entrevista a Josep Pedrals al Cultura d’ElPuntAvui (17.01.16)

ENTREVISTA. JOSEP PEDRALS. ENTREVISTA

“M’agrada que la poesia estigui en totes les parts del dia”

Josep Pedrals i Urdàniz (Barcelona, 1979) ha estat un dels renovadors de la poesia catalana. Ell mateix és un artefacte poètic, que pot fer un sonet per a un diari en un minut o memoritzar tots els versos que calguin en un recital. Des d’Escola italiana, del 2003 a Edicions 62, Pedrals ha concentrat la seva obra lírica a Labreu: El furgatori (2006), En/doll (2007) i El Romanço d’Anna Tirant(2012), que li va valdre la Lletra d’Or. Mil projectes s’interrelacionen dins la seva obra, connectada per infinitat de personatges i maneres de dir. Dramaturg i organitzador de cicles poètics, com el popular del bar Horiginal de Barcelona, Josep Pedrals es confessa al jove poeta i filòleg Carles Morell.

Ets jove i ja es pot dir que tens una bona carrera feta. Com valores la teva trajectòria? Què tens ganes de seguir fent?

Jo estic satisfet de la meva pròpia carrera. També me l’he treballat molt. Crec que he tingut molta sort, això també. He anat per un cantó que com que no hi havia anat gairebé ningú… No estava obert, era més fàcil de passar-hi, potser. Què em queda per fer? Un munt de coses. Ara estic més ficat en qüestions de teatre: enriquir-me més en temes teatrals. En realitat el que vaig fent és contestar-me coses que vull respondre’m en cada moment. No hi ha una pretensió a llarg termini, malgrat que algunes coses me les deixo prou obertes per anar-les completant, per exemple Els Diaris de Bolló, que van néixer amb El furgatori. Ara n’estic escrivint la tercera part, que serà Els límits del Quim Porta. M’agrada fer que tots els llibres tinguin connexions estranyes.

A què et refereixes, quan dius que vas anar per un altre camí?

Vull dir que vaig decidir no tirar pel camí dels premis de poesia, per exemple. Hi havia un moment, i continua sent així, que si volies tenir un mínim de notorietat havies i has d’aconseguir algun premi. Jo em vaig presentar a l’Amadeu Oller i no el vaig guanyar… Qui el va guanyar, aquell any…? I després no m’he presentat a cap més; és l’únic que m’hauria fet il·lusió. L’obra que hi vaig presentar era una transposició d’un llibre sencer de Salvat-Papasseit; des del punt de vista d’exercici tècnic era ben curiós. Però va quedar apartat, no ha sortit mai. A mesura que han anat passant els anys vaig anar guanyant notorietat amb els recitals, amb la confiança que em va fer en David Castillo a l’Avui, en Puigtobella a l’editorial Empúries, que es van interessar per mi. Llavors va sortir Escola italiana, que va ser un bon trampolí, va tenir força ressò, bon ressò. Jo ja muntava els recitals de l’Horiginal i altres històries. M’he guanyat la vida més amb coses relacionades amb la poesia que no pas amb els llibres pròpiament. No era una pretensió, però funciona, i m’esforço perquè funcioni.

No has escrit, que jo sàpiga, narrativa. Teatre sí. Què ha passat amb la narrativa? Ets un escriptor d’alè curt? Perquè ja expliques històries a través de la poesia, com a ‘Escola italiana’?

Sí, és que de prosa n’hi ha molta en la meva obra. El furgatori és prosa. A El romanço d’Anna Tirant hi ha molta prosa, hi ha una cosa prosística de fons. No veig la separació de tots dos gèneres gaire clara. No em molesta la prosa, però com a exercici d’estil m’agrada una prosa molt refistolada. No només llegeixo poesia, també llegeixo prosa. Dec llegir un 50% de poesia i després un 25% de novel·les i assaig, i l’altre 25% de còmics, m’agrada molt llegir còmics.

Sempre que has articulat idees assagístiques ho has fet en vers.

Sí, en la forma em sento molt més còmode amb el vers. Per a mi les formes no són importants. Pot ser assaig igualment. L’Enric Casasses ara ha tret un assaig sobre Maragall i li ha sortit en vers.Exploradors, al poema! també és un assaig complex, amb to narratiu, o el Qui no mereix una pallissa!, escrit amb Melcior Comes, Pere Antoni Pons i Jordi Rourera.

A més de dramaturg, t’has plantejat fer d’actor en més ocasions? Et sembla molt gran, el pas que constituiria passar de la rapsòdia a l’actuació com l’entenem més convencionalment?

Jo no veig que hi hagi tanta distància entre un actor i un recitador. Malgrat tot, jo no sóc actor, ni en tinc formació ni hi tinc facilitat. Són feines diferents. Precisament no m’agrada com reciten alguns actors. Dius dramaturg… dramaturg tampoc no en sóc. Jo faig el vers. Jo treballo la dramatúrgia des de la poètica, com ho fa, però des d’una altra perspectiva, el Marc Artigau. El Marc Rosich o el Marc Angelet són dramaturgs. Jo per una floritura em carregaria la trama. Si tingués un bon arabesc, reconstruiria l’obra perquè girés millor al voltant d’aquest arabesc.

Hi ha actors o actrius que no saben recitar. Podries ampliar-ho?

Jo em refereixo sobretot a aquell deix actoral, que sembla que hi hagin de posar una pàtina de personatge. En comptes de basar-se en el que diu el text, traspassar el text. És a dir, que per recitar depèn de què, ja pots tenir el to de veu que vulguis, que val més que tinguis una veu lletja per dir segons quines coses. La poesia no té una necessitat de ser bonica, sinó de canalitzar-se. I la canalització poètica no és actoral, és d’una altra mena.

Tu quan recites elimines Josep Pedrals?

Perquè jo no sóc aquell. Sí que faig de vehicle del poema, i fins i tot faig un punt d’histrió, de vegades. Ara, també hi ha actors que ho fan molt bé. És una qüestió de què agafes del text, fins i tot neutralitzar-lo una mica és sa, sobretot si no és un text teu (si és teu pots fer una mica més l’idiota). En les cartes que feia Rilke a les actrius que recitaven els seus poemes s’hi veu com volia disfressar una noia de pastoreta per dir el seu poema sobre Maria Magdalena! Imagina’t, això té un punt rococó i tot. És bonic descobrir que Rilke era un poeta de micròfon, en realitat.

La teva feina ha consistit, en bona part, a acostar la poesia a un públic molt més ampli, a difondre-la. No creus, però, que potser és un acostament-miratge, segons com, a causa de la senzillesa aparent dels versos? No han rascat prou, s’han quedat només a l’escorça.

M’ha passat més d’un cop que fent les presentacions de l’Anna Tirant, per exemple, la gent hi gaudia molt. Però llegir el llibre, em van dir alguns, no s’hi veien amb cor. Recitant, si les paraules passaven, bé, però llegint, anant-se-les trobant, no. Tot i això, no m’incomoda que sigui un miratge. Tampoc no vaig al teatre o al cinema a llegir-me el guió. Em puc comprar un llibre d’entrevistes de Truffaut entrevistant Hitchcock, però no em compro el guió d’un director després de veure’n la pel·lícula.

Un locutor de ràdio ha de fer servir una sintaxi curta, pròpia de l’oralitat, frases que l’oient sentirà una sola vegada. Els teus poemes estan preparats per a l’oralitat però també tenen un fons que en reclama una lectura posterior.

Sí, però no li ha d’interessar a tothom, no cal que ho llegeixin. Depèn de quins poemes no els publicaré mai, ni tenen la mateixa gràcia llegits que dits. O d’altres no els recito mai perquè no sé com he d’agafar aquell hipèrbaton. L’exercici de dir hipèrbatons és molt divertit! Jo considero que són dues coses diferents. No faig els recitals perquè la gent llegeixi.

Però l’ideal seria que fessin totes dues coses?

No, hi ha gent que els agraden molt els meus llibres i no m’han sentit recitar en sa vida. I al revés. Pere Gimferrer no m’ha sentit mai recitar i no en té cap necessitat, i hi ha molta gent que m’ha sentit recitar i no ha obert cap llibre meu.

Creus que l’oralitat actual s’ha menjat la lectura? La relectura? Potser s’escriuen poemes de contingut més lleuger?

No crec que sigui precisament per la poesia oral, perquè la poesia oral no deixa de ser només una manera de fer-la. Hi ha recitals que són espessíssims. És més aviat que ens hem acostumat als 140 caràcters del Twitter, al zàping, no aprofundim en certes coses. Hi ha gent que no fa mai cap recital i els seus llibres són tan lleugers que no t’aporten res.

Com es podria establir una franja entre l’espectacle poètic, la paraula dita en tres dimensions, i la farsa, el circ, la pornografia del llenguatge? Això que deies, tal cosa és massa lleugera.

Jo no la sabria marcar, aquesta franja. Depèn del moment, del com… És molt complex, i pot arribar a valdre tot. Depèn de quan ho poses, com ho poses, per què… Si de cop la gent es despulla i en comptes de fer-te una sensació vergonyosa o eròtica el que et fa és por o et crea una ànsia estranya, és que allò està ben posat. Amb la dansa contemporània això passa molt, és on he vist més clar el pas d’una cosa grotesca al proper pas, a l’estètica.

Has hagut d’aguantar crítiques. T’han titllat de versaire.

Sí, però és que a vegades ho sóc. Versaire em sembla bé. Home, que em diguin imbècil… Bé, depèn de qui tindria raó, perquè potser n’hi dec alguna, però… A mi em sembla que de vegades hi ha una divinització de la poesia que no sempre és positiva. Com qualsevol divinitat: se la pot adorar amb el convenciment que per a tu pot ser d’una manera i per als altres d’una altra, o bé amb la seguretat que aquell déu és el Déu, irrenunciable. Aquí hi ha el problema. La poesia no és només l’elevació que et pot aportar un poema de Paul Valéry o de Paul Celan, sinó que pot ser també la cançoneta de carnaval que canten els nens. I no dic que no m’agradin Valéry o Celan, precisament. A mi m’agrada que la poesia estigui en totes les parts del dia, que no quedi fora de segons quines qüestions. Santa Teresa era molt partidària del cagar i l’elevació, deia que era un gran moment, i era la mística per excel·lència. Però sembla que hi hagi coses que no siguin poètiques.

Aquesta és molt dolenta: fer poesia és furgar en la paraula… per només anar tirant?

Fer poesia és furgar en la paraula… doncs sí! El que passa és que va més enllà. No fer un bell joc de paraules i prou, sinó arribar a l’essència de la paraula. Furgar per anar tirant, però no per passar, sinó també per evolucionar. Anar tirant és fer camí, si estàs furgant estàs creant-te un gran túnel, aprofundint quelcom. Per aquell camí t’hi pot passar molta gent i dir-te “ei, aquest camí que has fet està molt bé”, o bé “ei, aquí te n’has anat una mica…”.

T’interessa moltíssim el lèxic. Ets dels que sempre s’apunten paraules noves i desconegudes. Què és més important, per a tu, el lèxic, la sintaxi? Quina relació mantindrien en la teva poesia? Quina creus que haurien de mantenir?

A mi m’agrada el lèxic per barrejar-lo. Sembla que sigui famós per utilitzar paraules raríssimes, però les poso al costat d’altres que són corrents, o… El que m’agrada és barrejar els registres amb gràcia, i de vegades la gràcia és precisament la sintaxi. Si poses segons quina paraula en una sintaxi de frase feta de manera que puguis sobreentendre… És el que diu l’Hac Mor de la paraparèmia, el Carles té unes idees boníssimes. Una cosa i l’altra se sumen. El lèxic és una de les armes que tinc. Tinc unes armes que són semàntiques i alhora sonores. No només transmeto un sentit, sinó que també transmeto un so. Si una paraula té un significat molt concret que em ve bé i em sona bé, el diccionari me l’està brindant en safata perquè la utilitzi.

Ets clarinetista i tens bons coneixements musicals. Però no vas decidir portar totes dues activitats per separat (poesia i música), sinó que les has casat sempre (amb Els Nens Eutròfics cantant Palau i Fabre, amb en Guillamino…).

Perquè com a músic no sóc gaire bo. Toco el clarinet bastant malament. Em falten certes coses per ser un bon músic. Com a poeta em sento molt més còmode. Per tant, he trobat que la música com a suport d’una altra cosa sí que em veig capaç de posar-la en solfa [riu].

Música, dèiem. A més de poeta, ets recitador. Quina mena de formació t’ha requerit el fet de voler ser rapsode?

Són dues facetes del mateix. Quan s’ha tractat l’oralitat s’ha tractat com l’origen de tal, com si no hagués estat viva i hagués continuat. Quan les avantguardes del XX recuperen la literatura popular, la cançoneta, el parlar dels bebès, és simplement que s’han adonat que allò també era. De vegades és millor que no quedi, l’obra. Que l’hagis viscut tu, i cadascú d’una manera diferent. Surts d’un teatre, o… I la sensació que allò, en aquell moment, és per a tu. Que el llibre estigui fixat és perquè venim d’aquestes religions del llibre, al principi era el Verb. Hem divinitzat totes aquestes coses, tornem al mateix d’abans. Pel que fa a la meva formació com a rapsode, vaig estudiar a molt bones escoles i a un bon institut. Ens feien aprendre poemes de memòria, hi havia un gust per la llengua que t’inculcaven des de petit. També passa que sóc fill del meu pare, i això es nota molt. Ell era predicador, per dir-ho així. També vaig començar a fer recitals de molt jove, amb mestres com l’Enric Casasses o la Dolors Miquel, i això fa que puguis aprofundir en les maneres de recitar.

Hi ha molts poetes tocats pel fenomen Casasses, no han abandonat la seva dicció característica. A tu et va passar?

Jo no vaig començar imitant l’Enric perquè no el coneixia, abans. El vaig conèixer quan jo ja havia començat. Llavors vaig incorporar-ne alguns gestos o actituds; me’n vaig adonar, del fenomen, però és que ja em surt d’una altra manera. He vist molts recitals. Només amb els que hem muntat a l’Horiginal, uns 650, he vist moltes coses, i anant per aquests mons de Déu, també. Amb això agafes una obertura de registres i veus el que t’interessa més.

Com has viscut el fet de passar per la ràdio i també per la televisió? Són experiències amables?

T’has d’anar adaptant a cada lloc. Jo m’ho he passat bé a tot arreu on he estat; el que potser m’ha fallat és no haver tingut prou taules els primers anys que vaig fer ràdio. De vegades he fet les coses una mica espesses pels mitjans on era. Als mitjans de masses necessites rebaixar una mica certes intencions, de vegades.

Això és rebaixar la teva obra?

Pot ser la teva obra i que tingui un component més. Has de ser prou hàbil per no trair el que dius però alhora fer-ho més planer del que és. La complicació està més aviat aquí.

Has programat les sessions de poesia a l’Horiginal durant 13 anys, juntament amb Ferran Garcia, que se’n cuidarà a partir d’ara. Tens fills. Hi haurà un canvi substancial en la teva activitat, en general?

He hagut de deixar algunes coses, i m’he sentit malament per no haver pogut fer segons què. Els recitals és el que no abandono. A més, no m’afecten gaire. Si tinc un bolo sé que el tinc. Hi vaig i torno, depèn de com m’ho munti. On he perdut molt és en les hores d’escriure.

Barcelona, pel que fa a la poesia, és una capital potent. Com valores la relació entre la poesia catalana i la castellana a Catalunya i a la resta de l’Estat?

La relació és bastant nefasta. No hi ha interès mutu. Cosa que també és lògica. A mi la poesia en alemany m’interessa un parell de cops l’any. O cinc o sis, però no més enllà. I em passa això amb totes les llengües europees properes, o sigui que em passa el mateix amb el castellà. Llegeixo més poetes en castellà del segle XVI que del XXI, i no perquè no m’interessin els meus coetanis, és que escriuen en una llengua que no és la que treballo jo. Trobo que s’haurien d’interrelacionar els poetes que escriuen en castellà, però també tots els que viuen a Barcelona i escriuen en altres llengües.

Com veus la crítica actualment? En un país petit, sovint hi ha poca distància per valorar els textos ben sincerament sense cremar-se.

La crítica en profunditat porta molta feina. Amb els mitjans digitals et trobes amb moments en què penses “aquest s’ho ha currat”. Però estem vivint l’impàs de la desaparició de la premsa escrita. En paper, a part dels llibres (per qüestions estètiques i de valor), quedaran les revistes especialitzades. La crítica s’està allotjant en d’altres espais. Trobo a faltar una obertura de la universitat, en l’àmbit crític i de compartir aquest coneixement i capacitat amb el món literari viu. No dic que no s’obri, ja, però s’hauria d’obrir més. No sé com s’hauria de fer. Potser un dia hi pensarem i fins i tot resoldrem la convivència de les literatures del moment actual a Barcelona.

Quins poetes actuals t’interessen més?

Mira, la Mireia Calafell, que ara li acaben de donar el Lletra d’Or, trobo que és molt interessant. No ho sé, hi ha molta gent… M’interessen moltes coses que sento, que veig. Les formes de poesia de l’Anna Gual també em semblen curioses.

Tenen relació, la poesia i la política? Vas fer el pròleg del darrer llibre de Pere Gimferrer, ‘El castell de la puresa’.

La poesia està en tot. Sí que tenen relació, o poden tenir-la. Però jo no deixaré de llegir ningú per això, perquè sigui d’una certa tendència. Ferran Toutain escriu molt i molt bé. I dic Toutain per tot el merder que hi va haver fa uns mesos amb el Màrius Serra.Sapientia, quae sola libertas est. L’única llibertat que hi ha és el coneixement. És el lema de casa nostra, imagina’t!

Què és el que t’engresca més de la vida, fora de l’escriptura?

Últimament m’he adonat que m’agrada molt la calma, perquè els últims anys vaig tant de cul que els moments en què tinc un moment per seure i mirar-me una parra em resulten la mar d’evocadors. És un gust. I m’he anat tornant més sibarita. Ja era un cuinetes, i si cuines molt, o et tornes de menjar-t’ho tot o et tornes més exquisit. A mi m’ha passat això: m’agrada menjar millor, beure millor. El meu pare i la meva mare són estoics; jo sóc més aviat epicuri. Potser amb els anys els meus fills tornaran a ser uns estoics, però ja estic convençut que, jo, no.

Carles Morell ElPuntAvui (17.01.16)

avuimorell02

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter