entrevista a Joan Todó al Setmanari El Temps (abril 2016)

Fets a partir d’encàrrecs per a diverses publicacions (“els encàrrecs em van bé perquè eliminen el full en blanc”, afirma), el llibre aplega contes molt diversos, amb alguns lladres inusuals i girs cap a allò inesperat. És el retorn després d’un llibre, L’horitzó primer (L’Avenç, 2013), que va concitar un important consens crític sobre el potencial del seu autor. 

-Per què ha titulat Lladres aquest recull de contes?

-Hi havia una carpeta de Windows, que en principi havia de ser el segon llibre, després d’A butxacades. En el moment que hi havia tres o quatre contes, en dos o tres hi havia lladres o robatoris. Se’m va ocórrer que la resta que anés incorporant en aquella carpeta continuessin en la mateixa línia perquè fos un llibre més unitari que no pas A butxacades.

-I troba que ho és?

-No, al final, no. Sí que intentava dur l’aigua al meu molí, però després, si tens un bon conte que va de qualsevol cosa i un mal conte que va de lladres, sempre t’acabes quedant el bon conte. Un llibre de contes no és mai unitari per anar bé, perquè si no, és una cosa molt estúpida d’A, B, C, D, E… 

-Respecte als anteriors llibres, quines diferències hi veu?

-Segurament són diferències no buscades. En els llibre de poemes o A butxacadeshavies de buscar la paraula. La dificultat per al lector era que hi havia paraules rares, que no necessàriament eren dialectals, però en principi hi havia una cosa lèxica. Aquí, en canvi, és sintàctica.

-Hi ha contes que tenen com a motor directe el pretext formal…

-Potser per la deformació professional de poeta, penso més en termes de forma. Si les frases seran curtes o llargues, si serà en primera persona o tercera… Però hi ha contes que són normals formalment, on hi ha un artifici més invisible.

-Quina mena de lladres diria que retrata?

-Com que no ho he fet sistemàtic, no m’he preocupat mai de saber-ho. Com a molt, arribo a diferenciar entre lladres pobres i rics. En un conte hi ha un lladre que és el sistema. Hi ha lladres pobres, com el tio que et roba la cartera una nit o t’entra a casa. Hi ha una frase de Balzac, que anava pel twitter, que és que l’origen de tota gran fortuna sempre és un delicte. I això és veritat. Tu en aquesta vida, per fer-te ric, n’hauries de treure a un altre perquè els recursos són finits.

-Hi ha empipada en alguns contes…

-Sí, perquè estic molt emprenyat. Passa que el món és molt puta i jo sempre he sigut molt ingenu. Quan era xiquet, em deien que estudiés, i jo estudiava. Després, em deien que no em drogués i no em vaig drogar. Fumo i menjo carn, però ja està. En principi, el contracte és que tu ets bon noi i les coses et surten bé. He estudiat una carrera i una sèrie de passos per arribar a algun lloc. Després arribes als 40 anys i et trobes a l’atur, sense possibilitat de tenir fills. Jo ja tinc parella però no puc tenir un fill perquè no podria alimentar-lo. M’han tret de sota dels peus la terra on xafava per construir qualsevol projecte. És com el conte de la veïna modèlica, que tot li va malament per ser modèlica. En canvi, les altres són les normals, que van a la farmàcia, al casino…

-L’estil de Joan Todó és condensat…

-Diguéssim que em cansa més l’acte físic d’escriure que no pensar la manera d’escriure curt. Sóc així, d’escriure en poques paraules. Hi ha un aforisme de l’Andreu Vidal que diu que una novel·la és un llibre que li sobren 200 pàgines. En certa manera, és així.