Escuderia LaBreu Edicions al Núvol ( abril 2013)

Hem fet un experiment literari. Un diàleg virtual entre autors de la pedrera LaBreu per abordar alguns dels temes de les seves obres i la relació amb el món que ens envolta. ¿Com ha canviat el tractament de l’amor en la literatura? ¿Quin llenguatge trien els autors més joves per parlar de sexualitat i erotisme? ¿Quines crítiques exposen en la seva obra? Pere Virgili hi ha posat les imatges.

L’escuderia LaBreu @ Pere Virgili.

Imaginem una taula plena de poetes i autors joves. Posem per cas que el local està situat al carrer. Posem per cas que el local està situat al carrer Ferlandina 34. A un extrem de la taula hi ha en Marc Romera, que pren una cervesa sense alcohol. L’Anna Ballbona contesta un email des de la Blackberry, mentre en Pedrals riu i deixa anar frases enginyoses. L’Albert Forns ho escolta tot i, de tant en tant, intervé amb perspicàcia. EnMax Besora s’ha aixecat per fumar i torna amb la boca plena, menja alguna cosa: croquetes, o per l’estil. En Nopca fa estona que ha marxat, que havia d’acabar no sé quin article per al diari. ElGuillem Miralles, editor de la Revista Paper de Vidre, escolta i somriu. L’Ester And

L’amor és un dels grans temes literaris. A la vida ens enamorem, ens desenamorem, patim per amor (i desamor), bevem els beuratges de la solitud –que de vegades és desitjada i altres adjudicada-, ens emmirallem en les absències que ens acompanyen i l’amor té moltes veus. Pot ser benevolent i fantasiós, cosit amb tela de somni; obtús i escarpat, com un relleu escocès de muntanya imperial, emergint enimig d’aigües blau-fosques i que guarden –encara- el perfum de la nit; també es pot tintar de desig, amarant-se de la suor dels amants que exhaustos entrellacen les mans, silenciosament. ¿Com s’aproximen els escriptors d’avui a l’amor? En Joan Todó, autor del poemari El fàstic que us cega i del recull de contes A butxacades, és el primer a piular. “A mi el que em passa és que em diuen “amor” i fujo. És a dir, com a tema literari (o narratiu, o musical) no m’interessa. En la vida real sí, clar, però als llibres o al cine, com a tema principal, em sembla esgotat; se n’ha parlat massa”. Todó demana nous enfocs i confessa que es troba “l’amor entre els peus” i matisa: “El talent (de Jordi Nopca), per exemple, és una bella història d’amor, però al llarg de força pàgines el macguffin aquell de la màquina que detecta el talent literari permet que el lector estigui concentrat en una altra cosa. Amb El furgatori  (de Josep Pedrals) o Vulcano (deMax Besora) passa quelcom semblant, crec: la qüestió s’aborda indirectament, i durant bona part del llibre estàs més atent a les peculiaritats de l’escenari que al típic conflicte del noi que ha conegut una noia”. Max Besora, replica enfurismat: “J. Todó (amic/camarada/hoste ocasional)… com pots dir que l’amor és un tema molt gastat? Què vols dir que “se n’ha parlat massa”? Si comencem així llavors tot està esgotat en literatura: carrers, pantalons, tristesa, piscines municipals, diarrea mental, bicicletes, aixelles, catedrals, mocs, New York, veganisme, reflexoteràpia, sinusitis, bogeria, menyspreu, àcids, penetracions, geopolítica, vides de sants, etcètera, etcètera! No fotem. De conceptes universals, en el sentit fort de la paraula, no n’inventarem pas a aquestes alçades de la pel·lícula. El tema és inventar el que ja ha estat prèviament inventat. O sigui, no ser gens original i repetir-se fins al vòmit però de manera diferent. No hi ha un altre camí. Un moment, Kierkegaard ho deia millor: Allò que es repeteix, anteriorment ha esdevingut, doncs si no, no podria repetir-se. El que ja ha existit, comença a existir ara de nou”. Besora defineix la seva novel·la Vulcano com “ una obra menor d’un únic tema major: l’AMOR”.  I després, rectifica: “Millor dit: d’allò possible, arbitrari i simbòlic que té el joc de l’AMOR”. S’obre, llavors, una escletxa en el diàleg entre els autors: narrar l’amor és aproximar-se a la literatura des d’un punt de vista xaró, cursi i edulcorat?

Ester Andorrà, autora del poemari Afamats reconeix que l’amor quan és una cosa acameral·lada no li interessa gens. “Em produeix una reacció de resistència instantània o avorriment”, confessa.

Els autors de LaBreu davant la càmera de PereVirgili

Polimorfisme de l’Amor: solitud, conflicte, destrucció, dolor, desig

Besora diu: “Sé que quan un diu “AMOR” immediatament sona a cosa fifi, sona cursi. Molt bé. I a mi què m’importa? Vull dir que no em fa por sonar a cursi. Al contrari, m’hi llenço de cap a la cursileria; a la TV, als supermercats, a les universitats i a les gasolineres està ple de coses cursis, i la gent que no és prou cursi o prou fifi no em mereixen cap mena de respecte. En aquest sentit, Vulcano és una novel·leta d’allò més cursi, repetitiva i fifi, i reivindico una manera cursi i fifi de veure la literatura i sí (perquè no?), l’escriptor que vulgui ser cursi de debò, hauria de dur sense por aquesta cursileria i aquest fifisme al màxim de les seves possibilitats d’una manera totalment brutal i repugnant”.

Albert Forns pregunta: “Perquè en Joan Miquel Oliver pot ser nyonyo i jo no? Jo escric sobre amor i sentiments a l’estil de les cançons pop, amb la mateixa nyonyeria o més, si es pot.”

El llit dur ens era igual,/ el xivarri de fora ens era igual,/la calor insuportable ens era igual:/ fèiem l’amor i fèiem l’amor i fèiem l’amor/ i de vegades ni ens tocàvem però fèiem l’amor. (Ultracolors, d’Albert Forns, “Gerhard Richter”).

Albert Forns.

L’amor en l’escriptura serveix “per celebrar, en definitiva, la sorpresa i la raresa que és això d’estar enamorat i intentar emparaular –sempre sense èxit, sempre sense arribar-hi a arribar- el que sents, el que vius; o dit d’una altra manera, el que les hormones o feromones et fan pensar”, reflexiona Forns.

Silvie Rothkovic presenta a l’amor, agafat del bracet del dolor i aquesta unió és producte “de l’absència, o de la por a aquesta absència”.

No és matemàtica la por/la llum/la sort/ la mà/ l’absència sí.

(Pianos i túnelsde Silvie Rothkovic).

El conflicte –en l’amor- ens interessa. Espurnes de curiositat. ¿Què fer? ¿Cap a on avançar?

“D’això de l’amor, em sembla obvi que no necessàriament ha de ser xaronet ni flors i violes. Suposo que m’interessa més el conflicte i el conflicte dins l’amor, que no pas l’amor esplendorós; per dir-ho d’alguna manera. De fet, la tempesta existeix en l’amor mateix, i celebrar entusiàsticament l’amor alguna estona, també mola”, opina Anna Ballbona, autora del poemari Conill de gàbia.

El neguit de volar fent esses,/ penjar el gobelet a la porta/ i d’un plegat, rebre una carta/ amb cent grams de vertigen

(Conill de gàbia, d’Anna Ballbona).

“A mi, personalment, no m’interessa l’amor”, diu Todó, “perquè és una incògnita que cal aïllar respecte a l’interès, els matrimonis de conveniència, els desajustos hormonals, la paciència, la por a viure sol, etcètera. I un cop aïllada no hi ha res a dir-ne. Ja van néixer així, de fet: una colla de trobadors que no estaven contents amb els matrimonis de conveniència per intercanviar terres, I que buscaven un altre motiu per ajuntar-se; el problema és que avui dia ja no és allò que està al marge dels diners, sinó la cel·lofana amb què m’emboliquen regals de Sant Valentí, roses de Sant Jordi, ampolles de perfum, etcètera”.

Jordi Nopca, autor de ‘El talent’.

En Nopca cita Pessoa per parlar d’amor: “Todas as cartas de amor são ridículas. / Não seriam cartas de amor se não fossem ridículas” i descriu El talent com “una carta d’amor de 380 pàgines”. Un amor dut al límit: amb aventures, persecucions, situacions surreals i batusses dialèctiques amb la parella.

Max Besora aparella els amors impossibles amb la idealització fantasiosa de l’amant absent a Vulcano.

La donzella apareix altra vegada. És la mateixa o sempre n’és una de diferent? Són aquests tots els seus noms, encara en té més? Necessitem més determinació per deixar volar la imaginació. […] Som animals poetejant, bleda assolellada del meu cor, animals pringant cada dos per tres amb tota mena de problemes. Aquesta és la gràcia de totplegat i propicia el canvi. No em diguis que no és bonic que les persones canviïn, que les paraules canviïn, que tot s’afini i es desafini. Tot són futurs per concretar, donzella. El teu silenci llunyà em fa salivar; la teva absència la imagino com una mort incerta prô em tranquil·litza com un calmant sintètic. Totes les coses d’aquesta casa estan impregnades de la teva ànima, perxò no netejo mai.  (Vulcano, de Max Besora).

“Vulcano comença (i acaba) ni molt més ni molt menys que  a partir de les premisses traumàtiques del seu narrador. La figura absent de la seva ex es presentarà entre els gasos sota múltiples formes i noms: serà sempre un amor impossible. Més que estar enamorat, el narrador sembla enamorat de la idea d’estar enamorat. Sense importar massa de qui. Per això la donzella sempre tindrà noms diferents, ja que simbolitza una al·legoria de la recerca de l’amor idealitzat (una mica com en els trobadors medievals)”, ens diu Max Besora.

Marc Masdeu, autor de Peus de fangopina que “tots els terrenys ja trepitjats, sobretot els grans temes, són els reptes més suculents”. Diu que també són els més difícils. “Llavors, clar, cal escriure bé”, apunta. “La manera d’aproximar-s’hi depèn de molts factors. A vegades no resulta una actitud estricta de l’autor, sinó la necessitat de la veu narradora, el to d’un poema o la demanda argumental d’un relat”, matisa.

LLENGUATGE I SEXUALITAT

Els autors convocats a la tertúlia virtual evoquen l’amor o el sexe en algun moment de la seva obra. Volem preguntar-los quin ús del llenguatge fan quan es capbussen en l’eròtica. ¿De quina manera s’hi aproximen? Trenca el gel en Guillem Miralles i cita a Joan Sales, en una entrevista de Mercè Ibarz publicada a Paper de vidre en el número dedicat a La carta: “L’erotisme només l’he tractat de dues maneres, o menyspreablement o sublimadament. Em vaig casar a divuit anys i, de fet, es pot dir que no em recordo de quan era solter. Crec amb Baudelaire que “sort n’hi ha que és un sagrament”. L’amor fora del matrimoni acaba sempre malament-assegura, molt seriós. Això li semblarà reaccionari i, sens dubte, ho és-diu, esclafint el riure.

Ester Andorrà

Ester Andorrà descriu el seu poemariAfamats com “un llibret fruit d’uns rampells sensuals que fugen d’eufemismes i que esquiven els mecanismes habituals d’expressar-se, agafant paraules del llenguatge trobadoresc o religiós i fent-ne petits drames”. Marc Romera defineix la poesia d’Andorrà com una veu poètica que narra “l’experiència de la pell”. Una veu que “fuig de l’explicitat, disfressa la realitat de la que parla, juga amb símbols i amb referències que donen claus sense obrir la porta”:  m’has sargit/ tot enfilant-te/ per les neurones,/ tot esbravant-me/ polsegós I estampat/ d’anys antropòfags./ de les nits innocents/ en conec el regust/ de fatídica candidesa (Afamats, d’Ester Andorrà, “estampat”.

Josep Pedrals escriu en la conversa virtual que en el seu particular diccionari “el mot llenguatge té el mateix origen que patinatge, però substituint patins per llengua: esport que consisteix a lliscar, amb la llengua, per una superfície llisa i dura”.

El llenguatge pedralià és festiu: Roent de besllumar-lo/ marranejo com brivall/ i a encall de fer-li gràcia/ servo en l’aire el meu detall,/ que és dar-li frec de joia/ -dur la toia, al capdavall-./ No em valc d’alçar virolla/ perquè em brolla un devessall/ d’amor que cerca colla. (Josep Pedrals, El furgatori)

El mateix Pedrals comenta que “hi ha dues implicacions en el sexe: el procés cap a l’èxtasi, la visió involucrada, I la barroeria grotesca, la visió distant. Com en tot, es barregen”. I reconeix que li agrada l’enfocament eròtico-burlesc. “En aquest sentit, la llengua ha estat explotada fins a l’extrem! Des dels goliards i l’amor trobadoresc, passant per la desbarrada barroca i petant al teatre popular (el virgo de Vicenteta) tenim un repertori lèxic i expressiu deliciós”.

Marc Romera, en canvi, narra el sexe d’una manera explícita i descarnada:

És veritat, la nit està/ pertot arreu, quan és de nit./ És com l’amor fet a la sauna:/ tota la pell queda amagada/ sota la trampa de suor/ i els dits, els peus, la polla, el braç, la llengua, el coll i les orelles/ rellisquen, són pertot arreu./ És com el fatxa del costat:/ sempre n’hi ha algun per censurar/ la llibertat dels onanistes/ mentre es masturba d’amagat. (Marc Romera, L’aigua)

Joan Todó | Foto d’Ester Andorrà

Joan Todó construeix una prosa feta de detalls, poderosament evocadora: “Sabràs que els dits llisquen , entre les cames, entre pèls rinxolats i suc espès, aromàtic, una olor que t’arriba barrejada amb la de les flors, amb els dèbils gemecs d’Ella; que els dits s’embullen entre rulls negres, lluents, i baixen i els separen descobrint un tall rosat, sedós, que s’eixampla sense dificultats com si brollessin petals”. (Joan Todó, “Les cartes” dins d’A butxacades). Diu que el detallisme li ve “ de la fascinació pels gèneres que provoquen efectes immediats en el lector: el porno, el gore i la comèdia”.

I en Nopca, d’altra banda, sacralitza el sexe i l’eleva a la categoria de celestial: “La meva advertència no la dissuadeix d’envestir-me amb rotunditat. Com acostuma a passar l’últim assalt és el millor de tots, a mig camí de la virulència del primer i la tendresa del segon. Una meravella de caire hipnòtic que acaba amb una ascensió fins al cel del plaer més vaporós. Volem entre núvols mentre els cossos fan giragonses, enganxats l’un amb l’altre. L’energia s’escapa de dins nostre i ens deixa en un estat mig letàrgic, però encara tenim forces per deixar anar algunes paraules rituals:

-T’estimo, Júlia.

-Jo també, Marco.

( Jordi Nopca, El talent)

Guillem Miralles recorda el periodista Ramon Barnils, “que era un gran seductor, entre d’altres coses”. Teresa Amat va publicar un article a Paper de Vidre on explicava que Barnils era ‘políticament incorrecte, impertinent, audaç, incòmode, seductor i provocador pels seus admiradors i maleït -més o menys calladament i per si fa no fa les mateixes qualitats- pels seus enemics’. “Sobre Barnils, Quim Monzó recorda, també en un article publicat al llibre Paper de vidre, una nova polida, en l’especial que commemorava els 5 anys de la seva mort, que una tertúlia radiofònica  ’hom recorda una baralla antològica amb Xavier Domingo sobre les virtuts de les nòvies de l’un, les dones de l’altre i les noies que anaven al bar Mas i Mas, pels insults emesos en el transcurs de la qual l’emissora va amonestar formalment en Barnils i em sembla que el va suspendre de sou durant un temps’. Miralles creu que “ens hem tornat més civilitzats, però també hi hem perdut: la moda del políticament correcte importada dels Estats Units a començaments dels 90 també ens ha fet perdre la possibilitat de fer d’espectadors de baralles sobre el desig, l’amor i l’erotisme entre periodistes o escriptors”.

Tant en Joan Todó com en Marc Romera citen Miquel de Palol, quan se’ls pregunta per alguns dels referents de la sexualitat narrada en català. Romera diu que l’aproximació de Palol és “desacomplexada, directa i alhora eròtica” i subratlla que “el subterfugi i la metàfora s’han usat moltíssim en aquesta nostrada literatura sempre polida i acomplexada a l’hora de la suor i els sucs, però Palol aconsegueix ser explícit sense deixar de ser literari i a més erotitzant el lector, no com Sade, per exemple, que donada la cruesa del seu posicionament sexual difícilment posa calent amb les dissorts de la pobra Justine. També és curiós que citi el Pedrolo, el Joan, perquè amb novel·les pedrolianes com Un amor fora ciutat Joc brut també vam esquitxar l’adolescència d’aigua de carn, per no parlar d’aquells Quaderns d’en Marc que se li atribuïen. Sigui com sigui, el sexe i la paraula tenen relacions possibles molt diverses, i la festivitat del Pedrals és l’apropiada per al tan particular barroquisme d’enginy verbal del Pedrals, i els pèls i senyals del Todó són el que requereix la narracció calenta que ens regala (també el Marc Masdeu ho fa magistralment al primer conte de Les tombes buides i a algun capítol amb o sense vegetals instrumentalitzats de Peus de fang), i em sembla que és requisit indispensable aquesta explicitat quan es narra una escena que posa calent fins i tot al mateix autor quan l’escriu” diu Romera.

“Una altra cosa és quan l’amor s’inflama però malgrat la inflamació segueix sent amor i la literatura en pot controlar el foc i la pretensió de l’autor és descriure un acte d’amor molt més que un acte de sexe. Penso sobretot en El talent, que algú me la va descriure un cop com un còpula que mai no acaba però on jo més que còpula sempre hi he vist una relació amorosa que busca manifestar-se malgrat els impediments a què l’acció frenètica sotmet els seus protagonistes”, afegeix Romera.

“De totes formes, a aquestes alçades, quan la narració persegueix una intenció sexual, sigui la simple descripció de fets o la voluntat de posar calent el lector, em sembla indispensable la descripció desacomplexada i sense subterfugis. Exemples com els d’Emmanuel Carrère, Michel Houellebecq o Pedro Juan Gutiérrez (o el mateix Palol) demostren que ja no cal fer novel·la de gènere per ser sexualment explícits, i aquesta és la voluntat de la meva narrativa quan m’enfronto a una situació carnal. Una altra cosa és la poesia. La poesia ofereix un ventall indefinit de llenguatges, de maneres d’afrontar el que es vol dir, és una manera de dir la realitat ocultant-la, de mentir per dir la veritat, de jugar amb el llenguatge, etc. En aquest sentit, la manera descarnada del meu poema és una altra forma de mentir, perquè el poema, en el fons, no parla de sexe ni d’ “amor propi” sinó d’hipocresia social, d’incomunicació i de solitud. Així, quan no parles del que fas veure que parles, et pots permetre aquesta explicitat tan directa. Posem per cas que la meva intenció, realment, fos parlar de masturbació, aleshores la paraula masturbació i qualsevol dels seus derivats, en la meva poètica, estarien del tot prohibides. La poesia, la meva poesia almenys, com la de la majoria de poetes que admiro, requereix d’un exercici d’interpretació, d’una hermenèutica o d’una intervenció apropiativa del lector, i això és el que em permet dir “polla” quan el que vull dir és “sisplau, deixeu-me en pau amb mi mateix”, aclareix Marc Romera.

Anna Ballbona

Anna Ballbona diu  que fa servir el sexe en els poemes com un mitjà per anar una mica més enllà; com una diversió, com un joc, com una contraposició de temps, de laments, de desig brutal i de nostàlgia del que ja no pot ser, i també de gaudi interestel·lar. “Al Conill de gàbia hi ha un poema que vol ser una mica punk que és una dona que té sexe amb els ossos d’amants ‘antany molsuts’. O una esceneta que explica el joc d’identitats desdoblades o triplicades, en què un o una (ara és el moment d’esmentar el rabiós ‘jo poètic’!) se’n va al llit amb altres com Reis i Caeiro i queda tant a gust. Em fa l’efecte que el sexe forma part de la història, naturalment, com forma part de nosaltres”, conclou.

Laura Basagaña (16.04.13)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter