ERAde Jaume C.Pons Alorda a Llavor Cultural (17.04.18)

ERA: UN VIATGE DE CONTRARIS, UNA BUFETADA ESTÈTICA DE SAVIESA I BILIS

L’escriptor Jaume C. Pons Alorda retratat per Antoni Gasull.

Jaume C. Pons Alorda acaba de publicar ‘Era’, amb LaBreu Edicions. En aquest poemari fem un viatge cap a la finitud i, al mateix temps, cap a la immensitat. Pons Alorda hi fa un retrat de l’Absolut: la descripció en forma de vers de les misèries humanes i de les seves bondats. Acompanya l’edició un pròleg d’Eduard Sanahuja i un epíleg de Lucia Pietrelli.

La poesia de Jaume C. Pons Alorda té aigües de mística, té un rerefons de màgia, guarda ressons de la saviesa ancestral. A Era el poeta traça un viatge circular, que va del comiat al renaixement i del renaixement al comiat en una escala inversa de 39 graons que es recomencen al final del poemari. I en aquest viatge hi descriu les píndoles de saviesa recollides, els blaus i ferides a la pell i els brins d’herba fresca que acaricien la carn del poeta.

Es tracta del peregrinatge per aquestes mil i una morts (i les seves corresponents mil i una vides viscudes). Un trajecte que engendra moments de gran impacte, on el poeta s’abraona sobre els elixirs de la supervivència i la religió del resistir com a màxima: “Així les coses es fermen/ les unes amb les altres:/no acaronem les coses, acaronem/els seus forats, les seves mancances.” En el poemari hi bateguen els contraris que s’abracen, que es fusionen, que s’empelten: la ruptura amb l’autoafirmació; la humilitat amb la refulgència; la mort amb el renéixer.

Era juga amb els contrastos dels oposats a què ens acara l’experiència d’existir. Així, la totalitat, els excessos, el dolor, la bellesa, l’eufòria, la humilitat, la penitència del viure i de l’escriure. La lluita del néixer i del morir, del mal i del bé, de l’amor i de l’odi. Escriu Jaume C. Pons Alorda al poema “No existeix la solitud”: “Totes les coses./ Totes les èpoques./ Tots els seus espais./ Totes les dimensions./ Tot existeix tot el temps al mateix temps./ Un instant no és mai el mínim./ És l’excés de sacietats.”

El poeta fa de l’escriure la seva religió, la seva missió vital. L’existència – l’escriptura- és joc i és batalla. És un camí sembrat de dubte i amarat de solituds: “Alguna certesa?/ Sols dues./ La primera./ Que l’estil/ sempre ha de ser la pura llum pura/ d’un albercoc obrint-se en lentitud.// La segona./ Parla tant de l’etern/ no per retòrica/ sinó perquè se sent etern.”

Pons Alorda rep l’herència de Blai Bonet en fer rebentar els mots amb la urgència i explosivitat del dolor fet fissura, de l’experiència incommensurable d’existir. De la poeta Laia Noguera rep el batec filosòfic de la multiplicitat, del fregar-se els dobles i els contraris: la radicació radical en els missatges de saviesa. Del poeta Lluís Calvo en rep l’experiència mística i espiritual del fet d’escriure: acte profà i diví, alhora.

El trànsit per la vida -pelegrinatge dual i esplèndid- i el trànsit per l’escriptura conformen aquesta religió ponsalordiana. I el seu Déu, el de Jaume C. Pons Alorda, apel·la a la incertesa, a la autoafirmació davant dels obstacles, a la solitud, al tenir-se a un mateix. De vegades, aquesta deïtat s’encarna en una forma femenina, com a divinitat de l’Absolut: una mare radical i possessiva, que conjura meravelles i, també, dolor: “Tu, Mare, Insubstituïble,/ amb mi tens la prova/ que una amputació/ pot aprendre a avançar// i a independitzar-se.// Amb el meu fugir/ de tu/ t’he fet entendre/ estrictament// la teva soledat.” Altres vegades, l’Absolut – encarnat en els símbols de la vida i de la mort, o les forces del més enllà- adopta el signe masculí: “El taüt, un fal·lus/ que penetra tot el món/ quan és endinsat.” Sempre en aquesta doble cara que uneix principi i fi, dolor i plaer, dins dels conceptes vida, viatge i escriptura, que per al poeta Pons Alorda són la mateixa cosa.

Jaume C. Pons Alorda ens proposa en aquesta Era que reinterpretem la realitat. Que ens mirem el món d’una manera diferent: El cos i la paraula són el mateix, escrivia Blai Bonet al poema “La llibertat;” Jaume C. Pons Alorda també ho creu i ho demostra, denunciant la mentida, les mirades acomodatícies, les superioritats morals: “L‘altre no existeix:/ tots som la mateixa cosa/ dividida en partícules separades”.

La reciprocitat, la confluència dels nostres actes, el nietzschenià etern retorn:  “Car som microactants de la Realitat-que-es-conforma/ a poc a poc.// Actuem, cadascú, com pot/ vulguem o no vulguem,/ sabent-ho o no, amb un paper ben clar, i aquí/ no hi ha secundaris:/ tots protagonitzem El Moment Encarnant-se.” I la saviesa, revers d’haver recol·lectat, digerit i excretat molts errors: “Deixa’m morir una estona més,/ ara que n’he après./ Jo i els meus morts que sóc/ et farem d’escala/ cap al diamant d’heura/ del ventre/ de l’etern.”

La saviesa, l’ardor, les diatribes contra l’apatia, la reflexió que mira cap endins i cap al món, tot això representa el viatge d’Era, que és l’antònim del mot indiferència.

Laura Basagaña, Llavor Cultural (16.04.18)
http://llavorcultural.cat/era-un-viatge-de-contraris-una-bufetada-estetica-de-saviesa-i-bilis/

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter