entrevista de Montserrat Serra a Víctor Obiols a Vilaweb (02.06.14)

Víctor Obiols: ‘Com es pot sobreviure?

Amb grans dificultats, és clar’

El poeta Víctor Obiols (Barcelona, 1960) és també el músic Víctor Bocanegra. Un joc de miralls que avui és un tot, però que van anar separats de bon principi. El músic molt sovint ha ocultat el poeta, tot i que aquest es va mostrar primer. I així va anar fins el 2009, quan el músic va editar ‘Fonografies’ i el poeta va dir la seva sobre les cançons del disc i va aplegar els texts poètics en el volum ‘Nòtules de misericòrdia per les criatures del goig’ (Emboscall Editor). Fa cinc anys, doncs, que Víctor Obiols i Víctor Bocanegra van plegats, tot i que l’emparellament de bon de veres no ha estat fins ara, amb l’espectacle literari o cabaret poètic ‘Una sang vertical’, presentat no fa gaire a la Setmana de Poesia de Barcelona. I potser avui comença a prendre més força el poeta, arran de la publicació del llibre de poemes ‘D’un juny dur’ (Labreu edicions), amb pròleg de Pere Gimferrer.

—Us vèieu estrany de jove, quan éreu un lletraferit que de dia estudiava filologia clàssica i de nit es convertia en un roquer al piano, al costat de Pepe Sales amb el grup Bocanegra.

—Sí que era estrany. Quan em vaig llicenciar no vaig anar a un institut a fer classes, com feia la majoria de companys, sinó que feia de roquer. Amb Bocanegra hi vaig estar quatre anys i després vaig marxar a fer de lector de català a la Universitat de Bristol, on vaig estudiar l’obra poètica de Joan Ferraté. Després, de tornada, em vaig passar dotze anys fent classes a la Universitat de Vic, que vaig deixar el 2008, en un mal moment, poc abans que fes fallida Lehman Brothers i explotés l’estafa de les ‘subprimes’.

—Per què vau deixar la universitat?

—Em considero un treballador de la cultura. En aquest sentit, vaig deixar la universitat precisament perquè es convertia en una empresa i deixava de ser un temple del saber, que és allò que sempre he pensat que havia de ser la universitat. La universitat es troba segrestada pels tecnòcrates de Bolonya. S’han inventat uns sistemes i unes avaluacions que no serveixen per a les humanitats. Avui la universitat és un món de gran tensió, que ataca directament els valors humanistes. En l’últim disc que he publicat amb Víctor Bocanegra, ‘Cançons de l’Akídelara’, parlo d’això i també de les preocupacions que em couen més.

—Contra què més tireu amb bala?

—Hi ha un tema sobre l’ésser neodigital i les TIC. Les eines tecnològiques quan s’utilitzen com a eines de manipulació, que sovint no saps si són al nostre servei o ens esclavitzen. Hi ha joves que s’enganxen a jocs d’estratègia i es poden passar cinc hores el dia jugant-hi, per exemple. Això crea unes fortes mancances, perquè als joves els toca sortir i fer unes altres coses i no pas estar enganxats a les màquines. En el disc també parlo del capitalista salvatge del món financer i de més qüestions. És un ‘disc protesta’, tot i que no me’n deixen ser gaire, de cantant protesta, perquè no hi ha circuit per a les propostes musicals de petit format com les meves.

—La situació que viviu els artistes en aquest desmantellament de la cultura és crua.

—Nosaltres no podem competir amb els cantants de masses, que omplen el Palau Sant Jordi. És un món on no tenim cabuda. Però és una pena que, tenint els auditoris que tenim per tot Catalunya, equipats amb sales petites per fer aquestes propostes de proximitat, no les puguem fer.

—Com a poeta heu publicat poc, tot i que vau començar molt jove.

—He publicat poc i la majoria són edicions que no es troben. Per això a l’octubre apareixerà a Llibres del Mirall un volum de la meva poesia. De fet, ‘Opus zero’, el primer llibre de poemes que va aparèixer quan tenia catorze anys, va ser un disbarat de joventut. Al meu pare li va semblar que un jovenet que escrivia versos era un fet singular i com que coneixia la gent d’Edicions 62 va fer gestions i me’l van publicar. També era amic de Brossa, que en va fer el pròleg. He de dir que aquell primer llibre em va servir per a poder participar en un acte en record del Price dels Poetes l’any 1975 a la Universitat Autònoma, i també em va permetre d’acostar-me a la gent de Llibres del Mall. Però em sembla que publicar tant d’hora em va vacunar per no publicar gaire. No va ser fins el 1983 que vaig treure un segon llibre de poemes, ‘Carrer d’hivern’, a Llibres del Mall.

—Fa pocs dies vau participar en la Setmana de Poesia de Barcelona amb l’espectacle literari o cabaret poètic ‘Una sang vertical’. Durant cinc anys (2005-2009) vau organitzar el Festival Internacional de Poesia de Barcelona, que obre o tanca la Setmana de Poesia. Creieu que aquest format encara té vigència? 

—És una pregunta que es fa molta gent. Esmerçar una despesa tan gran a portar un poeta africà, per exemple, una sola nit perquè llegeixi només quatre poemes… A l’època que vaig dirigir el festival ja vaig intentar que aquests poetes internacionals fessin més coses, però era difícil, perquè venien només per un parell de dies. Fins a quin punt el format és bo o s’ha de renovar? Doncs no en tinc la resposta, però tinc la sensació que no se’n treu prou partit.

—L’espectacle ‘Una sang vertical’ és dedicat al poeta Joan Vergés, traspassat aquest febrer. 

—Tinc l’honor d’haver estat el primer de fer un homenatge a Joan Vergés, l’any 2008, convidant-lo a participar en el Festival Internacional de Poesia de Barcelona, juntament amb Toti Soler, que li va musicar alguns dels seus poemes. Era un poeta oblidat que arran de la participació en el festival al Palau de la Música, l’any següent el van fer poeta d’honor a Sant Cugat i Lleonard Muntaner li va publicar la ‘Poesia completa’ l’any passat. De petit l’havia conegut, a casa, durant un sopar on també hi havia els pares del Toti Soler, que eren molt amics. I de sempre que el reivindico, perquè és un poeta d’alçada, tot i que sempre es va mantenir al marge de les capelletes i va quedar bandejat. En aquest espectacle llegeixo dos dels seus poemes que són més satírics que no lírics.

—‘Una sang vertical’ també inclou un fragment de ‘Oda a Catalunya’ d’Armand Obiols, un poema llarg, difícil de trobar.

—Armand Obiols és un altre poeta poc divulgat. Va marxar a l’exili el 1939 i va ser el company de Mercè Rodoreda. Es va morir a Ginebra. Era un escriptor del grup de la Mirada de Sabadell, juntament amb Trabal i Joan Oliver. I tot apuntava que Obiols seria un gran escriptor. Però la seva carrera literària va quedar estroncada. L’any 1973 Joan Oliver va publicar a Proa un volum de poesia que inclou el poema llarg ‘Oda a Catalunya’ i alguns poemes més breus. És tot el que se n’ha recuperat. En aquest espectacle he inclòs un fragment de ‘Oda a Catalunya’, sobretot també pel moment que vivim. És un gran poema, molt musical i molt intens perquè és una oda d’exili.

—Gimferrer fa referència a aquest poema al seu darrer llibre de poemes, ‘El castell de la puresa’, fet que ha portat cua per un vers que parla de la ‘nit estelada’. També és Gimferrer qui us ha fet el pròleg del llibre. Com va anar?

—No ens coneixíem gaire. El fet és que vaig presentar el llibre al Premi Ausiàs March de poesia i Anna Maria Moix, que formava part del jurat, el va passar a Gimferrer, perquè va pensar que li podia interessar. Aleshores li vaig demanar si m’escriuria el pròleg i ell em va dir: ‘Ja tens editor?’ I no, en aquell moment no en tenia encara. L’any 2008-2009 vaig proposar a la gent de Labreu l’edició del llibre i em van dir que sí, però m’havia de posar a la cua. Ha passat temps fins que no s’ha publicat.

—En el pròleg Gimferrer diu que marqueu distància i diferència perquè se us nota que heu llegit molt, i molt en vers català.

—Jo tinc la sensació que he llegit poc. Els ‘bibliòfags’ sempre tenim aquesta sensació.

—Gimferrer també escriu: ‘Víctor Obiols, poeta intermitent, soterrani i mig secret, troba ací el seu lloc i la nissaga: el llinatge de Gabriel Ferrater.’

—Soterrani i mig secret espero deixar de ser-ho amb el recull de la meva poesia que sortirà a la tardor. I sobre Gabriel Ferrater, sí, m’agrada. Va ser important en una època determinada, va canviar la poesia catalana, la va fer equiparable a la que es feia a Anglaterra i en alguns altres països europeus. Tanmateix, quan era més ferraterià potser hauria menyspreat la poesia de Joan Vergés. En canvi, ara sento que pots respectar la poesia de Ferrater alhora que gaudir de la poesia de Joan Vergés o de Joan Vinyoli, un poeta que no es marcirà mai, perquè la seva paraula és eterna.

—Sou vinyolià de fa anys. El 2004, en motiu dels vint anys de la seva mort, vau crear l’espectacle ‘Díptic d’amors’. Es va fer una única vegada al Círcol Maldà. Aquest juliol el tornareu a fer a Vilafranca. Quin és el vostre Vinyoli?

—El meu Vinyoli és el que escriu a partir de ‘Realitats’, encara que hauria d’anar més enrere, fins ‘El callat’, que és un llibre seminal, i on ja es congrien coses com el ‘Llibre d’amic’, que culmina en els ‘Cants d’Abelone’, aquest díptic que esmentàveu… Però ‘Tot és ara i res’, ‘Ara que és tard’ i ‘Encara les paraules’ són tres llibres que duc gravats a la memòria de lectura durant l’adolescència, en els volumets blancs de l’Escorpí. Recordo fins i tot la butaca on seia quan els llegia. Sembla mentida que amb una poesia que hom només pot gaudir realment des de la maduresa, perquè són poemes de l’experiència (en el sentit rilkià) i parlen de la vida i la mort a un nivell molt profund, un adolescent pugui quedar-hi fascinat, atrapat en la xarxa dels mots estructurats en poemes lapidaris, rodons. Aquest és el do de la gran poesia, que és magnètica i pot ser llegida vivencialment en molts estrats i en etapes molt diverses de la vida. Per no parlar del Vinyoli posterior, el que va de ‘Vent d’aram’ a ‘Passeig d’aniversari’ passant per fites com ‘El griu’ o ‘Domini màgic’. Me’l quedo tot.

—Gimferrer en el pròleg de ‘D’un juny dur’ acaba dient: ‘Tot el llibre és alhora afirmació i desafiament, i només els bons lectors de molta poesia coneixen les lleis i el vocabulari d’aquesta esgrima: la nostra.’

—És un llibre críptic, estrany. Ara dic això i sembla que t’hagis d’excusar si no escrius com en Margarit, que s’entén tot. Està molt bé perquè d’aquesta manera popularitza la poesia. Però, és clar, jo no sé si escric per a la gent o si escric com a teràpia i per a la gent a qui pugui interessar.

―Com pot sobreviure un artista de les vostres característiques en el món actual? 

—Amb grans dificultats, no cal dir-ho. Però ja estic fet a aquestes mancances.

―Finalment, com a Víctor Bocanegra, en quin punt us trobeu? M’expliqueu els propers projectes?

—És un cançoner de versions al català: des d’adaptacions d’estàndards de jazz fins a temes de Ray Charles o Randy Newman, passant per musicacions de poemes de Verdaguer o Carner i remodelacions de cançons de Raimon, Prince o Irving Berlin… Però em falta patrocinador. El material ja és al calaix…