entrevista a Pau Vadell TERRA LLARGA a ElPuntAvui (26.07.19)

Terra llarga té mol­tes lec­tu­res. La sim­bo­lo­gia hi és molt evi­dent i arrela a molts llocs dife­rents: la memòria, el temps, la passió; però sem­pre he inten­tat plas­mar-ho d’una manera des­a­com­ple­xada, “tele­vi­sada” que diria el poeta fela­nit­xer Miquel Bauçà. Després el llen­guatge, el lèxic, hi juguen un paper fona­men­tal.

Haver retor­nat a Calonge, a Mallorca, després d’anys a Bar­ce­lona, et fa replan­te­jar pri­o­ri­tats.

No crec que la meva poe­sia canviï tant. Sem­pre hi ha una base teòrica que es va per­pe­tu­ant al llarg de la dot­zena de lli­bres publi­cats. És la veu intensa, inte­rior i incons­ci­ent que et fa reco­nei­xi­ble. Esque­nes vin­cla­des era un tir de pedra enda­vant, a ferir. Els poe­mes inter­pel·laven direc­ta­ment el lec­tor, pot­ser l’inco­mo­da­ven. Terra llarga és més mesu­rat, pot­ser amb un punt nostàlgic per la pèrdua de refe­rents, de mes­tres, però pens que con­densa la meva per­so­na­li­tat, l’arre­la­ment amb la passió i les ganes de volar.

Evi­dent­ment és una forma de vida. No es pot par­lar de poe­sia sola­ment en ter­mes lite­ra­ris. Viure poètica­ment implica una forma de fer, un estat d’ànim con­cret i unes il·lusi­ons i uns som­nis alts. Pot­ser és l’estat més pròxim al paradís. L’únic que espat­lla aquest paradís són els matei­xos poe­tes.

La poe­sia és a l’UCI per l’ús que els poe­tes han fet i fan de la poe­sia. Ja no sé si hi ha reversió, pos­si­bi­li­tat de sor­presa i de rea­ni­mació. Temps al temps.

Veig que heu lle­git el lli­bre! [riu]. L’amis­tat és un dels meus pun­tals. Soc un ani­mal social i m’agrada com­par­tir el temps amb la gent que m’estima. El dar­rer apar­tat del lli­bre es titula Tes­ti­cles, ja pots ima­gi­nar que el sexe hi és també ben pre­sent, pot­ser diria que hi és però vore­jant la fron­tera del dolor i l’acar­nis­sa­ment. Com una forma de sado new age.

El juràssic queda molt enfora. Supòs que el fet de ser l’únic quinto al meu poble em va pro­vo­car una ima­gi­nació des­bor­dant que calia cana­lit­zar per algun lloc. Vaig publi­car el pri­mer lli­bre amb vint anys, només en fa quinze d’això, però sem­bla que faci segles entre lle­tres. Hi ha hagut molts moments inten­sos, no només d’escriure, sinó de militància literària.

Crec que tots els que hem cres­cut poètica­ment entorn de l’hOri­gi­nal, el local on es pro­grama poe­sia cada dime­cres des de fa més d’una dècada a Bar­ce­lona, devem alguna cosa a Fran­cesc Gar­riga. Sem­pre hi era pre­sent, inten­tant des­co­brir noves veus poètiques, donant bons con­sells i no dei­xant-te caure mai en l’auto­com­plaença.

D’ell vaig apren­dre a reta­llar tot el que és sobrer d’un poema, a treure tot el que és sobrer i dei­xar el nucli, el poema.

Tots vivim amb l’espe­rança cons­tant de la lli­ber­tat. “L’amor i la lli­ber­tat són el mateix càntic”, diu Blai Bonet. És un tema que em pre­o­cupa molt i que sem­pre és pre­sent als meus lli­bres. He par­ti­ci­pat en totes les mobi­lit­za­ci­ons que s’han fet. Ja anava a l’11 de Setem­bre quan érem només cen­te­nars de per­so­nes. Ara és trist veure els polítics des­truint el que el poble ha cons­truït. Si Cata­lu­nya en soli­tari s’inde­pen­ditza, als illencs i als valen­ci­ans ens faran la pell. S’esforçaran de ple a des­truir qual­se­vol veu perquè no pugui pas­sar el mateix. La lli­ber­tat fa por a aquest estat fei­xista que vivim.

Amb el pano­rama apo­calíptic que he dibui­xat, crec que queda ben palès. La manca de cul­tura i l’accés de dements frikis als llocs de poder sim­pli­fi­quen també l’accés a l’abisme. Només la passió ens pot sal­var i fer-nos de nou humans.

La terra com a símil del cos. Les extre­mi­tats del cos com a arrels que apro­fun­dei­xen dins el que som: ani­mals psicòpates, explo­ra­dors del plaer i egòlatres des­truc­tors del paradís.