entrevista al poeta i traductor Arnau Pons a AraLlegim (06.07.19)

ARNAU PONS

“El poeta convencional vol sempre l’afalac i el poder”

Poeta i traductor

Arnau Pons, a la llibreria Laie de Barcelona / PERE TORDERA

Arnau Pons és un dels poetes, assagistes i traductors més exigents i controvertits del panorama català contemporani. En aquesta entrevista repassem la seva trajectòria, que va arrencar a mitjans de la dècada dels 90 i que aquest 2019 ha donat, de moment, tres traduccions: una de Paul Celan, una altra de Maurice Blanchot i una tercera de Marguerite Duras, a quatre mans amb Blanca Llum Vidal

Coincideixen a llibreries tres traduccions teves, ‘Reixes de llengua’, de Paul Celan, ‘Thomas l’Obscur’, de Maurice Blanchot, i ‘El dolor’, de Marguerite Duras, aquesta última feta a quatre mans amb Blanca Llum Vidal. Encara que han sortit pràcticament alhora, cadascuna ha viscut un procés diferent. En el cas de ‘Thomas l’Obscur’, va ser el primer text que vas traduir, a principis dels 90.

Vaig conèixer l’obra de Blanchot poc temps després d’arribar a Barcelona el 1989. Devia ser el 1992 o el 1993, que m’hi vaig posar seriosament. Era un autor que ja es començava a llegir aquí, i hi havia professors que el treballaven a la universitat; si no m’equivoco, en Miguel Morey i l’Anna Poca, que havia fet el pròleg a ‘El espacio literario’ el 1992. No sé ben bé qui em va posar ‘Thomas l’Obscur’ a les mans. Potser un amic de Felanitx que estudiava a Barcelona… Però tot això són records vagues. Entre els primers llibres que vaig llegir seus, hi havia ‘L’espace littéraire’ i ‘De Kafkaà Kafka’. Aquest darrer em va impressionar, perquè s’endinsa en la naturalesa de l’escriptura fins a les últimes conseqüències. És el que solen fer sempre les figures literàries que intenten impugnar la institució Literatura, amb tota la seva dinàmica dels editors, de la cosa social, que, per tant, busquen una separació a través de l’escriptura. Blanchot fa igual. La seva reflexió em va afermar en una actitud crítica i compromesa amb la lletra. També vaig llegir les novel·les ‘Thomas l’Obscur’, ‘Aminadab’, ‘L’arrêt de mort’; aquesta darrera és una altra de les que m’hauria agradat traduir. Anys més tard, vaig escriure un assaig sobre Blanchot per a un monogràfic de la revista ‘Anthropos’… ‘Thomas l’Obscur’ és una obra difícil de llegir, de vegades t’escup i et demana fer un esforç d’atenció considerable, com si nedessis contra corrent. Vaig pensar que si no ho traduïa em costaria molt de llegir. Tenia ganes d’afermar el meu francès i també volia provar-me amb un text difícil. La traducció, quan és tan àrdua, t’obliga a replantejar-la des de dins. Això és el que m’estimula. D’altra banda, Blanchot és una figura que, pel seu viratge polític, s’obre al qüestionament. Això s’esdevé també en el darrer Artaud, tot i que ell encara va anar més endins en l’abjecció. Per això també he volgut pensar el seu gir radical amb un petit assaig que vaig escriure en francès per al col·loqui internacional que li va ser dedicat a l’Arts Santa Mònica, i que en Marc Valls m’ha publicat aquí a Roure Edicions, tot un luxe, com l’edició de Blanchot a Flâneur.

T’hi vas posar, a traduir ‘Thomas l’Obscur’, fa gairebé tres dècades, per tant.

Sí. Quan vaig tenir prou avançada la traducció, la vaig proposar a Quaderns Crema, llavors dirigida per en Jaume Vallcorba. Ell havia publicat feia poc els ‘Exercicis d’estil’, de Raymond Queneau, i em va semblar que podia encaixar-hi. A en Vallcorba li va agradar tant la mostra que li havia enviat per carta, que em va contestar entusiasmat al cap de poc. Després, per telèfon, ja em va detallar que només em podria pagar en espècies i m’hi vaig avenir. No pretenia guanyar-me la vida traduint.

Encara estudiaves, llavors?

Ja treballava. Mentre acabava la carrera de biologia a Palma vaig descobrir Barcelona amb una beca de dos estius seguits a l’Institut Oceanogràfic, que aleshores era a la Barceloneta, i vaig decidir quedar-me a viure aquí. Per això em vaig presentar tot d’una a les oposicions de professor de secundària. Tenia ganes de no haver de dependre de la família i de tenir la meva llibertat. Quan em vaig posar a traduir, vaig tenir la sort de comptar amb l’amistat d’Annie Bats, traductora del francès i al francès, amb qui podia consultar dubtes. Tot el temps estàvem llegint: Meschonnic, Bollack, Foix, Tsvetàieva, Celan, Perec, Rimbaud, Laure… No sortíem mai d’aquell clos.

Què va passar quan vas portar la traducció a en Vallcorba?

Un cop la hi vaig haver enviat –perquè me’n donava presses–, va passar que el cap de setmana següent va sortir una doble pàgina al suplement ‘Babelia’ sobre la publicació dels informes de lectura d’Italo Calvino. Es carregava Blanchot amb molta contundència, amb una o dues frases que el reportatge destacava. El dilluns següent en Vallcorba em va trucar a primera hora i, de cop i volta, era una altra persona. Em preguntava si havíem signat un contracte, i jo li vaig dir que no. I em va etzibar: “Jo no et vaig demanar res. Ets tu qui m’ha buscat”. Va ser una conversa tensa, recargolada, molt desagradable, sobretot pel tracte, pel to. Això és una cosa habitual en el món de l’edició, a tot el món. Però per a mi va ser l’inici d’una relació impossible amb la cultura catalana, més ben dit, amb el seu establishment.

Era el teu primer contacte amb el món editorial?

Per iniciativa pròpia, sí. I va ser nefast. De sempre he estat una persona inquieta. Em costa no tenir una cosa o dues entre mans. La traducció, per a mi, fa el sentit de la literatura, i aleshores jo volia constel·lar el meu univers personal amb uns referents que poguessin fer un joc de miralls amb les meves preocupacions. Però rebia negatives. O simplement silencis. Era decebedor. Al mateix temps, veia que gent que no dominava tant el francès o l’alemany anava fent coses amb una gran comoditat… Catalunya se’m presentava com una mena de gual permanent, un pastís que ja estava repartit. Aquesta era la sensació que tenia i que encara tinc, després de més de 25 anys de viure al Principat. Segurament té a veure, en part, amb el fet que soc bastant sapastre amb els que tenen poder de gestió, i que em costa callar davant de les injustícies. D’altra banda, també hi ha alguna cosa de la meva persona que molesta. En soc conscient.

¿Seria, més aviat, pel perfil que representes? ¿Perquè ets algú capaç de traduir de l’italià, del portuguès, del francès i de l’alemany i que els textos que tries són exigents?

Si finalment he pogut publicar moltes de les meves traduccions, o si des de fa anys em dedico a desxifrar Celan i participo en col·loquis internacionals de primera línia, ha estat sempre sense l’ajut d’aquí, més aviat el contrari. M’ho he hagut de bregar sol. De fet, una bona part d’això ho dec al Bollack i a la Idith Zertal, amics de combat, si se’n pot dir així, amb una sensibilitat política molt propera i amb un sentit de la solidaritat molt fort en una època fosca com la nostra. Llibres com ‘Nissaga d’abolits’, ‘Desertar’, el primer ‘Cristall d’alè’ o el Dino Campana, me’ls he hagut d’editar jo, perquè aquí sempre s’hi veien problemes. Però quan més tard vaig lliurar ‘Nissaga d’abolits’ en francès a la Danielle Cohen-Levinas i ella me’l va publicar a París, vaig rebre elogis ditiràmbics de part d’especialistes de Celan, i fins i tot d’algun jove filòsof com l’Ivan Segré. Alguna cosa deu passar si un mateix text a França és destacat com un dels millors en un monogràfic i aquí en canvi me l’he de publicar jo perquè el rebuig és general. Crec que el problema rau, en bona part, en la mena d’escriptor que soc. A Catalunya tenim intel·lectuals que es vanten de ser experts en Walter Benjamin i Franz Kafka, però que no trobes en cap col·loqui internacional ni tampoc a les publicacions especialitzades. Per tant, em puc donar per satisfet si ja m’han publicat a Princeton al costat d’Enzo Traverso [‘Makers of Jewish Modernity’, 2016], per exemple, i també a França, Alemanya o Mèxic. El fet és que a fora els meus textos són ben rebuts i me’n demanen més. Ja fa uns anys que em van convidar a la UNAM, a la Iberoamericana i també a fer cursos en línia a ‘17, Instituto de Estudios Críticos’, de Mèxic, on condueixo uns tallers de lectures crítiques sobre Butler, Levinas, Bollack i Celan. I fa uns dies, gràcies a la mediació del professor Pablo Dreizik de Buenos Aires, que va seguint els meus assaigs, l’editorial argentina Mar Dulce m’ha manifestat el seu interès per publicar-me. I tot això es produeix feliçment sense la mediació catalana, cosa que també ha passat quan ‘Desertar’ s’ha traduït al grec, precisament perquè un poeta espanyol l’ha aconsellat vivament a l’editorial Vakxikon. Per sort, l’Institut Ramon Llull sol col·laborar quan hi ha una proposta seriosa de fora. Però tot i això, l’experiència que visc entre l’afora i el dintre és tan radicalment diferent que per força condiciona la relació amb la meva cultura. No dubto que les meves preocupacions de caràcter intel·lectual i la meva sensibilitat lingüística van per un altre camí. Les persones que han pogut participar, a Barcelona, en algun dels meus tallers de lectura se n’han adonat de seguida. El fet de no formar part de la universitat, però alhora qüestionar-la, també té les seves penalitzacions. Els pocs intercanvis que hi mantinc venen sobretot de l’àmbit del pensament polític i del feminisme: Fina Birulés, Joana Masó i Marta Segarra.

“Sento que provoco un sentiment proper a la xenofòbia. O potser és el de la traïció. El que és evident és que noto un malestar que ve tant de la persona que soc com del que escric. No tothom pot dir que li han cremat un llibre pel seu contingut en una mena d’exorcisme públic”

Llavors, quina creus que és la causa d’aquesta dificultat de relacionar-te amb el món d’aquí?

Potser és d’ordre identitari o sexual, perquè ni tan sols els ‘queer’, aquí, em veuen com un d’ells. Tot això reforça en mi un sentiment de no pertinença, que visc com un alliberament. Estic molt lluny de la tematització de la cosa ‘queer’. I els autors que em serveixen, com Ruwen Ogien o Therry Hoquet, no tenen rellevància aquí. Al mateix temps, visc una mena d’extraterritorialitat per mitjà d’un judaisme molt ‘sui generis’, que sé que desconcerta i molesta. Sento que provoco un sentiment proper a la xenofòbia. O potser és el de la traïció. El que és evident és que noto un malestar que ve tant de la persona que soc com del que escric. No tothom pot dir que li han cremat un llibre pel seu contingut en una mena d’exorcisme públic. Un fet que cap de les associacions a les quals estava associat (AELC i PEN) van saber ni voler tractar. És impensable que a la cultura catalana avui s’hi puguin cremar llibres. Per força el problema he de ser jo i no aquell que crema el llibre, ni tampoc aquells que l’aplaudeixen.

Vist des de la meva experiència personal, que soc d’una generació posterior, quan vaig arribar als teus llibres ja va ser com a celanià, amb el text ‘Celan, lector de Freud’ (Lleonard Muntaner, 2006).

En Lleonard Muntaner va venir a mi després que li fes la correcció d’un llibre del meu oncle, en Francesc Riera, que era historiador autodidacte i va dedicar-se a la qüestió dels xuetes. Quan em va conèixer, la seva editorial encara no havia fet un veritable salt al Principat, i vaig col·laborar amb ell, dirigint col·leccions, traduint o editant alguns dels meus llibres, com ‘Celan, lector de Freud’. Un dels problemes de Mallorca, al meu parer, és que els lectors busquen bàsicament autors mallorquins, a tot estirar els catalans que sonen, els més mediàtics, però costa que s’interessin per la cultura en català d’àmbit internacional i més crític. Un editor com Vicent Olmos, d’Afers, que treballa des del País Valencià, em va dir una vegada que deixaria d’enviar llibres a Mallorca perquè les vendes eren nul·les any rere any, i això que ell vetlla per tenir un catàleg de caràcter nacional, que interessi a tot el domini lingüístic del català.

Si has publicat en català, ha sigut per la teva persistència.

És la meva llengua. De jove era monolingüe com a escriptor. Llavors anava a Proa a proposar un llibre d’Edmond Jabès –que ara finalment ha estat publicat amb ‘El llibre de l’hospitalitat’, a Flanêur, traduït per David Cuscó–, i em deien que no, per posar un exemple de tants. O demanava un ajut per traduir Kafka i rebia carabasses. Quan me’n vaig atipar, em vaig presentar a Trotta, de Madrid, i els vaig proposar els ‘Estudis sobre Celan’ de Péter Szondi, i de seguida em van dir que sí, sense conèixer-me de res. La paret que m’ha posat al davant la cultura catalana no m’ha desencoratjat. En el cas de Celan, després de coordinar-ne un monogràfic a ‘Reduccions’, amb moltíssimes tensions innecessàries, em vaig adonar que havia d’aprendre a escriure en castellà i en francès si volia presentar projectes amb cara i ulls sobre la seva obra. Però no pas perquè el català no sigui el seu lloc. Simplement és que no m’hi volien, ni hi volien el Celan que jo he proposat de llegir contra molts. Sembla que la poesia obscura hagi de caure en l’insondable, perquè tothom hi pugui divagar al seu gust. Quan n’extreus un missatge crític, els gestors culturals són els primers que se n’esveren. Els estudiants són molt més receptius, no tenen tants de prejudicis. En realitat, el projecte d’obres completes de Celan amb LaBreu ve del fet que en Marc Romera i n’Ignasi Pàmies són lectors de Celan i de Bollack. És impensable que una editorial de l’establishment entomi un projecte com aquest. De fet, encara hi ha revistes que veten les ressenyes dels meus llibres. Tu mateix n’has estat testimoni.

“La complexitat és una manera d’esmolar la intel·ligència. El poder tendeix a menysvalorar l’escriptura obscura. És incapaç de veure-hi la dimensió crítica. Potser és que la intueix i per això la desvirtua per combatre-la”

El cas de ‘Thomas l’Obscur’ il·lustraria també aquesta tenacitat.

Quan en Vallcorba em va dir que no, encara vaig treballar força temps en el llibre. Era una manera de vehicular la ràbia. Polir un diamant fins a l’obsessió. Crec que això ho pots notar en l’’Ètica’ de Spinoza. Que Calvino desacredités Blanchot donava més joc al llibre; d’altra banda, no tothom ha de passar pel sedàs de Calvino i les seves propostes per al proper mil·lenni. Mandelstam deia que la complexitat en l’escriptura –és a dir, posar les coses difícils– és una manera d’eixamplar la llibertat humana. Jo penso el mateix. Quan Mandelstam va ser deportat pel règim soviètic i el van enviar a Vorónej, el que va escriure allà no va ser un missatge polític esperable, sinó que va fer poemes que protesten d’una altra manera, mostrant una mena de cim al qual la cultura bolxevic no podia arribar mai. Aquí li haurien retret, com a Bartra, que no feia literatura compromesa ni pedagogia. Però la complexitat és una manera d’esmolar la intel·ligència. El poder tendeix a menysvalorar l’escriptura obscura. És incapaç de veure-hi la dimensió crítica. Potser és que la intueix i per això la desvirtua per combatre-la.

Hi ha una por davant la dificultat?

És la por de qui s’ensuma que hi farà un mal paper. Segurament hi ha altres motivacions, més polítiques, com acabo d’assenyalar. Poc després de conèixer en Bollack i d’haver traduït i ampliat amb ell ‘Piedra de corazón’ [Arena, 2002], vaig ocupar-me del volum ‘Poesía contra poesía’ [Trotta, 2005], on, entre altres coses, es passa comptes a la manera com Celan ha estat traduït, llegit i interpretat a França. La meva edició va incorporar una anàlisi crítica de la recepció espanyola, per pura coherència. Arran d’això, se’m va complicar també la difusió de la meva feina a l’àmbit espanyol. Hi havia un cert malestar davant del fet que la meva crítica pogués anar a més. I això mateix ha tornat a passar fa poc amb un text meu que una editorial espanyola s’ha negat a publicar pel seu contingut, cosa que ha afectat el recull col·lectiu, que finalment ha hagut de ser publicat per l’editorial Abada, de Madrid, amb el títol ‘Lecturas de Paul Celan’. Això demostra que el problema va més enllà de la cultura catalana. És un afer ibèric, propi d’unes cultures de l’adulació i d’un nepotisme cultural atàvic. En castellà, el camí se’m va obrir a Amèrica, sobretot a Mèxic, Argentina i Xile, que són països que van acollir exiliats i en els quals he notat una gran hospitalitat. Més tard, ja he pogut escriure directament en francès, però no puc deixar d’escriure en català, encara que la relació que tinc amb la cultura catalana ha canviat. Hi he posat distància, mental i emocional.

Tens un llarg assaig inèdit sobre Joan Sales, Agustí Bartra i Pere Vives, ‘Incerta memòria’, per exemple.

Ha passat per tres editors i no els ha deixat indiferents. Dos d’ells m’han dit que no me’l publicaven perquè era massa crític amb l’establishment. I l’últim editor em va demanar que l’ampliés, és a dir, que hi fes una segona part, dedicada a Sales, cosa que no em sembla forassenyada, però ara mateix no puc: tinc altres coses a les mans. És un assaig que qüestiona la manera hegemònica de presentar i treballar els textos testimonials i de l’exili català… En una cultura com la nostra, la pitjor estratègia, per defensar-la, és pensar que només se la pot afalagar. Hannah Arendt és per a mi un model. Durant el judici d’Eichmann, després de l’extermini de sis milions de jueus, no va perdre l’esperit crític. Thomas Bernhard, Pasolini o Celan mantenen una actitud crítica cap a la ‘tribu’ –per dir-ho d’alguna manera–, són implacables. En canvi, per al nostre establishment cultural i polític en Miquel Bauçà, que fustiga els catalans per no ser prou nazis, és un poeta de culte, intocable. Si el llegeixes amb ulls crítics, políticament, has begut oli.

Quan llegia Bernhard fa anys i parlava amb gent en contacte amb la cultura alemanya, em sorprenia que em diguessin que era un autor que es llegia a molts llocs d’Europa, però no pas a Àustria, el seu lloc d’origen, justament perquè el critica amb duresa.

Amb Arendt va passar una cosa semblant. La Idith Zertal va decidir traduir ‘Els orígens del totalitarisme’ a l’hebreu davant d’un buit d’anys. Pagues un preu molt alt quan tractes el propi espai cultural i polític amb independència i rigor. Sense aquesta mirada crítica, la barbàrie sol acabar per dur la veu cantant. Ja sabem que la cultura és sempre alhora un document de barbàrie. Però com diu Enzo Traverso, l’intel·lectual crític aviat és posat al marge i silenciat. Si cada vegada n’hi ha menys, és perquè gairebé tots aspiren a estar en un primer pla. Hi ha una certa autocensura i també molta connivència davant del que és intolerable en l’àmbit cultural.

Això és el que va passar després de la publicació d’‘Escriure després’ (Lleonard Muntaner, 2012), on es donaven exemples de casos de racisme, misogínia, homofòbia i antisemitisme en la cultura catalana contemporània.

‘Escriure després’ va ser, de fet, una invitació d’en Lleonard Muntaner quan va veure la polèmica que s’havia iniciat a la premsa amb ‘Viure mata’, d’Abel Cutillas –publicat a Fonoll el 2006– i el fet que immediatament se l’ofegués, com per protegir certes persones d’una crítica que no interessava que fos pública. Hi havia un plantejament tribal i xenòfob de bon començament, i s’intentava falsejar el debat tota l’estona. No teníem cap espai disponible per a la rèplica; tot es movia en el terreny de l’insult, del despropòsit i de la mala fe. Era evident que les elits en defensaven un dels seus. Ells mateixos ho havien convertit en una qüestió gairebé sagrada. Però ens vam obstinar a posar el debat damunt la taula perquè ens adonàvem que allò era l’inici d’una deriva reaccionària dintre de la cultura catalana més sofisticada –cosa que la brutalitat de la repressió espanyola que ara vivim ha tapat gairebé del tot.

El llibre va trigar molt a sortir.

Sí, perquè vam rebre amenaces de judici i vam patir tota mena de traves de gent que no volia que allò sortís a la palestra, fins i tot de persones que s’havien compromès a col·laborar en el llibre i que ens van boicotejar des de dins, perquè volien fer una carrera ‘brillant’ i veien que així podia perillar. Va ser una etapa molt dura, en què es van tancar moltes portes i han romàs tancades per sempre. Molts es pensaven que jo havia perdut els papers. Era la seva manera d’evitar els fets i de no implicar-se. Ara bé, d’aleshores ençà les agressions antisemites s’han disparat enormement. L’homofòbia i la misogínia també han crescut. Però aquest debat és massa difícil de desplegar a la nostra cultura, perquè afecta exclusivament les elits. Totes. Les unes perquè se senten atacades en el seu etnicisme polític i cultural. Les altres perquè defugen una confrontació que les obligaria a baixar del pedestal que s’han construït, des del qual poden atalaiar un ‘món comú’ que no tolerarà mai el fet cultural català d’una manera equivalent al castellà. Que en la presentació de ‘La nación y la muerte’ d’Idith Zertal al CCCB, l’any 2010, en Ramoneda passés sota silenci l’edició catalana que havia sortit quatre anys abans a la meva col·lecció ‘Traus’, de pensament crític –que de fet va ignorar sempre–, llança una llum explícita a tot això que dic. Avui ens trobem que les noves formes suposadament crítiques arrosseguen en molts casos una dosi considerable de reaccionarisme. Hi topes quan llegeixes Brigitte Vasallo o Houria Bouteldja. Per tant, la complicitat amb l’àmbit de l’esquerra més ‘atrevida’ es fa impossible. I si en aquella polèmica vaig integrar-hi també l’afer del Taller Llunàtic, és pel suport acadèmic que aquest grup racista ha rebut sempre i d’una manera incondicional, sota el pretext que es tracta d’una contracultura que neix amb l’antifranquisme, quan en realitat es tracta d’un mer amiguisme i d’una xenofòbia larvada. Després de tot, si t’hi fixes, veuràs que l’únic que ha estat realment censurat, al capdavall, soc jo, que sempre he defensat la llibertat d’expressió. Els pretesos defensors d’aquesta mateixa llibertat d’expressió troben intolerable la meva crítica. El Taller Llunàtic, sí. L’Arnau Pons, no. Això fa cavil·lar…

Des del 2012 fins ara, la xenofòbia ha augmentat…

Estem infinitament pitjor. En aquell moment, hi va haver algunes veus, com la d’en Matthew Tree, en Sam Abrams o en Gustau Muñoz, que eren del mateix parer. SOS Racisme em va donar un suport explícit. Segons ells, jo alertava d’una deriva que podia empitjorar. El fet és que tenim una situació curiosa a Catalunya. Arreu de l’estat espanyol ha irromput una extrema dreta desacomplexada, que no trobem en el nacionalisme català, però tenim unes elits intel·lectuals que, amb el pretext de la llibertat d’expressió, es mouen en un terreny molt relliscós, sempre que ‘l’individu afectat’ no sigui un dels seus. Per sort a Catalunya hi ha una societat desperta i vigilant, donada al debat polític, preocupada per la manca de drets fonamentals i per la deriva demofòbica d’un Estat repressor.

“Em sento afortunat de poder treballar als marges amb editorials independents. El text de Blanchot l’he pogut pensar sense condicionants, emborratxant-me en algun paràgraf perquè estava convençut que aquell envitricoll l’havia de donar d’alguna manera, més enllà d’una traducció escolar”

En tot cas, ara ens trobem que s’ha publicat la traducció de Blanchot, el tercer volum de l’obra completa de Paul Celan i ‘El dolor’, de Marguerite Duras, aquest últim traduït amb Blanca Llum Vidal.

Paul Celan i Maurice Blanchot són el resultat d’una feina que no ve d’ara. De fet, són els primers autors que vaig començar a treballar. Si ara es va visualitzant un projecte d’obres completes de Celan a LaBreu, és perquè el sistema editorial amb què em vaig trobar als anys 90 ha canviat radicalment: tenim una fragmentació que dona més llibertat a persones com jo. Em sento afortunat de poder treballar als marges amb editorials independents. El text de Blanchot l’he pogut pensar sense condicionants, emborratxant-me en algun paràgraf perquè estava convençut que aquell envitricoll l’havia de donar d’alguna manera, més enllà d’una traducció escolar. És de les traduccions més polides que he fet, semblant a l’experiència de Celan. La ressenya que va sortir al suplement català d’‘El País’ parlava del llibre com si la feina de traducció no existís, com si Blanchot hagués escrit allò directament en català. És evident que no es pot no ressenyar Blanchot; s’ha de mostrar que som una cultura normal, però es pot silenciar el treball de qui l’ha fet possible. Amb la meva feina sobre Rodoreda, ha passat exactament el mateix al ‘Babelia’ d’‘El País’: la ressenya que va sortir-hi sobre ‘La muerte y la primavera’ s’inspirava tota en el meu epíleg per a l’edició catalana, però no se’m citava enlloc. Com amb la ressenya sobre ‘El dolor’ publicada a ‘La Vanguardia’, on s’esmenta només la Blanca Llum com a traductora, segurament per un zel feminista malentès. El fet d’usurpar, de passar sota silenci, de menysvalorar són la mena d’anticossos que allibera un establishment quan se sent qüestionat. I Catalunya té molts sistemes immunitaris contra els cossos estranys. Per tant, és una sort que a la Blanca Llum Vidal i a mi ens hagin encarregat una traducció com aquesta. A mi és el primer cop que em passa.

La imatge que tens ara, de Blanchot, després de tres dècades llegint-lo, deu haver canviat.

Sí i no. Sempre m’he interessat, a més de l’obra, per la persona. En aquest sentit soc benjaminià a la meva manera: una obra pot contenir la vida sencera d’un individu. Quan conec l’obra de Blanchot, hi ha textos com ‘De Kafka à Kafka’ que m’atrapen, com t’he dit, però quan m’acosto a la persona veig que és complexa, un ganivet de dos talls. En la seva joventut Blanchot va ser molt proper a Action Française. A França, tot això ha estat tractat a bastament, una vegada i una altra. La distància amb la cultura catalana és, en aquest sentit, enorme. A mi m’agrada llegir la manera com Blanchot s’ha anat treballant a si mateix, per reparar o per expiar el que havia escrit a la seva joventut. Segurament la seva amistat amb Lévinas hi va ajudar. El fet és que Blanchot va intervenir directament per amagar la família de Lévinas durant l’ocupació. A ‘Thomas l’Obscur’ es percep molt bé com l’autor se les té amb una part seva inquietant, amb el que és propi i que alhora pot arribar a representar un perill. Soc incapaç de veure-la com una obra antisemita, tal com ha proposat Philippe Mesnard. Ara bé, és evident que l’antisemitisme propi hi és tractat sense miraments.

‘Thomas l’Obscur’ té la particularitat d’haver estat reescrit pel mateix autor. La primera versió és del 1941. La segona, transformada, és del 1950.

Més que transformar-la, l’encongeix. Va ser una obra molt mal rebuda ja en la primera edició. Se la va titllar de novel·la de la decadència jueva. Ben aviat Blanchot passa a ser percebut com un autor ‘contaminat’, que treballa per als jueus. En aquells moments hi ha una part de França que és molt antisemita, en cas contrari no hauria passat el que va passar. Si analitzem la polèmica al voltant de Blanchot als anys 30, veiem que el que ell va escriure aleshores és molt més innocu que el que escriuen avui alguns dels nostres poetes, o dels nostres autoanomenats filòsofs. Mentre traduïa ‘Thomas l’Obscur’ ja n’era conscient. És una novel·la sobre el desdoblament. El nom de ‘Thomas’ deriva de l’arameu i significa ‘bessó’ (‘thom’), en hebreu ‘theom’. No és l’únic senyal que hi ha del doble, en aquesta obra. A més, hi ha també una picada d’ull amb Heràclit l’Obscur. És una novel·la que busca una mena de redempció en les paradoxes i en la unió de contraris. L’autor es mira la llengua paròdicament, com una cosa que li és aliena. Prova de tenir-hi una relació d’estrangeria total. A Heidegger li hauria caigut de les mans una cosa així. Hi ha una voluntat, no tant de judaïtzació, com de solidaritzar-se amb el que viuen els jueus en aquell moments. I després de ‘Thomas l’Obscur’ ve ‘Aminadab’, que és el nom d’un dels dos germans de Lévinas que van morir de resultes de la política nazi, com tota la seva família.

Blanchot és un autor difícil de classificar.

Fuig de les etiquetes convencionals, tant a les seves novel·les com als assaigs sobre literatura que va escriure. El seu pas a la filosofia també va ser singular. Blanchot es va escapar sempre dels gèneres normatius. Però la seva escriptura no va perdre mai el caràcter suspecte inicial. Tot i els seus esforços, no va arribar a fer net. En ell sempre hi va haver una pulsió d’absolut que, personalment, sempre m’ha tirat enrere i m’obliga a una certa vigilància. Quan parla de Celan i de l’extermini dels jueus d’Europa, ho sublima moltíssim. Ho anomena ‘l’Esdeveniment’, en majúscula. Així i tot, de tant en tant també hi ofereix una mirada lúcida. És un personatge ambivalent. Hem de tenir en compte que ve de Heidegger –com Lévinas mateix–, i aquesta filiació el va marcar. A Derrida li passava una cosa semblant; ell també venia d’allà. Tot i que va fer la tesi sobre Husserl, l’enlluernament l’hi provocà Heidegger.

“A Catalunya tenim aquestes coses: a França surt un llibre com els ‘Quaderns de guerra’, que va fer un cert enrenou, i els grans grups creuen que aquí també l’hem de tenir, però aleshores no va semblar necessari traduir un volum com ‘El dolor'”

Xavier Valls amb Arnau Pons

Xavier Valls amb Arnau Pons / FRANCESC MELCION

En el cas d’’El dolor’, de Marguerite Duras, el llibre va ser publicat el 1985 en francès, però està ambientat durant la Segona Guerra Mundial, en ple col·laboracionisme amb el nacionalsocialisme alemany.

A França Duras és una celebritat. El 2006 se’n van publicar, amb una certa expectació, els ‘Quaderns de guerra’, on hi ha els primers esborranys dels textos que després inclouria en ‘El dolor’, i que en català s’han pogut llegir perquè es van traduir dos anys després. Ho va fer l’Anna Casassas per a Empúries. La història de Duras, a ulls convencionals, té un punt tèrbol. Estava casada amb Robert Antelme, i mentre aquest havia estat deportat i l’esperaven, es va fer amant de Dionys Mascolo, el millor amic d’Antelme. Quan van sortir els ‘Quaderns de guerra’, es va poder comprovar que els esborranys escrits a l’època dels fets i els textos que va publicar el 1985 en un sol volum no eren gaire diferents. Per tant, els molts retrets que li havien fet, de falsificar els esdeveniments, de mentir, eren injustos. És clar que hi va haver un poliment, però el nervi de la cosa no va canviar. A Catalunya tenim aquestes coses: a França surt un llibre com els ‘Quaderns de guerra’, que va fer un cert enrenou, i els grans grups creuen que aquí també l’hem de tenir, però aleshores no va semblar necessari traduir un volum com ‘El dolor’. Ara, per sort, també ha tingut un espai al TNC.

La recepció de Duras en català és molt desigual. Hi ha hagut intents recents de recuperar-la, com ‘Moderato cantabile’ (Edicions de 1984, 2010), ‘La tarda del senyor Andesmas’ (LaBreu, 2015), ‘La vida tranquil·la’ (Sidillà, 2018) i ‘La vida material’ (Club Editor, 2018).

És una mica eclèctica, sí. Quan des de LaBreu ens van encarregar ‘El dolor’, ens va sobtar que ja hi hagués una edició de luxe dels ‘Quaderns de guerra’. Com he dit, hauria estat més interessant tenir abans ‘El dolor’, que és una obra important, no només en la trajectòria de Duras, sinó per a tots nosaltres, com a ciutadans d’Europa. També perquè desmunta algunes barbaritats que s’han dit en l’àmbit de la filosofia: Giorgio Agamben, a ‘El que queda d’Auschwitz’ [1998], quan comenta el capítol sobre la vergonya d’‘Els enfonsats i els salvats’ de Primo Levi i veu que aquest dubta sobre la seva pertinència com a testimoni –un moment de feblesa legítim, que el fa encara molt més pertinent–, se sent autoritzat a dir que el testimoni integral és el ‘Muselmann’, és a dir, l’individu que pateix una degradació total i que no surt d’aquell estat de mort vivent, fins que s’abandona i és engolit pel camp. Per tant, segons Agamben, no hi ha un veritable testimoni, el testimoniatge és sempre, per a ell, suspecte i imprecís, cosa que ens aboca a unes conseqüències ètiques i polítiques nefastes. Ara bé, ‘El dolor’ t’enfronta amb aquell ‘Muselmann’ que va arribar a ser Antelme, i que per miracle va sobreviure. Se’l va rescatar d’una mort imminent amb una cura extremada i se’l va tornar a fer viure, a pesar que hagués arribat a un estat límit. Per això va poder escriure després un llibre sobre la seva experiència, ‘L’espèce humaine’ [1947], i hauria estat bé que Agamben se l’hagués llegit abans d’escriure el seu assaig de 1998 sobre la manca d’un veritable testimoniatge i sobre la sublimació del ‘musulmà’ dels camps. La filosofia pot fer molt de mal al pensament, i aquest llibre d’Agamben n’és un prova. L’obra de Duras i la d’Antelme són importants, doncs, perquè contradiuen també els postulats absolutistes i fútils dels filòsofs heideggerians de la postmodernitat.

¿Diries que un dels motius pels quals ‘El dolor’ és important seria per com aborda de manera polièdrica la idea de supervivència? Tenim, d’una banda, Robert L., pseudònim d’Antelme, però també tenim l’amenaça del senyor X., que activa la pulsió de sobreviure de la narradora del llibre. Les seves trobades i sopars neguitegen tant o més que la tornada de Robert del camp de concentració de Dachau.

És molt pertinent, el que dius, i és un fil que es pot estirar. Jo hi veig més la qüestió de la col·laboració, que a França va ser un fet, i també de fins on podia arribar a penetrar. Llegint ‘El dolor’ et pots interrogar, a partir del perfil dels col·laboracionistes, sobre la mena de votant que avui fa confiança a l’extrema dreta; et pots preguntar si són els obrers que fan un vot de càstig, els rics que volen mantenir l’estatus, els militars o els policies per una qüestió ideològica i de naturalesa interna… I crec que és bo saber que sempre hi trobes, en els feixismes, persones una mica anodines, com el col·laboracionista torturat al llibre. No només hi ha el nazi convençut, com el senyor X., o l’infiltrat: també hi ha l’autòcton que s’hi presta, gairebé per inèrcia, per un profit irrisori. Això Duras ho mostra molt bé. També hi ha la pluralitat de dolors que la novel·la va teixint, i que no necessàriament competeixen entre si, sinó que els uns modulen els altres: tens el dolor del supervivent que torna de la mort, el de la persona que l’espera, de la dona que pot arribar a veure el marit amb una pietat extrema però també amb un estranyament total, i després hi ha el dolor cobejat que es projecta en el qui va ser torturat per motius polítics, perquè en el llibre et trobes execucions –individus acabats de matar– al costat de tortures descrites amb pèls i senyals, al costat també de la indefensió dels nens jueus orfes, escampats per tot el país, que els pares havien lliurat per salvar-los, o del dolor de milers de dones que esperaven sense notícies, amb un cert masoquisme per part de l’Estat. Tots aquests dolors apareixen i es modulen entre ells, diuen les circumvolucions de la humanitat.

És una traducció a quatre mans amb Blanca Llum Vidal.

M’ha agradat treballar amb dues dones, la Duras i la Blanca Llum. Mantenir relacions així amb la feminitat, que és una altra forma d’alteritat per a mi, és un regal. La Duras assumeix d’una manera molt digna i molt sensata la condició de la dona, com també es veu a ‘La vida material’, on diu que la dona s’ha d’ocupar per força d’una sèrie de coses, si no, la vida material no rutlla, i parla de l’homosexualitat com poques vegades s’ha fet. Em sentia privilegiat de poder seure a la llotja d’una feminitat lúcida, entre l’una i l’altra.

Treballàveu alhora?

Teníem aquesta tendència, però de vegades la nostra vida feia que un s’hagués d’avançar, i llavors quan ens hi tornàvem a posar, reculàvem fins a l’últim punt que havíem fet junts i anàvem fent, llegint en veu alta. És una traducció molt diferent de la de ‘Thomas l’Obscur’ i de ‘Reixes de llengua’. ‘El dolor’ ha estat una traducció meditada i discutida, comentada de viva veu. La vam començar l’estiu passat a la nostra casa de Mallorca, aïllats i tranquils, i després la vam haver d’integrar a la frenesia de la vida de Barcelona.

Parlem de ‘Reixes de llengua’, de Paul Celan. Com és que has triat publicar aquest volum, ara? És el quart recull que va publicar en vida, el 1959, després de ‘De llindar en llindar’ (1955), ‘Mohn und Gedächtnis’ (‘Cascall i memòria’, 1952) i ‘Der Sand aus den Urnen’ (‘L’arena de les urnes’, 1948).

Els tinc tots començats, alguns més avançats que altres, tret dels poemes que va escriure en romanès, que d’això ja veurem què en faig. Treballo a velocitats diferents en cada llibre. També s’ha de tenir en compte el moment personal en què et trobes, que fa que et sentis més còmode amb un llibre o un altre. A partir d’aquí, prioritzes, i fas la recta final, que és posar-lo a punt. En aquell moment et ve molta feina a sobre. Sempre treballo amb les edicions crítiques i a vegades demano de consultar coses als arxius. Tinc la sort de tenir una relació afable amb l’editora alemanya de les obres de Celan, Barbara Wiedemann, i amb Bertrand Badiou, l’altre marmessor de Celan a França. Ara m’han encarregat un text per a un monogràfic que ‘Cahiers de l’Herne’ dedicarà a Celan arran del centenari del naixement. Ja em coneixen. No és causal que, per una altra banda, se’m demanés la contribució sobre Celan per al volum col·lectiu ‘Makers of Jewish Modernity’, publicat per la Universitat de Princeton [2016].

Veig que en aquest llibre hi ha des de Franz Kafka, Martin Buber, Sigmund Freud, Hannah Arendt, Clarice Lispector i Mark Rothko fins a Judith Butler i els germans Coen.

El text que em van demanar era una semblança que havia de contenir l’aspecte biogràfic, però alhora m’havia de mullar, per dir-ho d’alguna manera, interpretant-lo; havia de dir quina, al meu entendre, era la seva aportació. Volien un text d’autor. També sobre la manera com Celan es relaciona amb la judeïtat, la pròpia, la que basteix escrivint els seus poemes, i també l’aliena, és a dir, la d’altres, com Scholem, Freud o Buber. Es tractava de dir què hi ha de modern en la seva obra i què és el que el fa vigent. El llibre va rebre el premi al millor assaig col·lectiu d’aquell any. És una llàstima que no circuli per aquí.

“Sento una distància considerable envers la filologia, la teoria de la literatura i literatura comparada que s’ensenyen aquí”

‘Reixes de llengua’ era el llibre que veies clar que sortís ara.

Sí, perquè ‘Reixes de llengua’ l’havíem de treure comentat amb el Bollack i el Werner Wögerbauer. A França volíem publicar una edició comentada d’aquest llibre, que es va quedar a mig fer perquè Bollack va morir a finals del 2012. Fa poc vaig fer un curs sobre ‘Reixes de llengua’ a l’Acadèmia de La Central, llegint tot el llibre poema a poema, amb uns participants impressionats per la fondària d’aquests textos, aparentment tan esquerps. La meva formació és autodidacta, però es vincula estretament amb l’hermenèutica francoalemanya, ja que l’any 2001 em vaig integrar en l’equip del Bollack. Sento una distància considerable envers la filologia, la teoria de la literatura i la literatura comparada que s’ensenyen aquí.

Si posem el llibre en el context del que has anat publicant sobre Celan, veiem que entre ‘De llindar en llindar’ (1955) i ‘Reixes de llengua’ (1959) hi ha un canvi notable.

Tenia dues opcions: o tirar cap enrere, amb ‘Cascall i memòria’ [1952], o cap endavant, amb ‘Reixes de llengua’ [1959]. Si hagués passat a ‘Sols de fil’ [1968] o ‘Patis de temps’ [1976], hauria desestructurat el projecte una mica massa. No volia que el veïnatge es trenqués gaire. Així i tot, aquí hi ha un canvi important respecte a ‘De llindar en llindar’, i és que hi ha una tendència molt més acusada a l’abstracció i a la reflexió. També hi ha una rèplica elaborada a les crítiques que rep pels llibres precedents. I no claudica, sinó que els mostra que el camí que ha pres és coherent. A ‘De llindar en llindar’, hi trobes poemes que podrien ser aquí. I a ‘Cascall i memòria’, la idea de ‘reixa’, la ‘xarxa’ i el ‘filat’ –l’element estructural de la llengua– ja hi és.

Les ‘reixes’ del títol t’obliguen, un cop llegeixes el llibre, a repensar polisèmicament el terme. Celan sempre aconsegueix dotar de nous significats les paraules. Per a ell, l’ull, que normalment associem a la mirada, ‘diu’ coses.

És “un ull lingüístic”. I les mirades també.

És el poeta de l’iris, de la parpella…

Són estris i elements de l’escriptura, de la poesia. La parpella, en alemany, es diu ‘Lid’, pràcticament homòfona amb el cant, ‘Lied’. La pestanya, ‘Wimper’, pot ser l’estilet amb què s’escriu. L’ull és un òrgan de llenguatge i Celan utilitza sovint la força del monosíl·lab ‘Aug’ per dir-lo. Molts d’aquests monosíl·labs són els àtoms d’una llengua que impugna la tradició que va sublimar la mort. El mateix títol ‘Reixes de llengua’ designa els poemes i ve de les pestanyes (reixes) de l’estimada que cobreixen l’ull que parla amb la mirada. També hi ha la llàgrima, que és una lent òptica: retinguda dins l’ull, fa que el poeta pugui veure-hi més clar, li permet copsar la gravetat dels esdeveniments d’una manera més aguda i més nítida. D’altra banda, en el surrealisme l’ull hi té un paper fonamental i Celan també ve d’aquí. A ‘Un chien andalou’, de Buñuel, hi ha aquella escena de l’ull femení tallat per una navalla, que és una mena d’esquinçament de l’himen, un ‘desvirgament’ que produeix l’art amb les seves imatges tallants. El mateix Apollinaire, del sexe de la dona en diu ‘la blessure’ [la ferida]. Celan reclama la importància d’aquest ull, que és alhora sexe i nafra, i sobretot creador de llenguatge quan el burxes. Venia de Romania, un país que culturalment mirava cap a França, i era jueu de llengua alemanya. Tenia un virtuosisme que li venia d’aquest doble substrat romanès-francès, i alhora de la cosa hímnica i rilkeana de la llengua. Anava molt ben armat gràcies a aquestes múltiples identitats.

“Celan reclama la importància de l’ull, que és alhora sexe i nafra, i sobretot creador de llenguatge quan el burxes”

A ‘Reixes de llengua’, a mesura que vas llegint els poemes i els teus comentaris, t’adones que sense Ingeborg Bachmann aquest recull no hauria existit, perquè 21 dels poemes li són adreçats, explícitament o implícitament.

Quan Bollack va fer una ponència a Zuric el 1994 en què abordava per primer cop la relació entre Celan i Bachmann a través dels poemes, pràcticament se li van tirar a sobre. I Sigrid Weigel es va negar a incloure el seu text en el recull de les contribucions. Hi pot haver una violència molt gran en el món de l’acadèmia. Jo també ho vaig viure en carn pròpia a la universitat de Barcelona quan vaig comentar una tria de poemes de Bachmann que havia traduït. La crispació va ser gran. Una professora es va alçar de la cadira, em va tallar en sec i em va cridar amb quins fonaments jo sostenia tot allò. És com si toquessis una fibra religiosa hipersensible. Avui, tanmateix, aquesta relació ja és un fet consumat i fins i tot se’n fan antologies, amb fotos i poemes d’ell i d’ella, i no fa gaire també una pel·lícula, que crec que es passarà a la Filmoteca de Catalunya. La subversió que implica llegir un text contra les expectatives dogmàtiques de l’acadèmia és una de les coses que més li agradava al Bollack. Amb ell vaig fer l’experiència d’algú que des de dins de la universitat és capaç de posar-la en una situació límit, per mostrar-ne les disfuncions. Això mateix ja preocupava Peter Szondi des de la Freie Universität de Berlín: l’inquietava l’esdevenir d’aquesta institució de lectura. El Bollack s’escarrassava per trencar les cotilles que fan que els treballs universitaris es tornin argòtics i esperables. No es cansava de dir-me que treballava amb mi perquè jo era poeta i no venia d’una facultat de lletres. “Vostè té una llibertat que per a mi és necessària”, em repetia. Per la meva banda, la meva implicació era l’expressió d’una solidaritat incondicional, essencialment política.

 La relació Bachmann-Celan va ser polèmica.

Enfrontava dos mons i dues actituds diferents davant de la poesia. Al mateix temps, hi havia una necessitat recíproca, l’un de l’altre, però amb objectius diferents. I tot allò tenia lloc dintre de ‘la selva alemanya’, com en deia Bachmann. Per força havia de ser polèmica. Bachmann li feia mal indirectament, a través dels elogis que rebia, de vegades d’una manera un tant perversa, ja que venien dels adversaris d’ell. També amb la mena de poesia que ella escrivia, amb la qual l’escometia. Per la seva banda, amb els seus poemes ell la conduïa fins al cor mateix de la contradicció, com feia amb tot allò que tocava amb la lletra. Va costar molt que aquesta evidència fos acceptada, perquè tant l’obra de Bachmann com la de Celan s’han llegit d’una determinada manera durant molts anys i no es podia qüestionar la feina que s’havia fet fins aleshores, sobretot amb ella, que és una icona feminista, mentre que la poesia d’ell és volgudament viril i iconoclasta, sense excloure una certa bisexualitat pròpia de l’acte creador. Podem dir que la mena de relació poètica que van crear permet que aflorin les mancances d’una acadèmia quan la mou la ideologia i sobretot la creença que la poesia convida a divagar. És allò que Jean Bollack va definir amb el nom de ‘pluralisme dogmàtic’.

Per tant, la seva va ser una història d’amor difícil.

Era difícil perquè era exigent. Per a Celan, aquell nus no es va desfer mai més. En el poema ‘Elogi de la llunyania’, de ‘Cascall i memòria, hi llegim: “Una xarxa una altra xarxa ha pres: / ens separem entrellaçats”. La reixa de llengua de Bachmann va quedar atrapada dins de la seva. Ella encarnava una alteritat perfecta, amb la seva estrangeria i els seus himnes o invocacions.

“Llegint Celan he trobat un poeta en què les meves intuïcions ràpidament abandonaven l’espai de l’elucubració per concretar-se en propostes de desxiframent fortes”

Els comentaris dels poemes que fas a ‘Reixes de llengua’ i als volums precedents, però també a la conferència ‘Celan, lector de Freud’, són d’una gran minuciositat i sovint poden deixar bocabadat el lector.

Llegint Celan he trobat un poeta en què les meves intuïcions ràpidament abandonaven l’espai de l’elucubració per concretar-se en propostes de desxiframent fortes. El Bollack m’ho deia: “Vostè té el do de saber llegir aquesta poesia”. O ets capaç d’entendre l’envit, o davant d’allò t’assalta el quequeig. O bé fas una classe convencional de literatura emprant la poesia de Celan com a crossa. Dir coses amb fonament sobre un text, construir un text artístic a partir del discurs d’un altre autor, escasseja més cada vegada. Molta gent ja no sap què ha de dir. Fins i tot als escriptors els costa llegir bé els coetanis. Això explicaria per què una novel·la com ‘La mort i la primavera’, de Mercè Rodoreda, durant tant de temps es va llegir com una obra simbòlica, mística i esotèrica, desconnectada de la història, sense que s’hi detectés ni una unça de crítica sobre la vivència de dues guerres consecutives, que és una cosa que vaig voler desplegar a l’epíleg de l’edició de Club Editor del 2017. Un altre cas és el de Carles Riba. Algú em pot explicar com és que la seva obra crítica no està disponible, per què no se la sap fer arribar a la gent, problematitzant-la, si cal? A la seva època el llegien quatre –era ell mateix qui ho deia (com Mallarmé, d’altra banda)– i ara ja no el llegeix ningú. També em costa d’entendre que uns textos fins ara inèdits de Joan Ferraté, aplegats en el recull ‘Del desig’ [Empúries, 2018], es presentin com un afer subjectiu i d’angúnia personal, per la veneració que imposa sempre la viscositat de la cultura (amb Proust inclòs), quan, de fet, hi batega una misogínia desfermada i una violència explícita contra les dones, que gairebé hi són deshumanitzades. És com quan es publiquen els ‘Cantos pisans’ de Pound [Adesiara, 2016], que són una elegia a la mort de Mussolini, però en canvi ens són presentats com un compendi de les arts i les idees del segle XX. Tot això respon, sense cap mena de dubte, a l’aire de la nostra època; n’estic convençut.

Tornant a Celan, un dels aspectes que em crida l’atenció d’ell és l’ús de camps semàntics poc habituals en poesia. Penso en el poema que parla de ‘glans de mar’, ‘pagellides’, ‘caus de galeries’, ‘llot’ i ‘una fletxa litoral’. Per a algú que va estudiar biologia marina, aquest era un poema ideal.

Potser sí. No ho sé. Diria que el poema ideal no existeix.

També hi ha poemes amb termes de geologia, o que contenen mots que ens remeten directament a la psicoanàlisi. En un dels poemes que analitzes a ‘Celan, lector de Freud’, s’hi parla d’una “orellera auditiva”.

Hi ha autors que han intentat fer, amb un mateix afany, un desballestament de la llengua poètica alemanya, des de Gottfried Benn, Günter Eich o el mateix Hans Magnus Enzensberger, però no hi trobes aquesta coherència de pedra picada de Celan, perquè en ell hi ha una veritable lectura del pretext, o sigui, de la referència. En els altres, hi trobes un desvergonyiment, o una voluntat de trencar, sense la determinació ètica i política de Celan. Per tant, hi ha un intent de pensar la naturalesa de la poesia des de la mateixa poesia. Ell és un veritable punt d’inflexió i no pas Pound, que no fa més que encimbellar el mite i la violència del mite. Això no vol dir que aquest punt d’inflexió no el puguis trobar d’una altra manera en altres poetes, com Mallarmé. No vull fer de Celan el poeta del poeta, com Heidegger va fer amb Hölderlin. Ell rebutja tota essencialització, tota positivitat. És un poeta que qüestiona la naturalesa mateixa del gest poètic, preguntant-se si allò que fa s’adequa a l’objecte o al subjecte tractats, o també analitzant les condicions culturals en què s’ha donat un text: el text que ell llegeix mentre escriu el poema que hi replica.

“El poeta convencional vol sempre l’afalac i el poder. No hi ha res que faci més riure que veure un poeta sobreeditat i sobrepremiat que es vanta d’haver conquerit per fi les institucions, com si fos un revolucionari que esbotza les portes d’un palau”

Digue’m algun altre autor que també ho hagi fet.

Me’n venen dos al cap, per la seva bel·ligerància: Artaud i Pasolini. En Mallarmé també ho pots trobar, com he dit, però d’una altra manera. Tots ells pensen al capdavall com funciona la màquina del poema, i quina mena d’ideologia activa els poetes del seu temps. Tant Artaud com Celan i Pasolini desconfien dels poetes. Els poetes hi són, s’estan allà, i ells se’ls miren de lluny estant, separats d’aquell estol, tot i que també en són, de poetes. El seu ser-poeta els obliga a aquesta separació i a aquesta mirada. I aquest distanciament –a part que tota presa de distància és bona– fa que ells mateixos siguin punts d’observació privilegiats de la mateixa poesia. Se situen en talaies que costen molt de mantenir dempeus, i ho fan amb una fermesa i un convenciment lloables. Per contra, el poeta convencional vol sempre l’afalac i el poder. No hi ha res que faci més riure que veure un poeta sobreeditat i sobrepremiat que es vanta d’haver conquerit per fi les institucions, com si fos un revolucionari que esbotza les portes d’un palau. Hi ha una competició pueril pel maleïtisme de saló, a la nostra cultura. Fa basarda de veure com els més homologats necessiten viure aquest miratge revulsiu. I al seu torn, com l’establishment necessita aquest part d’esquinç pseudotransgressor, que els és ofert pels poetes que promociona.

“Hi ha textos que t’expulsen, i quan passes a aquest àmbit, a fora d’òrbita, la relació amb la literatura canvia, perquè hi ha una certa dinàmica d’homologació que ja no t’incumbirà”

Però Celan es va trobar des del primer llibre que no només no hi va haver afalac, sinó que a més se’l va acusar de plagi.

L’hostilitat d’una cultura cap a un poeta concret no passa mai perquè sí. Amb el grup de recerca del Bollack ens vam esforçar per mostrar el rerefons polític d’aquests atacs. En certa manera, el rebuig enforteix l’obra que vindrà. L’esmola. Va passar això mateix amb Mandelstam. I a Artaud li passà una experiència semblant, d’enfortiment en l’adversitat, amb els poemes que va enviar a Jacques Rivière, de la ‘Nouvelle Revue Française’. Rivière li va dir que era interessant el que feia, però que no era prou bo per publicar-l’hi. A les cartes entre ells dos es veu la diferent manera d’entendre la literatura de l’un i de l’altre. Aquestes cartes em van marcar per la manera com Artaud respon a la negativa, que és allò amb què jo mateix m’he hagut de trobar sovint. Si ens fixem en Artaud, Celan i Pasolini veiem que tots tres són molt diferents políticament, però hi ha una mena de ‘tara’ que els condiciona fatalment, a ulls de la societat. En Pasolini hi ha l’homosexualitat, que li impedeix d’anar cap al feixisme. Milita al Partit Comunista, no sense problemes per aquest mateix motiu (i també per l’assassinat del seu germà Guido), però la seva relació amb Ezra Pound es manté fins al final. En Artaud hi ha la follia, una follia que el du a tenir el seu moment feixista, però la consternació davant de la tragèdia l’obliga a redreçar els seus llamps de foll. I en Celan hi ha la judeïtat i llavors també la follia. Són tres autors que t’obliguen a tenir una relació amb la literatura que no és còmoda, tret que els buidis de la seva pugnacitat, que és el que ha passat sovint en tots tres casos. Suara estic aplegant els textos que he anat escrivint sobre literatura, amb la intenció de fer-ne un volum, i en un d’ells ja soc conscient que amb el que escric “quedo fora per sempre”. Hi ha textos que t’expulsen, i quan passes a aquest àmbit, a fora d’òrbita, la relació amb la literatura canvia, perquè hi ha una certa dinàmica d’homologació que ja no t’incumbirà. I passes a estar en un extraradi en el qual descobreixes nous interlocutors i nous espais d’escriptura. Se’m podrà retreure que alguns llibres meus en castellà portin un ajut de l’Institut Ramon Llull, però el cert és que ha estat l’editor que s’hi ha escarrassat, per obtenir-los. Estaven escrits en català i hi tenien dret. D’altra banda, l’ajut no era pas per a mi, sinó per al traductor.

Em sembla que aviat marxes a Xile.

Sí, la Càtedra Werner Hamacher de la Universidad Andrés Bello m’ha convidat per anar a discutir-hi del treball d’Hamacher, que va escriure sobre Benjamin, Kafka i Celan. De fet, tot això ha vingut per la recepció que allà ha tingut ‘Celan, lector de Freud’, amb una ressenya molt bona en una revista de referència. Tant a Xile com a l’Argentina els psicoanalistes han llegit el llibre amb molt d’interès. També faré un debat amb ells aquesta vegada.

En un dels poemes de ‘Reixes de llengua’, ‘Nit’, hi ha l’associació entre amor (‘el roig de dues boques’) i la violència (‘una pedra / que n’ha pres l’altra per blanc’).

Fa molts anys, vaig anar a un col·loqui a Itàlia per comentar tres poemes de ‘Reixes de llengua’, dos escrits pensant en Bachmann, ‘Nit’ i ‘A altura de boca’, i un altre escrit per a la seva dona, Gisèle de Lestrange, ‘Matière de Bretagne’. Els vaig presentar des de l’angle de la sexualitat, de manera que obria una nova porta en la interpretació. La meva anàlisi, feta des de l’erotisme, contradeia la tesi que deia que en Celan un poema de la Xoà no podia ser alhora un poema d’amor. L’erotisme i l’extermini no són matèries que no es puguin tractar en un mateix poema, sinó que a vegades van juntes, com diu el poema ‘A Egipte’, adreçat a Bachmann, del recull ‘Cascall i memòria’. El coit amb l’estrangera fa ressuscitar les mortes dels camps. Quan vaig parlar de tot això a Itàlia, les úniques que van reaccionar bé van ser les editores alemanyes de Bachmann. Aleshores encara no havia sortit la correspondència entre Celan i Bachmann, i jo aventurava una hipòtesi agosarada. I més pel fet de sostenir que ‘A altura de boca’ era l’exposició descarnada d’un cunnilingus amb la força d’una contesa.

No voldries traduir Bachmann?

Ja tinc molts poemes seus traduïts. Les Edicions Poncianes me’n van editar uns quants en un pòster de la seva sèrie ‘Bèsties’, que va quedar molt bé. Els editors de Flanêur em van comentar que tenien ganes de publicar-ne la poesia completa. Caldria fer-ho, perquè el volum de Teresa Pascual i Karin Shepers, publicat el 1995, està exhaurit de fa temps; a més, hi ha moltes coses que s’han de revisar a fons.

¿Tens cap altre projecte entre mans, a més de continuar traduint Paul Celan?

Ara mateix estic traduint per a Flâneur la versió francesa de les ‘Tesis de la filosofia de la història’, de Walter Benjamin, i ‘Avís d’incendi’, de Michael Löwy [publicat en francès el 2001]. En el moment en què ens trobem, en què el feixisme és un fet ‘in crescendo’ i no pas una simple amenaça, està bé que aquest llibre hi torni a ser.

Abans d’acabar, et volia demanar quin és el teu mètode de treball.

D’ençà que soc pare, la meva manera de treballar ha canviat del tot. La paternitat fa que no estiguis en el primer pla. Això et condiciona molt. Abans dels fills, era molt lliure, un punt anàrquic. Ara, les hores que puc dedicar a l’escriptura han minvat, a banda que soc una persona de concentració difícil. Necessito estar en un estat mental molt concret per escriure, proper a la meditació. Poder-ho compaginar amb la vitalitat dels infants és complicat. L’escriptura és difícil per a mi; lluny d’un camí de roses.

CINC LLIBRES DEL POETA, ASSAGISTA I TRADUCTOR

‘Celan, lector de Freud’ (Lleonard Muntaner, 2006)

A partir d’una conferència pronunciada a l’Institut del Camp Freudià el 2003, ‘Celan, lector de Freud’ analitza les correspondències entre alguns dels poemes de l’autor de ‘Cristall d’alè’ i el principal impulsor de la psicoanàlisi. Una de les lectures més precises és la del poema ‘Frankfurt, setembre’, que aconsegueix il·luminar versos com “el so de l’oclusió laríngia / canta”.

‘Desertar’ (Lleonard Muntaner, 2010)

Tot i que va debutar amb ‘Intromissió’ a Empúries el 1991, després de rebre el Ciutat de Palma, Pons es va distanciar ràpidament del circuit literari per publicar els poemes en tirades reduïdes, com va ser el cas d’’A desclòs’ (1996) i ‘Desertar’ (1997), poema llarg recuperat per Lleonard Muntaner el 2010. El seu llibre més recent és ‘Llum de ganivet’ (Eumo-Cafè Central, 2012).

‘Reixes de llengua’, de Paul Celan (LaBreu, 2019)

Tercer llibre de l’edició de l’obra poètica de Paul Celan en català de LaBreu. Arriba després de ‘De llindar en llindar’ (2012) i ‘Cristall d’alè’ (2014), que va rebre el Premio Nacional a la millor traducció. Publicat en alemany el 1959, el volum va representar l’endinsament de l’autor en un llenguatge hermètic, que Pons desxifra i analitza en 60 pàgines de notes.

‘Thomas l’Obscur’, de Maurice Blanchot (Flaneur, 2019)

Amb només cinc títols, la jove editorial Flanêur ha mostrat l’alt nivell de la seva proposta. Després de Bernhard, Walser i Sebald –i abans de Jabès–, han publicat el primer text de Maurice Blanchot que es tradueix al català. El protagonista del llibre, que “fuig de les etiquetes convencionals” –segons el traductor–, és un home que observa el món provant de resignificar-lo.

‘El dolor’, de Marguerite Duras (LaBreu, 2019)

Arnau Pons i Blanca Llum Vidal han traduït junts una de les obres més dures i escruixidores de Marguerite Duras. Publicada en francès el 1985 però ambientada durant la Segona Guerra Mundial a París, explica l’espera de l’autora perquè el seu marit tornés del camp de concentració de Dachau i la seva relació amb la Resistència.

Jordi Nopca, AraLlegi, (06.07.19)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter