totes les paraules que pugui dir seran patètiques perquè no podran arribar a expressar aquest grau de satisfacció altíssim que sento.

-Com va sorgir el projecte?

LaBreu edicions va contactar amb mi, a través d’una amiga comuna, Bet Boloix, que els havia passat Ciliciquan encara circulava per premis, i els havia encantat i me’l volien publicar. En aquell moment el poemari estava presentat al Premi Ciutat de Palma, i la idea va ser que, si no guanyava, el llibre era seu. Contra tot pronòstic, perquè ningú s’ho hagués pensat, ni jo mateix, vaig guanyar, i LaBreu varen publicar el tercer volum en lloc del segon, Carn vol dir desaparicions. Però, des de llavors, sempre que havíem parlat amb els editors (amb Marc Romera, Ester Andorrà, Ignasi Pàmies i Clara Font) havíem comentat que, algun dia, faríem la trilogia completa. Han passat anys. I aquest dia ha arribat.

-Ets un autor prolífic, quin paper juguen aquestes tres obres en el conjunt de la teva poesia?

Són les més ambicioses, les més atrevides i valentes, les més pensades, les més treballades, diguéssim. Va ser el primer pas cap a un major coneixement i una major responsabilitat dintre de la poesia, entendre que si fas poesia i si l’escrius i la vius ha de ser amb la màxima feina i força. No sé si es pot qualificar d’un primer esglaó cap a això que anomenen “maduresa” perquè potser dir-ho seria agosarat, però sens dubte va ser un moment de canvi, un canvi important, en què el meu cervell va fer “click”.

-T’hem vist fer diverses temptatives en prosa i fer la monumental traducció de Whitman. Cap on va la teva obra? Quins projectes tens en marxa?

Sóc incontinent i sóc excessiu i exuberant, per tant m’he de controlar una mica. Però és que no en sé! Tinc dos poemaris ja acabats, Cala foc als ossos, que sortirà a l’editorial Terrícola durant el 2016, i Era. N’estic acabant dos més: Riu Bèstia i Seràs Reialme. Després aquest estiu tancaré un llibre de contes que fa anys que escric, Escola d’energia, i a la tardor, també a LaBreu, es publicarà La recerca del flamenc, un recull de tres contes, un de meu al costat d’un de Joan Todó i un altre d’en Sebastià Portell. Tots tres relats varen néixer de la nostra estada al Mas de Bernis de L’Aldea, a les Terres de l’Ebre gràcies a l’amic Albert Hernández i als esbojarrats editors de LaBreu, que amb aquesta aventura comencen una nova activitat anual que serà important. Per altra banda, tinc una novel·la començada, Boreal, però va molt a poc a poc. I, en primícia, et puc comentar el projecte més salvatge que tinc entre mans: amb Edicions de 1984 ja hem començat un nou encàrrec que segurament em tindrà cinc anys traduint. Després d’estiu començo amb la monumental translació al català d’El preludi de William Wordsworth, el pare de la poesia romàntica al costat de Coleridge.

-Formes part del grup que va reviscolar la poesia dita en els escenaris de tot arreu del país. Com valores l’experiència ara que han passat quasi deu anys d’aquest ressorgiment?

Va ser una revolta personal i col·lectiva imprescindible, i des de l’inici hem anat rebent fruits meravellosos que no podíem ni arribar a profetitzar. De fet, aquest canvi va coincidir amb el canvi dintre del món editorial, que ha viscut un sacseig inqüestionable a aquestes alçades, en què les editorials independents ocupen els espais més importants de prestigi i en què els recitals són la clau per tal de promocionar una obra. La meva valoració és que hem fet molt però molt bona feina, i que no ens podem conformar, encara hem de fer moltíssimes altres coses, bones, ben fetes, alegres, perquè la festa continuï amb tota la seva intensitat imprescindible. Pensar que aquest és el final del camí és un error. Hem de fer com Francesc Garriga i com Màrius Sampere i com Antònia Vicens i com Jordi Pàmias i com Montserrat Abelló i com Joana Raspall: hem d’escriure i viure la poesia durant tota la vida i més encara.

-I si haguessis de fer un estat de la qüestió de la poesia catalana, com ho valoraries?

Dur a terme anàlisis al voltant de qüestions tan complexes com aquesta és una gosadia i un error, sobretot en un espai tan concentrat com el que ofereix aquesta bella entrevista. El que és cert és que els últims deu anys han bastat perquè les editorials bandera del passat ara tinguin un paper molt més residual i que les noves editorials independents siguin el focus d’atenció. Això només per començar. I després tenim el fet que hi ha més cicles que mai i més festivals i més locals on poder consumir poesia, de viva veu o d’altres maneres. L’hOriginal és el focus originari, evidentment, però després han nascut espais com La Poeteca, i les llibreries més clàssiques han caigut davant les més noves, que saben que han de cuidar els autors i les editorials i que han de programar més activitats perquè hi hagi ritme però també moviment. La meva conclusió és que tot és ara més dinàmic, sembla com si tot ballés amb un ritme frenètic. La dansa còsmica que pronosticava Rimbaud ha arribat, i s’ha fet forta a la literatura catalana.

-Si algú no et coneix i s’acosta a la teva poesia a través de Tots els sepulcres, què hi trobarà? Com s’ha d’afrontar a l’obra?

Hi trobarà visceralitat i carnalitat, molta sensualitat i frenesí, trobarà espasmes amb forma de poema, i moltíssima eufòria, i moltíssima mort, però no com a morbo i provocació sinó com una defensa exaltada de la vida, perquè jo crec que si hem d’existir ho hem de fer per tal de superar tots els límits possibles, i per això sóc radical i excessiu però també desfermadament tendre. Em trobarà a mi condensat a la màxima essència, autèntic i sincer però també mentint i protegint-me rere murs de paraules, trobarà n’Andreu Cloquell, n’Àngel Terrón, n’Andreu Vidal i la generació dels 70, que tant varen aportar per a un canvi estructural i conjuntural en una dècada lluminosa i fosca alhora als Països Catalans. I trobarà totes les coses que vulgui trobar, perquè, com deia en Francesc Garriga, el poeta només dóna la meitat, l’altra meitat l’aporta el lector.

SEBASTIÀ BENNASAR – Revista Bearn (20.06.15)