entrevista a Ricard Martínez Pinyol en ocasió d’ARRELS D’AIRE a AraBalears (08.05.21)
Ricard Martínez Pinyol: “Pensant a millorar la producció, l’home ha enverinat la terra”
A Ricard Martínez Pinyol es fa difícil posar-li una etiqueta que l’identifiqui, només una. El definim de poeta, perquè com a tal l’entrevistam per la presentació d’Arrels d’aire (LaBreu Edicions), un sol llibre que en reuneix set –és la revisió dels sis poemaris publicats des del 1996 i el llançament d’un d’inèdit del 2020, Érem tan fràgils. Ara bé, aquest tortosí del 1959, que viu a Algaida des del 1991, és llicenciat en Filologia Catalana i en Belles Arts, fundador del taller de gravat i estampació Torculari, així que fa un viatge dialectal, i a més l’art i alguns artistes són sempre a la seva obra. Com hi són el riu, el somni, el desig i, sobretot, la natura de la qual se’n sap part, i part admirada.
Arrels d’aire és un sol llibre i també en són set, una revisió de l’obra poètica feta fins ara. Pensau que, com la vida, l’obra és només una i cada passa suma?
— És una sola obra i en són set que, en tot cas, tenen la mateixa veu poètica. Sí, Arrels d’aire sembla un sol llibre, escrit fa molts o menys anys, revisat tot ell excepte Érem fràgils, que és nou. La meva poesia s’entén en conjunt. És molt unitari, tot i que tinc un ventall ample de registres, de paisatges, de parles. Necessitava revisar la meva obra, esporgar-la.
Hi ha qui es demana si és legítim això d’esporgar, canviar o censurar parts de la pròpia obra.
— La meva poesia estava dispersa o desapareguda. Volia revisar-la i reunir allò que jo entenc que és obra poètica. Què en vull salvar? Què vull fer desaparèixer? Hi ha obres que vaig escriure molt jove. A l’epíleg d’Arrels d’aire, l’Albert Roig recupera un poema que vaig escriure a 17 anys, això tot i que a nosaltres fins que arribàrem a la universitat mai no ens van ensenyar a escriure en la nostra llengua. Ho intentàvem, però fèiem construccions espanyoles. Al marge d’això, la realitat és que et vas fent gran, evoluciones i, quan tornes a mirar els teus llibres, t’adones que no estaves prou madur. I és clar que és legítim esporgar-los i fins i tot reescriure’ls com faig amb alguns poemes.
En aquest llibre hi ha el vostre periple no només poètic, sinó vital: Tortosa, Barcelona, Mallorca. D’on fugíeu, què cercàveu?
— De les Terres de l’Ebre vaig anar a Barcelona a estudiar Belles Arts. La ciutat s’estava transformant, l’estaven maquillant, era el temps de les Olimpíades. No m’agradava. Necessitava recuperar allò que havia viscut a la infància, tornar a la natura, sentir les estacions, fondre’m amb el paisatge. Vaig venir a Mallorca a obrir un taller de gravat. I m’hi vaig quedar perquè era com si em trobés a l’Ebre. Recuperava el paradís perdut.
Que també s’anava perdent. Aquesta relació de l’home amb el seu entorn, sobretot natural, per contemplar-lo i per fondre-s’hi, amaga un posicionament ideològic?
— No amaga res, en molts de sentits és una mirada cap a tot allò que estam destruint. En molts de poemes hi ha una crítica al càncer que és la humanitat. Ens importa un pebre que la mar estigui plena de morts i tot contaminat. És tan absurd que, pensant a millorar la producció, l’home ha enverinat la terra. Al Delta, a la posta de sol, escoltàvem un concert meravellós de granotes. De sobte van callar, els pesticides van posar fi a les granotes. Així, mengem porqueria que ens produeix malalties.
El vostre jo és gairebé absent als poemes. En un món amb tant de jo, vós feis una mena de paisatgisme sense figura humana.
— El paisatge deshabitat és ple d’emocions humanes. I diria que jo hi soc de manera indirecta: soc el roc d’una cala, un mac de torrent, l’escorça… Al cap i a la fi, som natura. Aquesta és la idea de les arrels que fan créixer la planta que treu la flor, que és un sexe i que pol·linitza una abella… Fem part d’aquest continu de la natura. Sense aquest continu, estem perduts.
Sentiu a través de la poesia.
— A través de la natura recuperes sensibilitats, olors que no tens en una metròpoli. Això és el que m’alimenta, tot això que ens envolta. Per això sap molt de greu anar a la mar i no veure-hi peixos, sinó bosses de plàstic. Intentes fer-ho visible, traduir-ho a la poesia. Però el llenguatge no arriba a dir-m’ho tot. Necessit la música, la imatge, la natura. Al final, el poema, com la vida, també és com el riu que passa, que du aigua, peixos, flueix, viu i mor, és Eros i Tànatos. Un riu no deixa de ser escriptura i l’escriptura no deixa de ser un riu.
El vostre viatge és també dialectal.
— El català tortosí té moltes connexions amb el de Mallorca. A l’illa sempre m’he trobat com a casa. És cert que, en reunir els distints llibres en un, em vaig plantejar el problema de fixar la llengua. Però tot és català. I així, si La verdor i l’absent està escrit tot en tortosí és perquè parla del Delta i de la infància. A casa, la mare sempre ens va parlar en barceloní, que també hi és present. I a Mallorca enriqueixo el meu lèxic i l’incoporo. M’hi sento bé, en aquest periple dialectal.
Cristina Ros, AraBalears (08.05.21)
