entrevista a Vilaweb a Eduard Escoffet (25.09.13)

Roger Cassany entrevista a Eduard Escoffet, en ocasió de la publicació de l’alabatre nº45: “El terra i el cel”

Té trenta-quatre anys i en fa molts que es dedica a escriure poesia. Participa habitualment en recitals i performances poètiques, i sempre havia dit que era un poeta que no publicava llibres. Però aquests darrers mesos n’ha publicats dos. El primer era un recull de texts d’aquests últims deu anys. En diu: ‘És el primer llibre que he escrit amb la idea de ser llibre.’ I afegeix: ‘És de les coses més modernes que he fet.’ Eduard Escoffet acaba de publicar ‘El Terra i el cel‘ (LaBreu), una reflexió sobre la vida, la felicitat i, sobretot, sobre el paper de l’home en aquest gran teatre que és el món. ‘L’home és un ésser viu que consumeix recursos i que finalment es mor, sense aportar res.’ Una reflexió crua per a alguns; encoratjadora, per a uns altres, perquè, com explica ell mateix: ‘Tot està per fer, tot és possible, res no té sentit.’ El llibre es presenta aquest vespre a l’Horiginal (20.30). En aquesta entrevista explica els motius que l’han portat, finalment, a publicar poesia sobre paper i quins són els seus projectes de futur, alguns dels quals tornen a passar per Bradien, el grup de música electrònica amb què ja ha enregistrat un disc. També parla, sense embuts, de la seva destitució fulminant com a codirector del festival de Poesia de Barcelona.

Primera pregunta, obligada. Sempre havíeu dit que éreu un poeta que no publicava llibres. I en pocs mesos, dos! Primer, ‘Gaire’ i ara, ‘El terra i el cel’. Què ha passat?
—De fet, el llibre anterior, ‘Gaire’, recull poemes d’un lapse anterior molt ampli, de deu anys, i és una manera de tancar una etapa. I aquest té més entitat, sobretot perquè és el primer llibre que he escrit amb la idea de ser llibre. És cert, sempre he fet una mica de broma amb això de no fer llibres, més que de no publicar, perquè el punt essencial que necessitava posar sobre la taula és que la poesia no necessàriament s’ha de vehicular a través del llibre. O, dit d’una altra manera, l’equació és la mateixa si diem que la literatura no és el llibre. No és igual parlar de llibres que parlar de literatura. I en la poesia això passa especialment. Hi ha els llibres, que són un format, un vehicle, amb uns condicionants determinats, amb coses positives i coses no tan positives. Però hi ha moltes altres maneres de difondre la poesia. I a mi sempre m’ha interessat demostrar que una obra poètica no necessàriament s’havia de fonamentar en la publicació. I aquesta era la idea fins ara, fins que no he arribat a un punt en què he volgut fer un llibre.

I ara que ja es pot tocar, el resultat, la sensació de llibre us satisfà?
—Sí. I conviu perfectament i en harmonia amb una part de la meva obra que no passarà mai per un llibre. Penso que el llibre ha de ser reservat a determinades coses. No tota la poesia ha de quedar en llibre. L’espai del recital és prou important i més a casa nostra, on tenim una tradició poètica de recitadors molt important. A més, hi ha molts poetes, i no sóc ni el primer ni el segon ni el tercer que ha difós la seva poesia més a través dels recitals que no dels llibres.

Tants anys fent poesia, i fins fa ben poc cap llibre. A alguns, els pot costar d’entendre…
—M’agrada haver esperat, perquè sí que penso que en la poesia catalana es publica massa ràpidament i de vegades publicar un llibre de poemes amb vint anys o vint-i-cinc pot comportar certs perills. Ep, el llibre no l’he negat mai. Al contrari, casa meva n’és plena. I, a més, sóc col·leccionista de determinats llibres. Però reivindico que, precisament per respecte al llibre, i més ara que ja no és necessari perquè podem llegir de tot a través de les xarxes, només té sentit i només tindrà futur si en destaquem les característiques pròpies. Així com en una performança o en un recital hi intervenen elements com el so, l’espai, etc. El llibre també té condicionants propis: el paper, la tipografia, la composició… I el fet que tot queda relligat, que no són postals. Per a mi, fer un llibre ara, no és justificació de res, sinó una cosa innovadora. És com si algú que ha fet llibres tota la vida, ara fes una pàgina a internet. Aquest llibre, que és un concepte molt del segle XIX, és una cosa trencadora. Jo treballo amb models literaris del segles XV i XVII! Publicar un llibre és de les coses més modernes que he fet. És el que volia ara. I a més tinc la sensació que és un llibre que va molt a la contra.

A la contra de què?
—Diferent d’allò que se sol fer. Té molt poc a veure amb la poesia de l’entorn immediat. No hi ha el ‘jo’, per exemple, no hi ha autobiografia. No hi ha ni argument.

En més d’un poema hi apareix una qüestió clau: què hi fa l’home aquí?
—Sí, hi ha qui diu que és existencialista…. Però la resposta és clara. L’home és un ésser viu que consumeix recursos i que finalment es mor, sense aportar res. Aquesta és la lectura que hi ha darrere del llibre. Però justament, com que res no té sentit, com que no hi ha res, tot està fer per fer i tot és possible. El llibre acaba parlant de la felicitat i de l’amor, encara que no siguin idees que hi apareguin directament. Quan despulles la vida de l’home superflu, al final en queda aquest consum d’aire i d’aigua, que hi surt referit moltes vegades. El fet de ser només això és una porta cap a la felicitat, perquè no t’has de preocupar de gaire cosa més.

Però la vida de cadascun de nosaltres sol ser molt més complicada i barroca…
—Sí, començant per la meva. Però el llibre també és molt barroc, perquè sí que hi apareix la idea de la vida humana en un context social, la vida social de l’home com a gran teatre del món. En un moment determinat es fa referència a allò que hi ha darrere les cortines del teatre, que és l’univers i que és la vida real. Allò que hem construït, aquest món, val molt la pena, però no deixa de ser un teatre del qual ens hem dotat els homes.

En un altre poema parleu d’allò que passa durant una obra de teatre fora de l’escenari: l’acomodador que parla amb la noia de les entrades al lavabo, l’encarregat de manteniment parla per megafonia…
—Sí, parla del sistema que hi ha darrere del teatre. És el teatre del teatre, mentre dura el teatre. I al final la cosa interessant és l’arquitectura de la sala. I això ho hem viscut tots, quan no t’interessa una obra. Jo ho faig molt. Puc dir que conec molt bé els teatres, les motllures, els detalls d’arquitectura…

L’arquitectura també hi surt constantment, en el llibre…
—Bé, sí, sempre m’ha interessat molt l’arquitectura i quan era petit volia ser arquitecte. L’escriptura, el text, la política, l’urbanisme i l’arquitectura. Per a mi és una sola línia. El text és una construcció, un constructe, i la política necessita constructes per a desenvolupar-se. Després ve l’urbanisme i finalment l’arquitectura. Tot va seguit. De la mateixa manera que el paisatge és text. És un joc de miralls d’anada i de tornada. Quan veig un paisatge és com si llegís un llibre. Per això a vegades no cal tenir llibres per llegir. I el paisatge tant pot ser de muntanya com de ciutat. I a vegades tenim tendència a menystenir el paisatge de ciutat com a element d’observació en la poesia. La ciutat és un lloc on conflueixen maneres de viure i d’entendre la vida absolutament oposades i contradictòries. Però que troben un espai on es poden entendre o conviure. Per això a mi m’interessa tant la individualitat dins la ciutat.

També hi apareix la idea que quan s’acaba tot, tot tornar a començar…
—És la idea del tot està per fer, tot és possible, res no té sentit. És aquest nihilisme positiu. No som res. Però millor que no siguem res! Si tinguéssim un objectiu, si la vida fos teleològica, si haguéssim d’anar a alguna banda, viuríem amb molta més angoixa. El fet de veure que no hi ha res és ideal i et permet d’avançar. Passa això mateix amb la política. Els tres elements per ordre d’importància de la política, des del meu punt de vista són: voler entendre, voler que les coses funcionin i convicció. És a dir, voler entendre què passa, voler que aquest conglomerat de coses diferents funcioni i després convicció. Hi ha una observació, una anàlisi i, al final, només al final, hi posem les idees de cadascú. Les conviccions són molt importants, però com que res no té gaire importància cal que cadascú faci i deixi fer.

Parlant de política, hi ha un poema que parla d’un paradís tan llunyà que no hi arriba ni el metro. El poema es diu ‘Estat’. Tan lluny el veieu, l’estat?
—Ah, ostres! No, el poema és fet de molt abans. No hi havia caigut! No, el llibre és molt despullat de referències. És un llibre que es pot traduir a qualsevol idioma i funciona igual de bé i igual de malament. Aquest és el poema que té més text, el més embrutit, per aquesta idea de l’estat com a construcció, com a gran giny feixuc, amb molta burocràcia, amb mil racons, etc. Fa una descripció de l’estat molt irònica, perquè és molt lluny d’allò que jo considero que hauria de ser un estat. Per mi el fet important és l’exercici polític de la ciutadania. Quan una societat és capaç d’organitzar-se i cadascú assumeix la seva responsabilitat, en comptes de delegar-la tant com hem acabat fent, aleshores és funcional. Quan deleguem l’exercici de la política, l’estat es perverteix i es converteix en un aparell que no va enlloc. El poema és escrit fa anys, i potser és premonitori, perquè ve a dir precisament que quan una societat delega excessivament l’exercici de la ciutadania a l’estat, la societat acabarà tenint greus problemes de fonaments. I sembla que ara això ja hagi passat i que avancem cap a l’exercici de la ciutadania. El poema no vol parlar del cas català, però sí, descriu d’alguna manera això que ens passa.

Interpel·leu el lector sovint, en segona persona. És una cosa que ve dels recitals?
—El llibre no apel·la a l’oralitat dels recitals, perquè el diàleg amb el llibre, que efectivament existeix, és fictici i és molt diferent del diàleg que s’estableix en un recital, perquè al llibre no hi ha resposta. O a l’inrevés: el diàleg amb el llibre és un joc literari que el recital no et permet. Quan interpel·lo el lector, s’obren tot d’interrogants i d’espais que només el llibre pot construir. Hi ha un parell de moments que incito el lector a tancar el llibre i a anar a la realitat. I au.

Ara que ja publiqueu llibres de poesia, després d’aquest llibre, teniu més projectes de futur?
—Amb Bradien preparem un segon disc i tinc un altre llibre a mitges. La meva idea és tornar a fer recitals, perquè aquest darrer any els he abandonats força, i també a l’estranger. M’agrada molt de poder recitar en català a fora. És un luxe, però requereix molt temps, perquè el treball de poesia sonora implica més recursos. També m’agradaria abandonar la part organitzativa, en bona mesura.

Ah, sí?
—Sí, em ve de gust. Encara treballo, més com a assessor, al festival Poesia i + de Caldes d’Estrac, i  en algun projecte a Madrid, però amb la idea d’anar-ho deixant. També té a veure amb la corresponsabilitat. Si un ocupa durant un temps un espai públic, és important de saber-ne sortir. No m’imagino tota la vida organitzant festivals.

Heu dividit els poemes de llibre en categories: l’univers, els homes, paisatge, arquitectura, decreixement, política, poètica, teatre i sinopsi. Per acabar, fem un joc: em podríeu definir amb una paraula (o dues o tres, però no més) cadascuna d’aquestes categories?
—Endavant.

L’univers.
—Una cambra fosca.

Els homes.
—Un conjunt d’ics.

Paisatge.
—Text.

Arquitectura.
—Frase.

Decreixement.
—Vida.

Política.
—Cos.

Poètica.
—Convicció.

Teatre.
—Doble personalitat.

Sinopsi.
—Principi i final.

Doncs final. Moltes gràcies.
—Gràcies.

  • duard Escoffet

‘ Mentre no siguem capaços d’exigir-nos més, no serem capaços d’arribar a més públic’

Escoffet ha estat durant anys un dels activistes poètics més actius de Barcelona, com a organitzador de festivals i, juntament amb Martí Sales, com a director de la Setmana de la Poesia de Barcelona. Enguany han estat destituïts de manera inesperada. En aquest fragment de l’entrevista, parla de la destitució, de l’estat de la poesia a Barcelona i a Catalunya i de què pensa que caldria fer per dignificar aquest gènere literari i fer-lo arribar a un públic més ampli.

Heu estat un dels grans activistes de la poesia a Barcelona. En quin punt es troba la poesia a la ciutat?
—La poesia a Barcelona, i a Catalunya per extensió, es troba en un punt bo. I ja fa uns quants anys que és així. En el context de la literatura catalana, la poesia està molt en forma i respecte de la mitjana de les literatures europees té un nivell molt alt, amb un gran reconeixement dels poetes catalans. I, tenint en compte el nucli reduït de lectors i la debilitat del sistema editorial, la poesia té una diversitat i una fortalesa molt destacables. Potser sempre surten els mateixos, això sí, però si ho resseguim tot, el nivell de creació poètica catalana és molt alt. I en el context internacional, almenys a Europa, es valora molt. En molts festivals al món constantment hi ha poetes catalans, i per exemple no n’hi ha en castellà des de fa anys. Tenim molt bona fama.

D’acord, però continua tenint un públic reduït. Què caldria fer per dignificar-la encara més?
—Penso que caldria una certa professionalització o un nivell d’exigència més alt. I parlo sobretot d’autors i d’organitzadors. Pressuposar que la poesia ja no tindrà ni públic ni rendiment econòmic ha fet que molts autors potser s’exigeixin menys i pensin que el sol fet de ser-hi, o de militar en la poesia, ja és suficient. Crec que s’ha anat perdent exigència i s’han perdut veus pròpies. Cada autor és un món i aquests darrers deu anys o quinze s’ha perdut veu pròpia i s’ha tendit a l’homogeneïtzació. Hi ha un seguit de referents que es copien. I també els recitals es desprofessionalitzen a poc a poc. Crec que cal vigilar que tot això no es converteixi en folclorisme amateur. Això, amb el temps, allunya el públic. Quan una cosa té poc sentit crític, poca exigència i, a més, solament apel·la a un sector reduït, que són els amics… al final és un búnquer infranquejable. I crec que la poesia pot arribar a un públic molt ampli, perquè hi ha mil maneres de fer-ne. No coincideixo amb aquells que diuen que la poesia té per força un públic minoritari. Aquells a qui ens agrada la poesia som gent normal. Per tant, per què no ha d’arribar a un públic ampli? I, pel que fa als organitzadors, en l’àmbit de la poesia n’hi ha molt pocs. Som molt pocs. I al final es fa una tria de noms amb criteris poc literaris, que tenen poc a veure amb el públic. Hi influeixen més qüestions d’amistat, d’intercanvi, etcètera. I professionalitzar la feina de l’organitzador i també de l’editor de poesia crec que dignificaria molt el sector. Mentre no siguem capaços d’exigir-nos més, no serem capaços d’arribar a més públic.

Éreu director del Festival de Poesia de Barcelona i us van destituir. Què va passar?
—L’ajuntament va optar de manera clara, precisament, per desprofessionalitzar el festival. Van decidir que no volien programació internacional perquè consideraven que tancar-se en un búnquer era la millor manera de promoure cap enfora la literatura catalana. Volien acontentar les capelletes, tornar favors i, per tant, tot s’hi valia. Lògicament, per aquí no estàvem disposats a passar-hi. Ara, més enllà del final abrupte i poc elegant, tant en Martí com jo estem molt contents de la feina que vam poder fer. I el públic ens ho ha reconegut. Ens devem al públic i no pas al responsable polític de torn. I en aquest sentit n’estem molt satisfets. I, vist en perspectiva, allò que va passar em va permetre de concentrar-me en el llibre i en més coses. Sempre, tot, té un cantó positiu.

Novetats de LaBreu Edicions

A més del llibre de d’Eduard Escoffet, LaBreu prepara més novetats per a aquesta tardor. A final d’octubre apareixeran tres títols més de poesia a la col·lecció ‘Alabatre’: ‘Versions de Bai Juyi’, de Marcel Riera; ‘El clímax’, de Daniel Busquets; i ‘D’incertes certeses’, de Montserrat Rodés. I a final de novembre, l’editorial publicarà dues novetats de narrativa: ‘Les parelles dels altres’, de Gonzalo Torné (traducció de Joan Todó); i ‘Vergonya. Miniatures i relats’, d’Aleksandr Soljenitsin (traducció de Francesc Permanyer).

escoffet

Deixa un comnetari