entrevista a Laia Llobera LLIBRE DE REVELACIONS al DiariAra (28.06.21)

Laia Llobera: “Des que soc mare tinc menys temps per escriure, però de més plenitud”

La poeta teixeix una obra on la natura i l’espiritualitat estan al centre

“Desclosa la flor / oberta l’essència / no et cal cap / identificació”. Hi ha versos que trenquen aigües per gestar un món que ja hi és, viu de sempre. Versos que, alhora, trenquen mons d’artifici. Des de la simplicitat d’una flor que s’obre, del seu silenci essencial, la poeta contempla una revelació sobtada: trencar amb la identificació. “El món de les xarxes socials em costa molt, l’ego hi té molta presència, per a mi suposa un xoc molt bèstia amb aquesta immediatesa, no em considero capacitada per assumir tants egos dels escriptors! No sé si és una característica d’ara, però veig un auge de les identificacions, de ser algú, de dir constantment soc aquest, faig això… Quan vaig començar a publicar col·lisionava amb aquesta manera d’entendre la literatura, basada en novetats, promoció, noms… Crec que una mica d’anonimat ens aniria bé, pensar en aquest «No soc ningú» que deia l’Emily Dickinson”.

Nascuda a Barcelona el 1983, Laia Llobera té entre les mans el seu últim poemari: Llibre de revelacions (LaBreu Edicions). A la portada hi destaca una dada: “Segona edició”. I és que, malgrat la seva reticència a entrar en les regles del mercat i teixir una poesia al voltant de la intimitat i la lectura (defugint la tendència als recitals que, com ella mateixa explica, donen més visibilitat i teixeixen camaraderies “no sempre sinceres” en un panorama literari català “petit i que sembla estar en guerra”), l’arribada en pocs mesos d’una segona edició indica que la seva proposta ressona entre un públic ampli. “En els últims temps he vist que aquest llibre ha generat moltes empaties, senyal que les nostres societats occidentals fortament secularitzades en realitat no ho són tant. Si mirem al món global, veiem que continua sent religiós i espiritual, i aquí, tot i el distanciament, hi ha certa adhesió, gent que se sent a gust amb unes qüestions molt vinculades a la natura, la creació, el cosmos, l’esperit i aquest sentit de revelació, que per a mi va lligat a la creació i a l’espai natural”.

Poesia i mística des de l’escola

“Només ocupes lloc / dins el buit / només seràs el fruit / del silenci / de no voler ser res”, escriu en un altre dels seus llibres, Boscana (Lleonard Muntaner), amb el qual va guanyar el premi de poesia mediterrània Pare Colom el 2018. Aquesta devoció per l’espiritualitat i la natura no sorgeix d’una moda, ni tan sols és recent: “De petita, el meu pas pels jesuïtes em va influenciar molt. Van ser ells els que em van parlar primer de la pluralitat de religions i em van incitar a descobrir-les. Recordo un recés a Taizé amb l’escola quan tenia uns catorze anys que em va marcar, una setmana amb moltes estones de silenci. Crec que allà vaig començar a escriure poemes, per tant, l’experiència poètica sempre ha anat associada al tema místic”.

Un recorregut vital que, com tots, no és lineal ni programat, sinó pelegrinatge, navegació, camí: “De vegades, com a creient, em sento una mica orfe, separada de la institució, que té una impossibilitat d’actualitzar-se. El cristianisme té problemes profunds, té deures en matèria de dona, d’unions homosexuals, el celibat…, hi ha moltes dificultats per defensar de vegades la institució, el magisteri de l’Església. Estic molt més propera al missatge, a l’arrel, a la predicació de Jesús i el que diuen les Escriptures. Després d’anys de crisis de fe i de separar-me de la comunitat, m’he retrobat a través de la meditació ignasiana, la meditació, el càntic, la pregària”, confessa. I afegeix: “És lògic que la religió i la mística col·lisionin amb la postmodernitat i el nihilisme occidental, amb aquest no tenir cap lligam enlloc, però penso que molta gent continua buscant respostes. Les noves formes d’espiritualitat sense religió, però, difereixen substancialment de les formes més tradicionals. Tot i que em semblen molt interessants a vegades tinc la sensació que van molt cap a l’autorealització d’un mateix, mentre que a les tradicions religioses l’exercici és cap a l’alteritat, on no es busca el benestar individual o la plenitud sinó un buidar-se per acollir el misteri diví i a l’altre”.

Silenci i vida familiar

“Visc a dins d’aquesta pedra / m’alimento del sagrat / que circula sibilant / pels meus segles”, llegim en una de les revelacions versificades recollides en el seu últim llibre. Ella somriu: “Crec que la poesia té molt de pregària i oració, de fet per a mi és pregària i revelació. La poesia és aquest diàleg entre l’ésser humà i Déu, i si no volem dir déu, podem dir misteri o infinit. Crec que la noció de poeta s’ha dessacralitzat massa: el poeta és una persona amb una capacitat excepcional de captar els signes de la realitat extramundana amb una enorme facilitat, és un receptor. No va a buscar la inspiració, sinó que es troba amb aquella crida, la qüestió sobrenatural irromp, s’anuncia, per això crec que té sentit de revelació, ja que aflora i el poeta l’agafa i intenta posar-la en el paper, tot i la impossibilitat de fer-ho, entre el silenci i la paraula. Deia Raimon Panikkar que un dels reptes de la modernitat és entendre les relacions entre el llenguatge i el silenci”.

Un silenci que no exclou la vida quotidiana, al contrari, la centra i neteja: “Quan em poso a escriure -continua explicant- faig l’intent, primer, de buidar-me de mi mateixa. Abans de formar una família, tenia una regularitat i molts moments per fer-ho, sobretot a la nit. Des de la maternitat tinc menys moments, però són de més plenitud. Quan els tinc són meravellosos! De fet els tres últims llibres (Certesa de la llumBoscana i Llibre de revelacions ) venen quan arriba l’amor, la vida en parella i la maternitat. No ho idealitzo, hi ha tràfecs i complicacions de la vida diària, però veig que aquests moments per escriure no estan tan pensats, són més espontanis, però quan m’hi poso són més serens. Per a mi la poesia intenta explicar aquest silenci de l’origen, un silenci tan allunyat del que és la modernitat i el seu soroll! I no em refereixo a un silenci de callar o no voler parlar, sinó del silenci de buidar-se d’un mateix”.

Dídac P. Lagarriga, DiariAra

https://www.ara.cat/estils/laia-llobera-des-mare-menys-temps-escriure-mes-plenitud_1_4035020.html

 

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter