entrevista a Míriam Cano sobre el relat “La comuna de París” de CREMEN CELS (24.10.19)

La comuna de París

«Vaig arribar al Mas de Bernis amb la idea d’un conte al cap. Però la terra se’m va imposar. Coneixia la història, evidentment, però per a mi era com, no sé, un decorat de fons, això, una idea. Al ser allí i començar a veure el lloc concret tot va canviar. Recordo molt bé el moment de veure els grafits dels soldats, els havien fet dies abans de travessar el riu i que els matessin. Primer només em van fer pensar en això, en que els havien fet abans de morir, i em provocà una tristesa i una empatia més o menys abstracta, però amb els dies tot es va girar. El que m’anava trobant era una cosa que és podia tocar, no un simple relat o un episodi de la història més o menys tràgic.

Recordo un dia que vaig anar amb el Martí a un mirador i miràvem el riu i em va dir “Això és una bèstia”. El paisatge de l’Ebre amb els camps i el riu en calma no sembla hostil. Però després et poses a pensar en el que va travessar nedant amb una bala a l’espatlla, o en quanta sang hi devia arribar a haver perquè el riu baixés vermell, o en els cossos mutilats que hi tiraven, flotant com troncs enduts pel corrent.

M’avergonyeixo d’haver-me deixat endur per l’èpica i el romanticisme de tot això, dels brigadistes, de la idea del sacrifici per la causa, de la batalla. Allò va ser una carnisseria.

Estava plena de contradiccions. Se’m van anar apareixent les vies o la manera d’expressar allò. El primer que vaig notar, no sé com dir-ho, va ser com un sentit de la responsabilitat, lligat amb la sensació que els brigadistes tota l’estona volien deixar constància del seu pas per allà, com un testimoni que m’enviaven. És molt evident en el paisatge, no només pels búnquers i les trinxeres, ja t’ho he dit, també pels grafits que hi havia a les parets i a les trinxeres. Hi ha un pes molt fort. Quan hi vaig tornar, després, a la presentació del llibre, tenia la sensació d’haver fet la meva ofrena. Molt conscient. Volíeu deixar constància de vosaltres per tot arreu. Era com si haguessin pensat: com que potser no tindré una tomba, me la faig jo. La gent de per allí que trobava i li preguntava alguna cosa no volia parar de res, silenci total, m’enviaven al museu».

La Míriam Cano m’explica així l’origen del seu relat, “La comuna de París”, publicat al llibre Cremen cels, de la editorial LaBreu. Fa que em pregunti com produïm la cultura en aquest país. El que li va passar a ella, tenir un conte al cap i que la realitat et passi per sobre és molt significatiu. És com si la cultura no consistís a penetrar, sinó a cobrir, com si féssim narracions, assaigs i llibres d’història no per a comprendre sinó per evitar. La idea, sempre hi ha una idea, una opinió, un romanticisme, un judici prefigurat, sempre hi és per a permetre a l’observador no mirar. La realitat esgarrifa, les novel·les fan riure. La vida pesa com una pedra, els llibrets passen volant.

Tinc la sensació que la guerra ha deixat una ferida concreta, amb una mida i una forma concreta i un dibuix particular i concret, a cada part del territori. A l’Ebre hi ha la trinxera oberta, a Barcelona la lesió més que una forma és una espècie de por, a la frontera pirenaica segurament les cicatrius segueixen el dibuix dels camins de muntanya per on la gent va fugir. Mil variants de la mateixa ferida que en alguns llocs encara es pot veure en carn viva. Infinits temes per a la venjança de la literatura. Exèrcits d’escriptors tancats a la seva habitació pensant el tema de la seva pròxima novel·la, inventant trames i situacions, incapaços de veure l’argument de l’obra.

Abel Cutillas, Tarragona Digital (23.10.19)