entrevista a Pau Vadell TERRA LLARGA a ElPuntAvui (26.07.19)

PAU VADELL

“Viure poèticament implica una forma de fer, un estat d’ànim concret”

 Després de guanyar els Jocs Florals de Barcelona fa dos anys, presenta ‘Terra llarga’ (LaBreu), un poemari que es vincula a la terra i als sentits, al paisatge i a les sensacions.

  • Pau Vadell i Vallbona (Calonge, Santanyí, 1984) publica un nou poemari aquesta temporada MARTA HUERTAS.
Al seu lli­bre ‘Terra llarga’ els poe­mes fan que els sen­tits i els símbols toquin de peus a terra.
Terra llarga té mol­tes lec­tu­res. La sim­bo­lo­gia hi és molt evi­dent i arrela a molts llocs dife­rents: la memòria, el temps, la passió; però sem­pre he inten­tat plas­mar-ho d’una manera des­a­com­ple­xada, “tele­vi­sada” que diria el poeta fela­nit­xer Miquel Bauçà. Després el llen­guatge, el lèxic, hi juguen un paper fona­men­tal.
El nou lli­bre ha tin­gut a veure amb un canvi d’esce­nari?
Haver retor­nat a Calonge, a Mallorca, després d’anys a Bar­ce­lona, et fa replan­te­jar pri­o­ri­tats.
Fa dos anys va gua­nyar els Jocs Flo­rals de Bar­ce­lona amb ‘Esque­nes vin­cla­des’, un poe­mari dife­rent del d’ara. Es pot bus­car una inde­pendència entre els seus lli­bres o són un tot únic?
No crec que la meva poe­sia canviï tant. Sem­pre hi ha una base teòrica que es va per­pe­tu­ant al llarg de la dot­zena de lli­bres publi­cats. És la veu intensa, inte­rior i incons­ci­ent que et fa reco­nei­xi­ble. Esque­nes vin­cla­des era un tir de pedra enda­vant, a ferir. Els poe­mes inter­pel·laven direc­ta­ment el lec­tor, pot­ser l’inco­mo­da­ven. Terra llarga és més mesu­rat, pot­ser amb un punt nostàlgic per la pèrdua de refe­rents, de mes­tres, però pens que con­densa la meva per­so­na­li­tat, l’arre­la­ment amb la passió i les ganes de volar.
Què és per vostè la poe­sia?
Evi­dent­ment és una forma de vida. No es pot par­lar de poe­sia sola­ment en ter­mes lite­ra­ris. Viure poètica­ment implica una forma de fer, un estat d’ànim con­cret i unes il·lusi­ons i uns som­nis alts. Pot­ser és l’estat més pròxim al paradís. L’únic que espat­lla aquest paradís són els matei­xos poe­tes.
Què vol dir, no té salut la poe­sia que es fa a l’actu­a­li­tat?
La poe­sia és a l’UCI per l’ús que els poe­tes han fet i fan de la poe­sia. Ja no sé si hi ha reversió, pos­si­bi­li­tat de sor­presa i de rea­ni­mació. Temps al temps.
L’amis­tat, les rela­ci­ons huma­nes, la memòria, el sexe tenen un paper pre­do­mi­nant a ‘Terra llarga’…
Veig que heu lle­git el lli­bre! [riu]. L’amis­tat és un dels meus pun­tals. Soc un ani­mal social i m’agrada com­par­tir el temps amb la gent que m’estima. El dar­rer apar­tat del lli­bre es titula Tes­ti­cles, ja pots ima­gi­nar que el sexe hi és també ben pre­sent, pot­ser diria que hi és però vore­jant la fron­tera del dolor i l’acar­nis­sa­ment. Com una forma de sado new age.
Quan va començar a escriure?
El juràssic queda molt enfora. Supòs que el fet de ser l’únic quinto al meu poble em va pro­vo­car una ima­gi­nació des­bor­dant que calia cana­lit­zar per algun lloc. Vaig publi­car el pri­mer lli­bre amb vint anys, només en fa quinze d’això, però sem­bla que faci segles entre lle­tres. Hi ha hagut molts moments inten­sos, no només d’escriure, sinó de militància literària.
Dedica el lli­bre a Fran­cesc Gar­riga. El con­si­dera un mes­tre per a la seva obra?
Crec que tots els que hem cres­cut poètica­ment entorn de l’hOri­gi­nal, el local on es pro­grama poe­sia cada dime­cres des de fa més d’una dècada a Bar­ce­lona, devem alguna cosa a Fran­cesc Gar­riga. Sem­pre hi era pre­sent, inten­tant des­co­brir noves veus poètiques, donant bons con­sells i no dei­xant-te caure mai en l’auto­com­plaença.
Què en va apren­dre?
D’ell vaig apren­dre a reta­llar tot el que és sobrer d’un poema, a treure tot el que és sobrer i dei­xar el nucli, el poema.
Ha estat en mol­tes ini­ci­a­ti­ves per la cul­tura única dels Països Cata­lans. Com veuen des de Mallorca tot el que ha supo­sat el procés? Un perill o una espe­rança?
Tots vivim amb l’espe­rança cons­tant de la lli­ber­tat. “L’amor i la lli­ber­tat són el mateix càntic”, diu Blai Bonet. És un tema que em pre­o­cupa molt i que sem­pre és pre­sent als meus lli­bres. He par­ti­ci­pat en totes les mobi­lit­za­ci­ons que s’han fet. Ja anava a l’11 de Setem­bre quan érem només cen­te­nars de per­so­nes. Ara és trist veure els polítics des­truint el que el poble ha cons­truït. Si Cata­lu­nya en soli­tari s’inde­pen­ditza, als illencs i als valen­ci­ans ens faran la pell. S’esforçaran de ple a des­truir qual­se­vol veu perquè no pugui pas­sar el mateix. La lli­ber­tat fa por a aquest estat fei­xista que vivim.
Diu que al pla­neta li que­den qua­tre NO-DOS…
Amb el pano­rama apo­calíptic que he dibui­xat, crec que queda ben palès. La manca de cul­tura i l’accés de dements frikis als llocs de poder sim­pli­fi­quen també l’accés a l’abisme. Només la passió ens pot sal­var i fer-nos de nou humans.
Fluir, la terra… Poe­sia ecològica?
La terra com a símil del cos. Les extre­mi­tats del cos com a arrels que apro­fun­dei­xen dins el que som: ani­mals psicòpates, explo­ra­dors del plaer i egòlatres des­truc­tors del paradís.
David Castillo, ElPuntAvui (26.07.19)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter