laBreu Edicions https://www.labreuedicions.com Editorial independent de poesia i narrativa, catalana i traduïda. Fri, 15 Jan 2021 10:21:01 +0000 ca hourly 1 https://wordpress.org/?v=5.3.6 https://www.labreuedicions.com/wp-content/uploads/2017/03/cropped-wvINdD43_400x400-32x32.jpg laBreu Edicions https://www.labreuedicions.com 32 32 entrevist a Jaume Pont MIRALL DE NEGRA NIT a LaMañana (29.12.20) https://www.labreuedicions.com/entrevist-a-jaume-pont-mirall-de-negra-nit-a-lamanana-29-12-20/ https://www.labreuedicions.com/entrevist-a-jaume-pont-mirall-de-negra-nit-a-lamanana-29-12-20/#respond Fri, 15 Jan 2021 10:21:01 +0000 https://www.labreuedicions.com/?p=20712 “Es tracta d’un llibre despietat, bellament inútil i sense retorn” Entrevista a Jaume Pont, poeta lleidatà que ha publicat en aquest 2020 ‘Mirall de negra nit’ a LaBreu Edicions foto @NúriaGarcia Jaume Pont és una de les figures cabdals de la poesia lleidatana del darrer mig segle. La seva obra ha estat traduïda a nombroses […]

L'entrada entrevist a Jaume Pont MIRALL DE NEGRA NIT a LaMañana (29.12.20) ha aparegut primer a laBreu Edicions.

]]>
“Es tracta d’un llibre despietat, bellament inútil i sense retorn”
Entrevista a Jaume Pont, poeta lleidatà que ha publicat en aquest 2020 ‘Mirall de negra nit’ a LaBreu Edicions

foto @NúriaGarcia

Jaume Pont és una de les figures cabdals de la poesia lleidatana del darrer mig segle. La seva obra ha estat traduïda a nombroses llengües i ha rebut incontables reconeixements, entre ells el premi Crítica Serra d’Or o el premi Carles Riba. Després de la publicació de ‘L’altra llum’ (Pagès Editors) i de ‘Càntic d’ombres’ (Perifèric), enguany ha publicat el seu darrer poemari, ‘Mirall de negra nit’, a LaBreu Edicions, que inclou quaranta poemes, alguns escrits fa anys, tot i que la gran majoria d’ells són inèdits i de recent creació.

D’on sorgeix la idea d’aquest nou poemari, ‘Mirall de negra nit’?
La idea del llibre arrenca de la mort de la meva companya ara fa poc més d’un any. La veritat és que m’hagués agradat no escriure’l mai. Però davant l’experiència de la mort de l’ésser estimat no tens escapatòria: o t’hi enfrontes obertament o acaba devorant-te.

Com ha estat el procés de creació?
Si et sóc sincer, des del primer moment vaig tenir la sensació de viure una catarsi. D’alguna manera es tracta d’un llibre despietat, bellament inútil i sense retorn…

De què parlen els poemes? Què ha volgut transmetre?
Els poemes parlen de la relació entre l’amor i el dolor, de la solitud i el sentiment del temps; parlen de la pèrdua, del silenci i la insuficiència de la paraula poètica a l’hora d’apropar-se a un sentiment tan radical, tan extrem, com aquest. Els poemes són doncs, talment miralls, espais associats a la nit, a la memòria de “l’altre”, a allò, en definitiva, que podríem anomenar “el sol negre de la malenconia”. Com en les antigues creences, l’empremta simbòlica del mirall reté l’ànima i la projecta, alliberada, cap a l’esdevenidor.

Com veu ara els poemes que va escriure fa molt temps? Quina diferència/evolució troba amb els més actuals?
Els veig com a maons d’un edifici que s’ha anat fent a poc a poc. No em penedeixo de cap dels poemes que he escrit. Amb els seus encerts i els seus defectes formen part del meu ADN poètic. La meva evolució poètica ho explica molt bé. En els poemes més allunyats en el temps jo era un poeta més vessat cap enfora; ara sóc un poeta més vessat cap endins. Potser per això admiro sobretot tres coses en un creador: imaginació, intensitat i suggeriment.

És un autor que ha estat traduït a moltíssimes llengües amb la dificultat que afegeixen el llenguatge més metafòric i la mètrica de la poesia respecte a la prosa. Com se sent amb elles? N’han captat l’essència?
Guardo gratitud infinita a tots els meus traductors i traductores, del rus al persa, de l’àrab, el japonès o el mandarí al grec modern. Les referències que tinc del seu treball són immillorables. Però vull subratllar les traduccions pioneres a l’anglès de Hillary Gardner i Julie Ward, les de Clara Curell i Andrés Sánchez Robayna al castellà i, sobretot, la de François-Michel Durazzo traduint tots els meus llibres al francès. Els traductors saben molt bé que la literalitat d’una llengua és una quimera. Una traducció no pot dur cotilles. I la poesia, per les característiques especials del seu llenguatge, molt menys. Es tracta de trobar l’equivalència de la llengua original, tractant de conservar l’essència de tots aquells elements propis d’un poeta: to i estil, ritme i sonoritat del vers, silencis, imaginari, etc. El poeta francès Jacques Ancet ens recorda, en aquest sentit, que traduir no és una empresa d’importació i exportació. El traductor no és només l’encarregat de passar un producte de la nostra riba a la riba de la llengua de recepció. I rebla el clau dient que cal anar amb molta cura, perquè Caront també era un passador, i el que passava eren cadàvers…

Com qualificaria l’estat actual de la poesia lleidatana, hi ha joves amb empenta? Què li agrada del que hi ha ara?
Amb el poeta Jordi Pàmias vàrem publicar fa molt poc una antologia de la poesia lleidatana de la Renaixença als nostres dies, Poetes de Ponent, on aprofundim el sentit de la teva pregunta. Quantitativament i qualitativament estem vivim un moment poètic esplèndid. A més, els poetes d’avui són molt actius, proactius diria, oberts, no gens dogmàtics. Són atrevits, heterogenis, diversos de registre.

I en l’àmbit català?
No hi ha solució de continuïtat entre el que s’escriu a Lleida i la resta de l’àmbit català. Així, doncs, el que acabo de dir val també pel que s’escriu arreu, en català, al País Valencià, a les Illes o la Catalunya Nord. Les veus del nou mil·lenni són filles de l’era cibernètica, de l’aldea global. Viuen, senten, escriuen a l’aixopluc de referents universals.

A més de la poesia, sempre s’ha dedicat a la tasca docent, com d’important la considera?
La considero importantíssima, per descomptat. Jo sóc fill d’un concepte d’universitat obertament humanístic. Els meus mestres, de José Manuel Blecua i Badia i Margarit a Joaquim Marco o Sebastià Serrano, m’ho van inculcar. Quan sento parlar de la universitat com una empresa i dels alumnes com a clients se’m posen els pels de punta. Detesto aquest tipus d’universitat, preocupada, com diu el professor italià Nuccio Ordine, per tractar l’alumne com si es tractés de pollastres d’engreix de la mercaderia global.

Aquest període de confinament ha pogut ser un bon moment per la creació literària? S’ha dedicat més a escriure que en altres moments?
Ni molt més ni molt menys que abans de la pandèmia. Però sí que el moment de creació ha estat diferent. El fotut ha estat el confinament obligat entre quatre parets, la manca de socialització i de comunicació. La clau de volta del confinament rau en la manca de llibertat per escollir, amb el Gran Germà, sempre a l’aguait, que vetlla per sobre de nosaltres, que controla i ens controla fins a l’extenuació.

En què pensa que pot ajudar la poesia, tant escriure com llegir, en aquests moments difícils?
Amb la poesia, la lectura i l’escriptura aprofundim el sentit més pregon de la paraula. Vull dir que des d’ella, des de la paraula, mirem no tan sols el món que “és” sinó el que “podria ser”. I aquesta, no cal oblidar-ho mai, és una forma d’existència que ens fa indubtablement millors, més sensibles i imaginatius, i, a la fi, més resistents a l’esperit gregari de la banalització quotidiana.

Antonio Mejías, La Mañana (29.12.20)

https://www.lamanyana.cat/es-tracta-dun-llibre-despietat-bellament-inutil-i-sense-retorn/

L'entrada entrevist a Jaume Pont MIRALL DE NEGRA NIT a LaMañana (29.12.20) ha aparegut primer a laBreu Edicions.

]]>
https://www.labreuedicions.com/entrevist-a-jaume-pont-mirall-de-negra-nit-a-lamanana-29-12-20/feed/ 0
MIRALL DE NEGRA NIT de Jaume Pont a la Llibreria Documenta (26.01.21) https://www.labreuedicions.com/mirall-de-negra-nit-de-jaume-pont-a-la-llibreria-documenta-26-01-21/ https://www.labreuedicions.com/mirall-de-negra-nit-de-jaume-pont-a-la-llibreria-documenta-26-01-21/#respond Wed, 13 Jan 2021 19:52:57 +0000 https://www.labreuedicions.com/?p=20705 dimarts 26 de gener, a les 19.00 h, recital presentació del poemari MIRALL DE NEGRA NIT de Jaume Pont acompanyarà el poeta l’escriptor i traductor Jaume C.Pons Alorda serà a la Llibreria Documenta (c/Pau Claris,144 Barcelona) cal fer reserva prèvia al correu:correu@documenta-bcn.com  

L'entrada MIRALL DE NEGRA NIT de Jaume Pont a la Llibreria Documenta (26.01.21) ha aparegut primer a laBreu Edicions.

]]>
dimarts 26 de gener, a les 19.00 h, recital presentació del poemari

MIRALL DE NEGRA NIT de Jaume Pont

acompanyarà el poeta l’escriptor i traductor Jaume C.Pons Alorda

serà a la Llibreria Documenta (c/Pau Claris,144 Barcelona)

cal fer reserva prèvia al correu:correu@documenta-bcn.com

 

L'entrada MIRALL DE NEGRA NIT de Jaume Pont a la Llibreria Documenta (26.01.21) ha aparegut primer a laBreu Edicions.

]]>
https://www.labreuedicions.com/mirall-de-negra-nit-de-jaume-pont-a-la-llibreria-documenta-26-01-21/feed/ 0
https://www.labreuedicions.com/20700-2/ https://www.labreuedicions.com/20700-2/#respond Mon, 11 Jan 2021 11:10:28 +0000 https://www.labreuedicions.com/?p=20700 poetes! s’obre la convocatòria del Premi de Poesia #JocsFlorals 2021! calendari: del 7 gener al 12 febrer El recull de poemes ha de ser original, inèdit i en català El poemari del guanyador/a es publicarà a la col·lecció #alabatre de LaBreu Edicions Premi dotat amb 9.000 € Bases a: https://www.barcelona.cat/barcelonacultura/ca/recomanem/convocatoria-jocs-florals-2021

L'entrada ha aparegut primer a laBreu Edicions.

]]>
poetes! s’obre la convocatòria del Premi de Poesia #JocsFlorals 2021!
calendari: del 7 gener al 12 febrer
El recull de poemes ha de ser original, inèdit i en català
El poemari del guanyador/a es publicarà a la col·lecció #alabatre de LaBreu Edicions

Premi dotat amb 9.000 €

Bases a: https://www.barcelona.cat/barcelonacultura/ca/recomanem/convocatoria-jocs-florals-2021

L'entrada ha aparegut primer a laBreu Edicions.

]]>
https://www.labreuedicions.com/20700-2/feed/ 0
Antònia Vicens entrevista al Telenotícies de TV3 https://www.labreuedicions.com/antonia-vicens-entrevista-al-telenoticies-de-tv3/ https://www.labreuedicions.com/antonia-vicens-entrevista-al-telenoticies-de-tv3/#respond Thu, 07 Jan 2021 17:17:59 +0000 https://www.labreuedicions.com/?p=20695 entrevista a la poeta en ocasió de la publicació de PARE QUÈ FEM AMB LA MARE MORTA d’Antònia Vicens https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies/antonia-vicens-la-persistencia-de-lescriptura/video/6077445/

L'entrada Antònia Vicens entrevista al Telenotícies de TV3 ha aparegut primer a laBreu Edicions.

]]>
entrevista a la poeta en ocasió de la publicació de PARE QUÈ FEM AMB LA MARE MORTA d’Antònia Vicens

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies/antonia-vicens-la-persistencia-de-lescriptura/video/6077445/

L'entrada Antònia Vicens entrevista al Telenotícies de TV3 ha aparegut primer a laBreu Edicions.

]]>
https://www.labreuedicions.com/antonia-vicens-entrevista-al-telenoticies-de-tv3/feed/ 0
Antònia Vicens: “La mort és una segona pell” Núvol (01.01.21) https://www.labreuedicions.com/antonia-vicens-la-mort-es-una-segona-pell-nuvol-01-01-21/ https://www.labreuedicions.com/antonia-vicens-la-mort-es-una-segona-pell-nuvol-01-01-21/#respond Thu, 07 Jan 2021 12:01:36 +0000 https://www.labreuedicions.com/?p=20688 Parlem amb la poeta mallorquina sobre el recull que acaba de publicar, ‘Pare què fem amb la mare morta’ (La Breu Edicions). Antònia Vicens (Santanyí, 1941) acaba de publicar Pare què fem amb la mare morta (La Breu Edicions), el seu cinquè poemari. La poesia de la mallorquina –reconeguda narradora– és tardana; els primers versos els va escriure amb […]

L'entrada Antònia Vicens: “La mort és una segona pell” Núvol (01.01.21) ha aparegut primer a laBreu Edicions.

]]>
Parlem amb la poeta mallorquina sobre el recull que acaba de publicar, ‘Pare què fem amb la mare morta’ (La Breu Edicions).

Antònia Vicens (Santanyí, 1941) acaba de publicar Pare què fem amb la mare morta (La Breu Edicions), el seu cinquè poemari. La poesia de la mallorquina –reconeguda narradora– és tardana; els primers versos els va escriure amb 68 anys. Abans d’aquest últim recull, els lectors hem pogut llegir LovelySota el paraigua el critFred als ulls i Tots els cavalls, pel qual va rebre el Premio Nacional de Poesia 2018, atorgat pel Ministeri de Cultura. L’any passat, l’AELC va concedir-li el Premi Jaume Fuster a la Trajectòria. La de Vicens és una poesia de l’aparició, de la irrupció. Cauen unes imatges i ella les agafa, les fa paraula. A Pare què fem amb la mare morta, la poeta ens fa entrar en un cementiri. Ha creat un món. Entre sepulcres escoltem diferents veus: una criatura sense respostes, el Llanterner, la Fornera o les ànimes, que som nosaltres. Desolació, bogeria, domini i mort.

Antònia Vicens
Antònia Vicens. | Foto: AELC

Gerard E. Mur: Quin és l’origen dels poemes recollits a Pare què fem amb la mare morta?

Antònia Vicens: Els poemes sempre em venen. En aquest cas, es tracta d’un poemari d’ombres. Ombres que em perseguien. Hi havia un tema que m’inquietava, que és la bogeria. On comença i on acaba. Tenia ganes de fer una cosa sobre aquest tema i el vaig incorporar al poemari. Quan vaig acabar Tots els cavalls, de sobte em van venir les ombres d’aquest recull. Ombres o veus que de vegades tenen cos però que poden ser incorpòries al mateix temps. Estaven estanques i les vaig agafar.

Per què aquest interès per la bogeria?

És un tema que sempre m’ha interessat. Un tema que també he tractat en alguna novel·la. De petita mai vaig entendre per què es diu que algú és normal i en canvi aquell d’allà no ho és. Quan és normal algú? Quan deixa de ser-ho? A la creativitat, per exemple, sovint li diuen bogeria. És una línia molt fina. Possiblement no existeix la normalitat. Per què la societat diu que determinades persones estan boges? La ment és una cosa molt gran. No té límits. No hi ha res normal o anormal si ho miréssim bé.

Com ha volgut concebre el poemari? 

He escrit els poemes com m’han anat venint. Un poema em duia a l’altre. Hi ha un grapat de veus i personatges que creuen tot el recull. No em puc treure la meva mà de narradora. Sempre hi ha uns personatges que fan un camí. Es troben d’alguna manera. Són personatges que van del principi al final. Se separen i conflueixen.

I la forma?

La forma me l’exigeix el poema, que marca una cadència. No hi ha mètrica de cap mena. Vaig completament per lliure. Els poemes m’exigeixen la seva forma. En aquest poemari, alguns poemes duen una lentitud, fins i tot duen una cadència una mica ingènua; quan parla el nen, per exemple. Jo vaig fent. Em poso davant del poema i estic atenta a la cadència del personatge que parla o passa. No tots poden tenir la mateixa veu. Cadascun duu el seu ritme. Soc l’esclava que aguanta el que exigeix el poema.

Per què ha escollit la veu d’un nen?

Un dels altres temes que m’interessava afegir al poemari era la desolació. Parlem de soledat, però també tenim la desolació de no tenir cap resposta, cap certesa. La desolació la pot ser sentir un nen que pregunti constantment al pare i el pare no li doni mai una sola resposta. En aquest poemari tots els personatges –o ànimes– diuen alguna cosa, però al pare no li sentim mai la veu, sempre calla. Me l’imagino travessant tot el poemari –o la vida– de la mà del seu fill però sense contestar-li mai. Això ho trobo una desolació terrible.

Vostè l’ha sentit aquesta mena de desolació?

Respostes no en trobo per a res. Ni encara ara.

La seva poesia no busca la comoditat del lector.

Preferiria sacsejar-lo, al lector, però no penso en ell. Estic atenta al poemari. Així com la narrativa és buscada, la cerco, cerco unes històries, uns personatges; la poesia sempre em ve. La poesia m’exigeix. Penso en com me’n sortiré per agafar aquelles imatges que em passen pel davant. És una lluita amb les paraules. A l’hora d’escriure soc completament egoista. No penso en ningú. Quan escric veig físicament allò que m’imagino, agafa forma. Intento interpretar les imatges que em venen. La poesia normalment em suggereix. És un joc maliciós. Cada vegada m’és més difícil. Les paraules són difícils d’agafar.

Tots els cavalls hi havia un personatge que travessava el poemari: el Diable. Aquí, però, la creació d’un món és molt més clara. Hi ha una intenció clarament narrativa. Cosa no tan habitual en poesia. A Pare què fem amb la mare morta, apareixen i reapareixen els mateixos personatges: el Llanterner, la Fornera, la criatura, el Pare, les ànimes, el nadó mort, etc. També hi ha un espai recurrent: el cementiri.

És per la meva vocació de narrar. He d’anar tancant els personatges encara que siguin tan alats o inconsistents com ho són en poesia. Crec que tot el que faig podria ser un conte. Aquest poemari me l’imaginava gairebé com una miniobra de teatre. Amb veus i personatges que fluctuen. Pel que fa a l’espai, el poemari comença al lavabo d’un cementiri i acaba amb una tomba oberta. Els personatges no s’han mogut del cementiri. Tot el que hi ha és memòria. També es pot mirar d’aquesta manera. No s’han mogut.

El Llanterner i la Fornera tenen un do especial.

El Llanterner i la Fornera apareixen en majúscula. Són petits déus de barri. El Llanterner és qui domina les canonades, el qui domina l’aigua. La Fornera domina el pa. Són, com dic, déus de barri, molt quotidians. Déus que tenen a les seves mans la nostra vida. Són els amos del pa i de l’aigua. Apareix sovint l’aigua, però també la farina.

També són importants les ànimes.

Si escrius «ànimes», aquestes poden ser vives i mortes. Dins el llenguatge quotidià diem que una persona és «una ànima amb pena» o «fa l’ànima morta». Parlem d’ànimes de persones que estan completament vives. Els personatges del poemari poden estar vius o morts. Les ànimes poden estar dins dels dos mons. He jugat amb aquestes dues imatges. El lector pot pensar que són persones vives, però algú altre –segons les seves experiències espirituals– pot creure que s’ho miren tot des de l’altra banda.

Com en una bona part de la seva obra narrativa i poètica, la mort torna a aparèixer en aquest recull. Potser no com a tema, però sí com a escenari, acompanyament o presència.

Em persegueix aquesta idea de no saber quan ens acabem de morir o fins a quin moment estem vius. La mort és una cosa molt més flexible, molt misteriosa. Els que anem pel carrer no sempre estem vius del tot. Els que estan morts no acaben de morir-se del tot. La memòria és molt forta.

Quina ha estat la seva relació amb el concepte de mort?

Per la meva edat em van educar molt cristianament. La mort era present, però era present com una cosa bonica. Havíem d’anar al cel i totes aquestes coses. Totes les nenes estàvem decidides a morir i anar a viatjar per l’univers. Després, la mort s’ha tornat un misteri, igual que la vida. La vida tampoc l’entenem. No sabem que és la mort però tampoc sabem que és la vida. Almenys jo no ho sé. La mort és una cosa present. Cada dia morim una mica. També els nadons. La mort és una segona pell. Hi és.

Li és fàcil parlar de poesia, de la seva poesia?

Ho trobo quasi impossible. Si m’és difícil escriure’n, parlar-ne m’és impossible. Penso que si sabés explicar el que diuen els poemes ja no n’escriuria. Els aniria explicant. És complicat. Avui he agafat tot aquest món que no té forma, que si el volguessis tocar no podries, però que hi és.

Alguns lectors podrien dir que en aquest recull hi ha poca o cap esparança. Un dels poemes el tanca amb un vers demolidor: “L’amor va naufragar”.

Intento que hi hagi llum, que hi hagi bellesa. No hi veig poca esperança. Ho veig com una realitat. La vida em sembla molt més cruel. Estic a casa ben còmoda i miro les notícies; veus gent que naufraga, gent que viu en campaments de refugiats. Veus injustícies terribles. La vida és terrible. Voldria entendre per què existeix el dolor. Voldria que algú m’ho expliques. Ni la ciència ni la teologia ho expliquen. El poemari em sembla suau si miro el món. Jo almenys intento posar-hi bellesa; no sempre n’hi ha.

Aquesta idea d’un dolor inexplicable l’ha tingut sempre?

Sí, sempre. Recordo que de nena anava demanant per què havia d’existir el dolor. Per què els innocents també havien de patir. Per què el dolor dels animals. Sempre em deien: «Demaneu a un altre». Sempre he tingut aquesta preocupació. Aquesta cosa tan injusta que no podem entendre. Hi deu haver una explicació però no l’he trobat mai. Si mires la vida, jo encara dono una imatge amable. Els personatges tenen un somni. Cerquen alguna cosa. Caminen i cerquen.

Gerard E.Mur Núvol (01.01.21)

https://www.nuvol.com/llibres/antonia-vicens-la-mort-es-una-segona-pell-124153

 

 

L'entrada Antònia Vicens: “La mort és una segona pell” Núvol (01.01.21) ha aparegut primer a laBreu Edicions.

]]>
https://www.labreuedicions.com/antonia-vicens-la-mort-es-una-segona-pell-nuvol-01-01-21/feed/ 0
Antònia Vicens: «Ser com tothom no és una virtut, és una mancança» entrevista a Catorze.cat (01.01.21) https://www.labreuedicions.com/antonia-vicens-ser-com-tothom-no-es-una-virtut-es-una-mancanca-entrevista-a-catorze-cat-01-01-21/ https://www.labreuedicions.com/antonia-vicens-ser-com-tothom-no-es-una-virtut-es-una-mancanca-entrevista-a-catorze-cat-01-01-21/#respond Sat, 02 Jan 2021 18:47:49 +0000 https://www.labreuedicions.com/?p=20673 Antònia Vicens: «Ser com tothom no és una virtut, és una mancança»  L’escriptora diu que «la bellesa i l’horror sempre van plegats» M’he despertat veient la llum vermella i taronja sobre el mar. Sembla que sigui en un vaixell, però soc al llit d’un setè pis d’hotel. Vaig cap a casa seva. Més que finals […]

L'entrada Antònia Vicens: «Ser com tothom no és una virtut, és una mancança» entrevista a Catorze.cat (01.01.21) ha aparegut primer a laBreu Edicions.

]]>
Antònia Vicens: «Ser com tothom no és una virtut, és una mancança»

 L’escriptora diu que «la bellesa i l’horror sempre van plegats»

M’he despertat veient la llum vermella i taronja sobre el mar. Sembla que sigui en un vaixell, però soc al llit d’un setè pis d’hotel. Vaig cap a casa seva. Més que finals de tardor, sembla que sigui principi de d’estiu. Més que en una ciutat turística, sembla que estigui en un poble blanc. Algú m’ho dirà: Portopí és el lloc on temps enrere la gent de Palma venia caminant a estiuejar. Més amunt hi ha bosc, més avall, el port. M’abaixo un moment la mascareta i sento l’olor humida del mar. Em saluda des del balcó, on arregla les plantes. Baixa, m’obre, i el seu gos, en Lord, m’ensuma, i ella diu que ja li ha explicat de bon matí que avui vindria la Gemma.

L’escriptora Antònia Vicens, nascuda el 1941 a Santanyí, viu en una casa amb un jardí on tot creix al seu ritme i a la seva manera. Soc aquí perquè després de llegir el seu poemari Pare, què fem amb la mare morta (La Breu edicions), vaig pensar: ha de ser ella la propera que entrevisti a La ventura de viure, una secció d’entrevistes que funciona així: trio cada persona per intuïció. Entrem al passadís i m’ensenya els diversos escenaris on podem parlar: a dins el menjador, a la taula de davant la cuina, on a la paret hi ha dibuixos amb la seva firma. I goso dir-li: i si la fem al jardí?

Com més anys fas, menys paraules necessites?

Sí, amb els anys necessit menys paraules i menys coses.

Ah sí?

Sí, i llençar menys: aquella llesca de pa que té dos dies també és bona. Tendrà un altre gust, un altre sabor, però què importa: si hi poses un bon oli d’oliva, agafa una dignitat. I amb els anys he descobert que trobar la paraula exacta pot dir més que omplir una pàgina d’imatges. Més que estalviar paraules, és cercar aquella paraula.

Què t’atrau de la bogeria?

Sempre m’ha preocupat on comença la bogeria i on acaba el seny. A vegades diuen aquesta persona no és normal. Per què no?

Perquè no és com tu. 

O perquè no és com tothom, i ser com tothom més que una virtut és una mancança. Perquè per ser com tothom no t’atreveixes a pensar, no t’atreveixes a dir, no t’atreveixes a ser. La persona que diuen que està boja és la que ha agafat el coratge de dir: jo som jo i dic el que pens i faig el que em dona la gana.

Llavors ser boig és ser valent.

Molta gent que està dins el món de l’art és un poc boja: veu coses que un altre no veu. Li deim boig perquè és un visionari. Un boig pot ser una persona que remena els contenidors de fems, que està rebutjada de la societat i que viu marginada. Quants somnis romputs hi ha d’haver perquè una persona arribi a haver d’alçar la tapa d’un contenidor per menjar o per vestir-se? O a dormir dins un portal amb el fred? Una persona que no ha tengut somnis ni aspiracions fa qualsevol feineta i s’adapta, però a aquest inadaptat quants de somnis se li han romput?

L’entrevista del mes passat la vaig fer al Manuel Forcano. Ell deia que l’immigrant que mires amb menyspreu perquè va amb el carro ple de ferralla pot ser un Eneas i no ho saps. 

L’altre dia va sortir una notícia que explicava que un poeta que venia en barca de l’Àsia s’havia negat al nostre Mediterrani. La gent ve amb un somni: a vegades és l’ànsia de tenir una casa, però d’altres, les ganes de crear tot un món. On acaba i on comença la ment humana? Pare, què fem amb la mare morta també tracta això: som ànimes vives o mortes?

Les paraules t’han salvat?

Sense paraules, jo què seria? De molt petita al meu carrer de Santanyí les dones cridaven molt i, segons què deien, ploraven o reien. I pensava: si les paraules fan riure o plorar, dir una paraula és més potent que llençar una pedra. Com que ni a casa ni al poble no hi havia llibres perquè no teníem ni biblioteques ni llibreries, quan vaig ser un poquet més grandeta, em varen deixar llibres de missa, de sants, i vaig descobrir encara més el poder de les paraules: veia que na Teresa d’Àvila feia florir una prunera morta. Quan em demanaven què vols ser de gran, jo deia santa, perquè tenia aquell model. No podia dir vull ser ballarina perquè mai havia vist un ball. I més enllà del meu carrer trist, d’aquella postguerra que arrossegava una misèria moral i cultural terrible, veia que els llibres podien traspassar-ho tot. Les nines agafàvem la bicicleta i anàvem a cala Figuera, a quatre quilòmetres, i quan ens topàvem amb la mar jo deia: “És que si tenc paraules, com aquestes santes, podré caminar damunt la mar i podré anar més enllà de l’illa”.

De què volies fugir? 

No m’agradava la vida que m’esperava: veia que les dones jovenetes es casaven, es tallaven els cabells llargs, començaven a tenir fills, i hi havia unes dates molt concretes: la primera comunió, els fills es casaven, ja els tocava tenir nets, i llavors ja era l’extremunció. Per a mi era tristíssim. Per això m’obsessionava la idea de poder caminar sobre la mar i fugir d’aquella vida com a dona.

I quan la pressió és tan gran, sobretot en aquella època, com ho vas fer per escapar del que s’esperava de tu?

Escrivint. Escrivia per trobar la resposta a per què aquest dolor. Hi ha patiments que són grans patiments, però també hi ha patiments petits. El pitjor que li pot passar a una persona és que, sense tenir cap mal i sense que li falti res, visqui trista i resignada. Les dones que veia podien tenir fills, una casa, tot, però algú els va dir:
us heu de casar, i es casaven, i heu de tenir fills, i en tenien, i elles no eren mai elles mateixes, però tampoc s’ho proposaven.

Les qui s’ho proposaven devien ser les boges. 

Sí, una senyora que tenia un nebot que l’havien ingressat al psiquiàtric un dia va trobar a mu mare i li va dir: “Catalina, t’he de posar al corrent”. “Què passa?”. “El meu nebot, que és al psiquiàtric, va començar com la teva filla: llegint”. Al poble es creien que estava boja perquè el diumenge, en lloc d’anar a passejar, em quedava a casa llegint. Tenia setze anys i mu mare veia que, mentre les altres amigues se n’anaven al bar, jo em quedava amb aquell munt de llibres, i passava pena per la meva salut mental.

Vas per lliure i t’he sentit dir que no vols ser esclava del món literari. Aquesta llibertat de què et preserva? 

Quan vaig guanyar el premi Sant Jordi, em varen dir: a triomfar. Em varen cercar feina a una oficina de Barcelona, i em parlaven d’una senyora que em llogaria una habitació, em rentaria la roba, i em faria el menjar. Vaig anar a Barcelona per conèixer l’oficina i els qui m’allotjarien. I dins l’avió vaig trobar en Jaume Vidal Alcover, que se n’anava a viure a ca na Maria Aurèlia Campany, i em va dir: “Abans d’anar a la pensió, ves a casa seva”. Me la vaig trobar amb aquell cigarro gros que fumava, i em va dir: “Faré que col·laboris a tal revista i en aquest programa de ràdio”.

Ja tenies l’itinerari. 

I quan me’n vaig anar a la pensió a dormir vaig començar a pensar: però si he de fer tot això per estar present dins el món literari, quan seré jo i quan podré escriure el que voldré? Em vaig quedar molt atabalada. I vaig guaitar per la finestra, que en aquells anys seixanta encara hi havia fàbriques a Barcelona, i vaig comparar el cel de Barcelona amb el cel resplendent de cala d’Or, que quan sortia de la feina em treia les sabates i el rellotge i caminava descalça i lliure. I vaig pensar: aquí, si he d’anar a tal ràdio, hauré d’agafar metros i seré una esclava d’aquest món. L’endemà vaig agafar un avió i els vaig escriure que per un tros de cel més blau me’n tornava a casa.

A vegades sembla que un escriptor hagi de publicar molt per existir, que si no publica, no existeix. 

Sí, o escriuen el que està de moda: novel·la de gènere. Alguna editorial em va dir: “Ara no s’escriu això, s’escriu sobre aquest altre tema”. Això m’horroritza: vull escriure allò que els meus ulls agafen, perquè, com si fossin les mans del cervell, els ulls agafen les coses de fora i te les fiquen dins el cervell o l’estómac i un dia et surten. Vull escriure el que em vessa dels ulls, perquè és l’única llibertat que tenc.

Has protegit la teva parcel·la. 

Ha estat sagrada, així he viscut sempre.

Ho admiro. 

No, hi haurà qui dirà: que tonta, podria haver anat a Barcelona amb gent que li preparava tot. Sí, però hagués estat una serventa de la paraula, i jo volia ser lliure amb ella: caminar sobre la mar. No m’ha interessat mai la popularitat, sinó l’obra.

La popularitat és enganyosa. 

La trob molt falsa, però respect la gent que la vol i que tot el dia està al mig dient: jo existesc! Bé, també existeixes a casa teva, a qualsevol racó.

Aquí. 

Sí, al dematí, cercant fulles seques, tenc un diàleg amb aquestes quatre plantes.

Els hi parles?

Depèn del dia. Aquesta buguenvíl·lia feia un any que no treia flors, i l’altre dia en va treure dues i em vaig emocionar molt: “Home, ja has florit!” Visc en aquesta vida allunyada i senzilla.

És una soledat que tampoc és soledat, perquè ets tu amb el teu gos, amb cada planta amb qui tens una relació. No estàs sola, estàs amb això. 

Sí, la soledat és un dels dons més grans. Sempre he tengut tendència a viure com un ermità.

Al final és ser amic de tu. 

Jo parl amb mi mateixa i pens: és que arribarà un dia que ja no podré fer-ho més, i sempre tenc coses que dir-me.

Fred als ulls escrius: “Tigre o la rata poden criar dins del teu cap”. I em feia pensar que quan estàs molt amb tu mateix també has de saber controlar el cap, perquè hi pots fer criar de tot. 

I aquí pot néixer la bogeria total. Dins el cap hi pots tenir una gàbia de feres: pot néixer la destrucció. Hi tenim assassins, violadors, i víctimes de nosaltres mateixos.

Com has viscut l’amor? 

L’amor sempre es diu d’un home cap a una dona, d’una dona cap a un home, d’una dona cap a una dona, o d’un home cap a un home. Per a mi enamorar-te només d’una dona o d’un home és pobre: l’amor és a tot arreu, et pots enamorar de qualsevol cosa. Em vaig casar, vaig estar supòs que enamorada, em vaig cansar del meu matrimoni, em vaig separar i no m’he ficat amb ningú més. Estar amb una persona cada vespre al mateix sofà m’agobiava molt. Sentia que m’estava morint. Vaig néixer un poc salvatgina i quan m’enamor, m’enamor de mil coses: estic enamorada d’en Lord, dic que és el meu amant.

Enamorar-te ara d’això ara d’allò et manté la meravella. 

Sí. Quan vaig començar a llegir ficava tots els llibres dins el llit i eren els meus amants, perquè com que treballava de secretària d’un hotel i no els podia llegir, els ficava dins del llit i hi dormia abraçada.

És bonic perquè d’aquesta manera trobes l’amor a més llocs. 

Aquesta llimonera ha estat malalta i encara ho està un poc, i de vegades m’hi he abraçat per dir-li: per favor, no te’n vagis abans que jo, espera’t. Encara no he sortit de la pandèmia, m’he trobat dins el meu món en la vida retirada. De tant en tant, com a acte d’amor, trec el Lord a fer una volteta, però jo no necessit sortir gens ni mica.

Quan estàs acostumada a viure sola, et tornes més selectiva a l’hora de dir qui entra i qui no a la teva parcel·la?

Sempre he procurat que no se m’acosti gent que em pugui fer mal, si hi ha algú que em pot fer mal, el descart completament.

Que bé. 

Sí, perquè hi ha gent tòxica, i n’hi ha a tots els mons, eh? En el de l’escriptura i en una oficina. Procur viure amb una mena de puresa per jo trobar-me bé. [Assenyala un insecte de la taula del jardí] Perdona, és un mosquit? Que no ens piqui.

Sí, està aquí quiet. T’està escoltant. 

Mira quines cames més llargues. T’adones que una cosa tan petita ens pot fer por?

Sí, però no el matem. 

Val més deixar-lo viure, que és massa guapo i tot aquest mosquit. Ell vola i nosaltres no podem volar.

Com mires la mort?

Des de nina he tengut l’obsessió d’arribar amb molta calma a la mort. Ja de petita sentia la mort com una companya que et fa companyia, més que no por. Per a mi, morir bé, amb aquesta puresa que cerc, és molt important. M’horroritza una mort violenta.

A part d’allunyar-te de persones que et puguin fer mal, què més fas per arribar a aquest ben morir?

De vegades et venen pensaments que poden ser destructius. Quan naixem som com els animals: tenim enveja, gelosia. Descartar-ho.

Lovely em feia pensar que a vegades moren persones però fins temps més tard el dol no surt a la superfície.

El meu pare va venir a viure aquí els darrers anys i passava molta pena que li fallassin les cames. Va morir als 93 anys sense que hagués perdut la capacitat de caminar. Vaig ser feliç el dia que va morir perquè pensava: quina sort que ha tengut de no arribar a la decrepitud. I dia 3 d’agost de l’any 2006, jo estava estirada en aquesta terrasseta i vaig començar a veure imatges. Aleshores vaig dir: «però què em passa? Això és la meva vida que m’està caient a trossos, l’he d’agafar, i la prosa és molt lenta, així que l’he d’escriure en vers». Llavors vaig començar a escriure i després vaig pensar: però si avui és 3 d’agost, fa tres anys que mon pare es va morir; deuen ser les llàgrimes per la seva mort.

 

Antònia Vicens, a la terrassa on prenia el sol aquell 3 d’agost. Foto: Gemma Ventura

A vegades dins la vida es van morint coses dins nostre. 

Les petites morts de cada dia.

I saps identificar les que hi ha dins teu? 

Se’t mor un amic perquè t’ha defraudat, aquella il·lusió que havies posat en allò que no s’ha fet. I una damunt l’altra, les petites morts es converteixen en mancances.

Quina imatge, aquesta de la mort d’un amic. 

Un amic que creies que era un veritable amic i després veies que no, que cercava alguna ganància darrere teu. D’alguna manera, l’enterres, i a vegades aquestes són les morts més doloroses. Cada dia hi ha petites morts: se’t mor una planta que l’havies cuidat i regat i ja no tendrà mai més una flor. També crec que aprenem a morir un poquet amb els somnis: de vegades somiam mons on no hi hem estat mai, hi entram suaument i en tornam sense cap trauma. No sé si els somnis hi deuen ser perquè aprenguem a morir.

“Entre les roques foses/ de ben segur/ hi ha/ encara viva/ la seva veu   No ploris.”

Pare, què fem amb la mare morta hi ha un nen que tot el temps està volent ressucitar sa mare, i fa preguntes a son pare, que no li sap respondre. Ho pos en la veu d’un nin perquè és la innocència qui pot fer el miracle.

Creus en els miracles?

Sempre he pensat que la meva vida ha estat un poc miracle: com estem ara aquí? Vaig créixer llegint vides de sants.

Et veig com una dona forta. Tens fred als ulls, però no apartes la mirada al dolor. 

Sí, la meva mirada és un poquet així. Tenc glaucoma a cada ull i a vegades pens que he rebut bastantes sotragades i que per ventura he mirat les coses massa de prop. De vegades creiem que la sensibilitat és cosa mental, però tot el cos –ossos, ulls– hi col·labora.

Llavors creus que el que has vist t’ha impactat d’alguna manera als ulls? 

Als ulls i als ossos i a tot. D’alguna manera, tot fa mal. Vas al fisioterapeuta i et pitgen un punt omega i t’alliberen el dolor d’una cama, d’un braç. Hauríem d’estudiar un poquet de medicina quan som petits per entendre bé el nostre cos, perquè hi vivim tota la vida i no en sabem res.

Quan tens problemes als ulls aprens a mirar d’una altra manera?

M’havien operat els ulls i vaig quedar cega d’un durant tot un mes; després em varen operar d’urgència i vaig tornar a tenir vista, però tenc aquest ull que m’està penjant d’un fil. I mentres estava estirada al sofà amb els ulls clucs, vaig veure passar a les fosques el llibre Fred als ulls: havia d’obrir l’ull que tenia més bo, agafar un paper i posar-me a escriure. El sac del meu subconscient es va esqueixar i així és com va néixer Fred als ulls

Aquesta secció es diu La ventura de viure

La ventura pot semblar i tot una cosa guapa: la ventura de viure! Vaig allà cercant una aventura. També pot ser el risc de viure.

Aquí hi ha el mar, que és molt aventurer. 

El mar sempre l’he vist com una tomba preciosa. A Mallorca, els pobles costers eren de pagesos i de pescadors. Els dies que feia molt mal temps, veies les dones dels pescadors que sortien alarmades i que estaven damunt del moll esperant si la barca del seu home arribava, i sempre n’hi havia alguna que no tornava perquè el mal temps se l’havia menjada .Ara ho veiem amb els emigrants que arriben, però quan era nina ho veia amb els pescadors que no tornaven. I també senties a contar que als anys de la guerra hi havia republicans que van agafar la barqueta per fugir i no els van tornar a veure mai més.

Et fa la sensació que hem anat a parar en una societat frívola?

Veig una societat molt conformada, que pensa poc. Mallorca era una terra pobra, bastant ignorant: la guerra ho havia aturat tot, moltes dones, com la meva mare, a penes sabien escriure. Després, amb el turisme la gent va fer diners, van començar a vendre marines, però mai se va invertir en cultura. I si no hi ha cultura, no hi ha pensament; si no hi ha pensament, no hi ha revolta.

La manera com escrius arriba tan endins que no li cal caure en la cursileria. En canvi, sembla que guanyi el que és tou. 

Sí, veig que hi ha un art tou de voler arribar a tothom. Els poemes flonjos arriben més perquè hi ha gent que necessita sentir-se recolzada. I en els meus llibres no s’hi poden sentir, perquè són més punyents. I és el que m’interessa: quan llegesc un llibre m’agrada que em trasbalsi.

Hi ha alguna cosa que et pensaves que et donaria el futur i que no t’ha donat?

No he esperat res del futur. Primerament, no sé què és. El temps és un d’aquests enigmes tan grossos. No he dit ara escric perquè el futur em doni, no: he anat a viure el moment, i el futur i el passat no sé què són. Només sé que els anys passen o que nosaltres passam pels anys. Al març en faré 80.

Aquesta mirada presentista et fa mirar l’envellir d’una altra manera?

La decrepitud la trob una injustícia molt grossa de l’univers cap a l’ésser humà. Si trobàs un Déu, m’hi enfrontaria, perquè em revolten molt aquestes coses. Per què hem de sofrir? El dolor d’un que es nega al Mediterrani, o d’un que no té què menjar. Aquest dolor que cream els mateixos humans. Hi ha tantes guerres ara mateix. Al Sàhara hi ha gent que se prepara per anar a morir per la seva terra. Per què tot això? Això em destarota molt.

Hi ha una paraula que es fa servir molt ara: la felicitat.

La felicitat ningú sap què és. Són paraules grosses: la felicitat, la fe, la gràcia. Si ara fos molt feliç, em trobaria malament pensant que hi ha tanta gent que pateix.

Buscant la felicitat individual, oblides els altres. 

Tenim el dret de ser feliços? No ho sé. Una persona que cerca la seva felicitat em sembla que és bastant egoista. Però voldria que m’expliquessin què vol dir. Sé què és estar bé amb tu mateix, sé què és tenir moments de molta eufòria. Però ser feliç és una estabilitat, no són moments, i no m’imagin res que duri. La vida està feta d’espurnes.

Manuel Forcano em deia que cau de genolls davant la bellesa per exemple d’un cos. Davant de què caus de genolls?

Amb la bellesa tenc una lluita. Quan veig la mar, tan bella, veig la barca que s’enfonsa. Veig el bosc però hi veig aquell animal que fuig de l’altre. La bellesa i l’horror sempre van plegats. Vaig escriure aquest llibre amb actitud de pregària, a estones em queien les llàgrimes. Jo m’agenoll davant les paraules.

Em podries dir una paraula de les que escoltaves de petita a Santanyí?

Pena de dany, que és la pena de no veure Déu.

Gemma Ventura, Catorze.cat ( 01.01.21)

https://www.catorze.cat/noticia/15138/antonia-vicens-ser-tothom-no-es-virtut-es-mancanca

L'entrada Antònia Vicens: «Ser com tothom no és una virtut, és una mancança» entrevista a Catorze.cat (01.01.21) ha aparegut primer a laBreu Edicions.

]]>
https://www.labreuedicions.com/antonia-vicens-ser-com-tothom-no-es-una-virtut-es-una-mancanca-entrevista-a-catorze-cat-01-01-21/feed/ 0
EL MONSTRE DE HAWKLINE de Richard Brautigan a Catorze (28.12.20) https://www.labreuedicions.com/el-monstre-de-hawkline-de-richard-brautigan-a-catorze-28-12-2/ https://www.labreuedicions.com/el-monstre-de-hawkline-de-richard-brautigan-a-catorze-28-12-2/#respond Tue, 29 Dec 2020 18:36:53 +0000 https://www.labreuedicions.com/?p=20662 Hi ha una frase a la novel·la El monstre de Hawkline, de Richard Brautigan (1935-1984), que trobo que en resumeix perfectament l’esperit: “Tot el que ha passat han estat entremaliadures però com d’un nen amb poders sobrenaturals”. ¿També us passa, a vosaltres, això que de sobte us cau a les mans un llibre que era […]

L'entrada EL MONSTRE DE HAWKLINE de Richard Brautigan a Catorze (28.12.20) ha aparegut primer a laBreu Edicions.

]]>
Hi ha una frase a la novel·la El monstre de Hawkline, de Richard Brautigan (1935-1984), que trobo que en resumeix perfectament l’esperit: “Tot el que ha passat han estat entremaliadures però com d’un nen amb poders sobrenaturals”. ¿També us passa, a vosaltres, això que de sobte us cau a les mans un llibre que era just el que necessitàveu per tirar endavant? A mi, l’últim cop, va ser amb aquesta astracanada del 1974 publicada per LaBreu (el 2014) amb traducció de Miquel Izquierdo. Em va salvar un cap de setmana de confinament d’aquest tètric i merdós 2020.

Heu vist la pel·li Els germans Sisters? I Els caçafantasmes? Doncs és com si els dos pistolers de la primera fossin contractats (i seduïts) per una preciosa noia índia per anar fins a un casalot aïllat, als Turons Morts d’Oregon, a liquidar un ésser sobrenatural malèfic, que viu a les coves de gel que hi ha sota l’edifici i no deixa respirar els propietaris. Western i novel·la gòtica, per tant; i també còmica. Amb capítols curts i la prosa lacònica i al·lucinada marca de la casa. “Era tan únic que va crear un culte pel seu compte”, va dir d’ell Kurt Vonnegut.

Richard Brautigan va fotre’s un tret als 49 anys. Va deixar una nota: “Quin caos, no?”. Així va ser el seu trist final. Havia publicat nou poemaris, un recull de contes i deu novel·les. Abans, als vint anys, havia tirat una pedra contra una comissaria de policia només perquè el tanquessin i li donessin menjar. Arran d’aquest fet, van ingressar-lo en un hospital, on van diagnosticar-li depressió, esquizofrènia i paranoia i, en paraules seves, van aplicar-li “prou electroxocs per il·luminar tot un poble”. Havia estat un nen no reconegut pel seu pare, i abandonat, als nou anys, per la seva mare.

Amic dels beatniks i considerat una de les icones de la contracultura nord-americana, la seva manera de narrar era anar resolent cada paràgraf, gairebé cada frase, o bé poèticament o bé còmicament, o tot alhora. I tornar-ho a fer, i tornar-hi, i tornar-hi. Incansable, lisèrgic, virtuós. Brautigan tenia solucions brillants: “No semblaven durs o dolents. Semblaven la quieta essència destil·lada d’ambdues qualitats. (…) En altres paraules, tenien tots els trumfos”. El paio en sabia, vaja.

 

Jordi Benavente, Catorze (28.12.20)

 

L'entrada EL MONSTRE DE HAWKLINE de Richard Brautigan a Catorze (28.12.20) ha aparegut primer a laBreu Edicions.

]]>
https://www.labreuedicions.com/el-monstre-de-hawkline-de-richard-brautigan-a-catorze-28-12-2/feed/ 0
ressenya de NOSALTRES, QUI de Mireia Calafell a l’AraLlegim (25.12.20) https://www.labreuedicions.com/ressenya-de-nosaltres-qui-de-mireia-calafell-a-larallegim-25-12-20/ https://www.labreuedicions.com/ressenya-de-nosaltres-qui-de-mireia-calafell-a-larallegim-25-12-20/#respond Thu, 24 Dec 2020 09:47:16 +0000 https://www.labreuedicions.com/?p=20656 ‘Nosaltres, qui’: conjugar en plural per deixar de ser barbàrie Qui som nosaltres? Som l’Europa culpable de milers de morts al Mediterrani o totes les dones assassinades que t’esperen a la porta de casa en “sororitat zombi”? Som l’illa de plàstics que aboquem al Pacífic o la ràbia del peix que se l’empassa? És una […]

L'entrada ressenya de NOSALTRES, QUI de Mireia Calafell a l’AraLlegim (25.12.20) ha aparegut primer a laBreu Edicions.

]]>
‘Nosaltres, qui’: conjugar en plural per deixar de ser barbàrie

Qui som nosaltres? Som l’Europa culpable de milers de morts al Mediterrani o totes les dones assassinades que t’esperen a la porta de casa en “sororitat zombi”? Som l’illa de plàstics que aboquem al Pacífic o la ràbia del peix que se l’empassa? És una pregunta urgent que determina el món en què vivim la que proposa Mireia Calafell a Nosaltres, qui, que va merèixer el premi Mallorca de poesia 2019 i que aconsegueix interpel·lar el lector fent-lo partícip d’una responsabilitat compartida.

La poeta que va donar nom amb Poètiques del cos (Galerada, 2006) a tot un cicle estètic va més enllà dels seus llibres anteriors i s’acosta al terreny filosòfic i polític amb un estil més discursiu. Posant la poesia al servei del pensament i deixant de banda el vessant més intimista, entra en un terreny movedís que camina amb determinació per acabar tocant amb les puntes dels dits el concepte de comunitat que, com ja avisa amb la citació del filòsof Jean-Luc Nancy que obre el llibre, és possible només acceptant la seva impossibilitat: la identitat no pot ser col·lectiva perquè és immanent a l’individu i, a la vegada, el grup ens identifica inevitablement.

D’aquesta paradoxa parteix el seu diàleg entre el jo i el nosaltres que es relacionen de dues maneres que defineixen les seccions del llibre: ‘Vertical’ i ‘Horitzontal’. Un joc que explora les identitats col·lectives fragmentades per una societat individualista que exacerba les injustícies i que fa que, escrit en prepandèmia, el llibre agafi ara una nova dimensió. I és que la hipocresia i la violència també ens donen nom si no ens qüestionem els patrons adquirits com l’amor romàntic, l’opressió d’Occident i l’especisme. I és per això que, a la primera part del llibre, Calafell explora aquestes relacions jeràrquiques basades en l’autoritat i es rebel·la contra els mites que hem repetit eternament “sense posar-los en dubte, sense negar-los”. Però alçar la veu contra les identitats apreses és només el punt de partida en la recerca d’una relació més sostenible amb l’alteritat.

‘Horitzontal’ s’acompanya de Judith Butler per dir-nos que la “dependència radical” ens fa iguals entre nosaltres i que podem arribar a sentir un “terratrèmol planetari” que és en realitat “tu i el teu fill: un sisme en braços”. I aquesta comunitat només pot construir-se als marges del poder fent resistència amb “revolucions monosil·làbiques” i posant en dubte les identitats preestablertes amb “tot el fang del món per reinventar-nos”.

Carla Fajardo, AraLlegim (25.12.20)

L'entrada ressenya de NOSALTRES, QUI de Mireia Calafell a l’AraLlegim (25.12.20) ha aparegut primer a laBreu Edicions.

]]>
https://www.labreuedicions.com/ressenya-de-nosaltres-qui-de-mireia-calafell-a-larallegim-25-12-20/feed/ 0
VERMELL DE RÚSSIA de Míriam Cano a El Temps (14.12.20) https://www.labreuedicions.com/20646-2/ https://www.labreuedicions.com/20646-2/#respond Tue, 15 Dec 2020 16:07:46 +0000 https://www.labreuedicions.com/?p=20646 “Altres poetes opten per la unitat temàtica, però jo necessito la història” Durant tres anys, la periodista i escriptora Míriam Cano (Molins de Rei, 1982) va anar escrivint una sèrie de poemes al voltant d’un procés íntim de dol, dolor, por i renaixença. Composicions que han acabat nodrint el seu tercer poemari, ‘Vermell de Rússia’, […]

L'entrada VERMELL DE RÚSSIA de Míriam Cano a El Temps (14.12.20) ha aparegut primer a laBreu Edicions.

]]>

“Altres poetes opten per la unitat temàtica, però jo necessito la història”

Durant tres anys, la periodista i escriptora Míriam Cano (Molins de Rei, 1982) va anar escrivint una sèrie de poemes al voltant d’un procés íntim de dol, dolor, por i renaixença. Composicions que han acabat nodrint el seu tercer poemari, ‘Vermell de Rússia’, un llibre breu però esfèric, molt ben armat des del punt de vista del relat que acaba construint, divers en la forma de les composicions i eficaç en la creació d’imatges capaces de remoure els budells i obrir els ulls dels lectors.

-El poemari cal llegir-lo com una mena de llarg procés que no sé si correspon al període de composició, dos estius i tres hiverns entre 2016 i 2019. Però el llibre no és massa extens. Hi ha molta tria de poemes escrits?

-Aquells que he posat en el llibre són els que jo necessitava per explicar aquest procés de recomposició, no em calien més. De vegades tenim la tendència, tant en les novel·les com en els poemaris, a marcar uns estàndards: cinquanta poemes, dues-centes pàgines… I jo penso que els llibres han de tenir les pàgines que tu necessitis per explicar allò que vols sense que hi sobri ni falti res. Però el procés d’escriptura és llarg. El tipus de poesia que jo faig, que no és una poesia en què hi predomini la forma, sinó més aviat experiencial, necessita que passin coses. I processar-les. I això vol temps. No tinc cap pressa, per mi és molt més important fer el procés de manera conscient.

-Llavors, hi ha una ordenació cronològica o ha anat encaixant les peces? Perquè és evident que hi ha un relat.

-No estan endreçats de manera cronològica, sinó pel to que em donava la història, que és una cosa que en acabant sempre faig.

– El llibre s’enceta amb “Offret”, el títol original de la pel·lícula Sacrifici, d’Andrei Tarkovski, i continua precisament amb el poema “Sacrifici”, que per a mi explicita la matèria del procés: “Brandaves punyal / i una pena esbudellada amb ofici, / un dol com de carn de bèstia”. 

-“Offret” sí que va ser un dels primers que vaig escriure, si no el primer, perquè hi havia aquesta cosa d’inici de ritual. De fet, Sacrifici s’acaba amb aquell plànol seqüència de la casa en flames i el nen mut, que no ha dit res en tota la pel·lícula, dient: “I al principi fou el verb”. Exemplifica el canvi de paradigma amb la parla, el fet de prendre la veu. Llavors, aquests dos poemes emmirallats, més que mostrar un sacrifici mostren un ritual d’encesa, d’iniciació: ara comença tot i el que segueixi serà el meu procés.

-Crec que no és deliberat, però aquests dos poemes fan enganxar-se els lectors al relat, voler llegir més. No és com aquells poemaris que es poden llegir a estones, de manera aïllada.

-La meva intenció és aquesta, a mi m’agrada molt la narrativa, l’hi dono molta importància. Açò ho penso jo, no dic que hagi de ser així, però un poemari no és un recull de pomes i prou. El lector ha de sortir amb la sensació que ha sortit d’algun lloc, d’un univers. I que tancat l’últim poema, en surt. Allò que deia la Virginia Woolf i que a mi m’agrada molt que una novel·la és entrar en una habitació, estar-se una estona i després sortir. Per a mi un poemari ha de ser el mateix. Hi ha altres maneres de fer poesia, però jo necessito fer-la així, perquè tingui aquest sentit. Altres poetes opten per la unitat més aviat temàtica, però jo necessito la història.

-Després de “Molly Bloom”, que és com una acta de rendició, hi ha el poema potser més significatiu, “Vermell de Rússia”, que escenifica el viatge als inferns del gulag, amb un joc d’equivalències sorprenent, i una tornada empoderada: “He tornat de Sibèria amb el puny alçat / i als llavis, vermell de Rússia”.

-El vermell de Rússia és en realitat un color de pintallavis, el russian red. Jo no m’havia pintat mai els llavis, fins fa relativament poc. Quan jo era petita, pintar-se els llavis era una cosa com de ser cursi, no? I llavors, pintar-se els llavis de vermell pujat va ser per mi un gest d’empoderament i una marca d’identitat, com de pintura de guerra, després d’una experiència dolorosa que és la que explico en Vermell de Rússia. Aquesta idea de sortir del gulag i travessar l’estepa, una cosa que costi molt. Qualsevol procés de recuperació és dur i has de travessar la tundra amb matxet i la neu caient. I arriba un dia que ho has travessat, s’acaba l’hivern i torno de la Sibèria.

– Sí, però és curiós, perquè semblava el típic poema de tancar, però està ubicat als inicis del llibre.

-Sí, perquè si una cosa he après amb els anys  és que, quan et penses que una cosa s’acaba, tot torna a començar en una altra dimensió. Quan vaig escriure Buntsandstein ublicat per Viena el 2013] acabava amb un poema conclusiu i després em va passar una cosa que em va fer veure que el cicle tornava a començar. Ancoratge [Terrícola, 2016] sí que té tres parts més diferenciades i l’última és molt conclusiva. Però en aquest cas, la marca de la Míriam que pensa diferent ja hi és als poemes posteriors a “Vermell de Rússia”, són dues veus diferents. I per això he volgut posar “Vermell de Rússia” en el moment que, per mi, comença el canvi de veu.

-En “Rocs i vidres”, un dels poemes més narratius, hi ha aquesta frase: “La por dura el que dura l’instant en què mires el buit amb els peus ben falcats a terra”. Per a mi és el moment abissal, o abismal, del llibre. El del vertigen.

-Sí. Aquest poema el pensava des del joc del suïcida que és a punt de tirar-se d’un edifici o d’on sigui. Però jo no em tiraria mai d’enlloc, no tindria el valor. Perquè un colp que et llances, no hi ha marxa enrere, per tant la por dura mentre tens els peus falcats a terra i mires al buit. Un cop t’hi llences, la por es converteix en una altra cosa, no sé exactament en què. La por és el dubte: Ho faré?

-Al llibre hi ha alguns díptics. “Heura” i “Desnaixença” són el moment Maria Mercè Marçal que en el poemari impliquen reconstrucció o alguna cosa així.

Més que reconstrucció són moments d’acceptació. Igual que en els altres dos llibres hi havia les ganes de fer alguna cosa diferent o més forta, més alta. En aquest hi ha una certa acceptació, jo soc així i volia ser un arbre, però no ho soc. I “Desnaixença” parla de la idea d’estar amb algú amb qui voldries esborrar-te del món, extingir-nos tots sols. Em semblava una idea bonica.

-No m’agradaria deixar la sensació de poemari estrictament narratiu, perquè és molt important la construcció d’imatges, com en el mateix “Desnaixença”: “Jeu vora meu, sobre el foc / llepem-nos els melics / fins que s’esborrin: / extingint-nos”. O en “París 2012”: “Nostra Senyora és cendra / i jo cremo per dins / Immòbil, gàrgola”.

-Tot just vaig anar a París l’any 2012 per acabar d’escriure Ancoratge. Mai havia passat tant de temps sola a París i vaig aprofitar per fer totes aquelles coses que no pots fer quan hi vas acompanyada. Aquesta vegada vaig pujar a Notre Dame, a dalt del tot. I de cop i volta, allà tota sola, vaig sentir que es tancava alguna cosa. Llavors, quan vaig veure l’incendi a la televisió, vaig sentir com si aquella afirmació meva també es cremés. Com si el record es cremés. Em va impactar molt. És un poema que no és dels millors del llibre però el volia posar perquè és important per a la narració.

Vermell de Rússia
MÍRIAM CANO
La Breu Edicions, Barcelona, 2020
Poesia, 42 pàgines

– La vostra generació poètica és donada a incloure referents molt diversos, però m’ha sorprès el joc que li extrau a l’anomenada equació de Dirac.

Escrivint Ancoratge, no sé per què, em va donar per buscar metàfores basades en la física quàntica. I em van semblar molt interessants els procediments, la manera d’explicar-ho. Els físics que vaig llegir en el seu moment em van semblar persones molt humanes. Dirac fins i tot escrivia poemes. I l’equació de Dirac diuen que és la més bonica de la física quàntica. D’una banda, pels signes i els símbols amb què es formula. I d’una altra perquè explica que dos sistemes que han estat junts durant molt de temps, quan es separen continuen actuant com si encara estiguessin junts. Clar, quan passes molt de temps amb una persona, quan et separes els gestos continuen sent els mateixos, fins i tot per sempre. Julian Barnes deia que quan algú mor es mor també un llenguatge en comú amb una altra persona. Són coses que miro d’explicar amb aquest poema.

-Podríem continuar esbudellant poemes, però en aquest punt voldria plantejar que el llibre té una gran varietat formal, de poemes que són quasi relats i uns altres molt curts, alguns molt musicals, com a lletres de cançó, aptes per a recitar. Un tret que també és una constant diria que generacional.

-El primer llibre que vaig escriure no el vaig fer per ser recitat. Però com bé saps a mi m’agrada molt la música i això s’escola, és inevitable que tinguen aquesta cosa musical. També és cert que venia d’un temps de recitar molt. Ho aprecio molt, perquè no estava molt atenta a qüestions de ritme o de mètrica i això em va fer parar més atenció, com havia de ser el ritme intern d’un poema. Quan vas escrivint suposo que vas aprenent i parant atenció.

– Un element simbòlic molt important del llibre són les lluernes, present en la coberta i en el poema final.

-Quan estava escrivint vaig veure a l’Empordà una lluerna. Feia molt de temps que no en veia cap. Això em va remetre a Pasolini, a l’article famós sobre la desaparició de les lluernes, un article molt pessimista sobre la situació política d’Itàlia que va escriure després de l’assassinat d’Aldo Moro i poc abans que l’assessinessin a ell. Hi ha un llibre preciós de Georges Didi-Huberman, La supervivència de les lluernes, que d’alguna manera contesta l’article de Pasolini dient que hem de fer una comunitat de lluernes, que malgrat tot, aquest món de merda, compartim desigs, compartim danses, compartim experiències. No hem d’esperar el retorn de les lluernes, hem de construir nosaltres aquesta comunitat de lluernes, que no és una altra cosa que aquesta llum que fan els pensaments compartits, les experiències… I és un esperit que sobrevola tot el llibre, una esperança que no és una esperança buida, sinó una esperança concebuda des del treball personal. No esperar la casualitat o l’atzar, no esperar la lluerna sinó construir la teva manera de viure.

– Per acabar: com ha viscut el procés el parèntesi de traure un llibre en estat d’emergència i haver d’esperar mesos per donar-li vida i donar-lo a conèixer?

-Tothom m’ho preguntava: ostres, el llibre… I a mi la veritat m’importava molt poc, el que estàvem vivint era tan gros que el llibre no tenia cap mena d’importància. I el llibre existia. Una altra cosa és que de cop i volta tancaren totes les impremtes del món, però el llibre es va quedar tancat al magatzem, confinat com nosaltres. Però per Sant Jordi va passar una cosa molt curiosa, més o menys el dia del meu aniversari em va arribar un paquet amb els meus exemplars. Va ser com un regal. Clar, és el teu llibre, hi ha molt de tu en això, però tampoc no som tam importants. El que estava passant era prou gros. Pensava que ja trobaria el seu moment, l’espai on existir i celebrar-se. Però a nivell personal, t’ho dic amb el cor a la mà, no em va fer res.

Xavier Aliaga, El Temps (14.12.20)

https://www.eltemps.cat/article/12171/altres-poetes-opten-per-la-unitat-tematica-pero-jo-necessito-la-historia#.X9gOEQVTgU1.twitter

L'entrada VERMELL DE RÚSSIA de Míriam Cano a El Temps (14.12.20) ha aparegut primer a laBreu Edicions.

]]>
https://www.labreuedicions.com/20646-2/feed/ 0
Masdeu, Marc https://www.labreuedicions.com/masdeu-marc/ https://www.labreuedicions.com/masdeu-marc/#respond Sun, 13 Dec 2020 19:50:28 +0000 https://www.labreuedicions.com/?p=20641 Marc Masdeu (Castellar del Vallès, 1976) és periodista, ànima durant molts anys, amb Pere Ejarque, del Nopotsermentida de Ràdio Matadepera, programa dedicat a la poesia i pel qual han passat la majoria dels grans poetes contemporanis del terreny. També és el creador de les pàgines web  «Nopotsermentida»(primera època), «Arxius, cases i museus d’autors en llengua […]

L'entrada Masdeu, Marc ha aparegut primer a laBreu Edicions.

]]>
masdeu_marc

Marc Masdeu (Castellar del Vallès, 1976) és periodista, ànima durant molts anys, amb Pere Ejarque, del Nopotsermentida de Ràdio Matadepera, programa dedicat a la poesia i pel qual han passat la majoria dels grans poetes contemporanis del terreny. També és el creador de les pàgines web  «Nopotsermentida»(primera època), «Arxius, cases i museus d’autors en llengua catalana», «Poesia a Sant Cugat» i «Mahalta: II Festival Internacional de Poesia de Lleida». Ha publicat els llibres de poesia: El gos autodidacte (Proa, 2003. Premi Josep M. López Picó), Els escalfadors (Proa, 2004. Premi Parc Taulí), Les nanses (Pagès Editors, 2006. Premi Les Talúries) i El carnisser del fred (Alabatre 20, LaBreu 2010). Ha col·laborat amb els seus poemes en els projectes: 50 escultures (Albert Novellón: L’autor, 2005), 50 pintures (Albert Novellón: L’autor, 2005), El somni d’Adabel: Llibre de Sant Jordi 2006 (Diari El Segre. Lleida, 2006), 24 poemes d’amor (Miquel Plana, Edició de bibliòfil), i amb la seva prosa a Prosa al pati. Sant Jordi a l’IEI 2009 (Diputació de Lleida, 2009). És autor del recull de narracions Les tombes buides (Cossetània 2010, I Premi de narrativa Món Rural) i de la novel·la Peus de fang  (Cicuta 5, LaBreu 2013).

La de Masdeu és una literatura que mira de cara el dolor i que, com un mirall opac i clivellat, ens retorna aquesta mirada per obligar-nos a contemplar les ferides del món sense la indiferència a què ens hem acostumat i sense els filtres d’hipocresia moral amb què ens han ensenyat a empassar-nos la ferida. La distància, en tot cas, prové d’una poètica i d’un llenguatge que defuig la claredat fàcil del discurs convertint el lector en agent actiu obligat a desxifrar la multiplicitat, quasi eliotiana, de veus que no només contemplen i exposen la ferida del món, sinó que la burxen i grapegen per transformar-la en una bellesa verbal que, quan no maltracta, incomoda.

L'entrada Masdeu, Marc ha aparegut primer a laBreu Edicions.

]]>
https://www.labreuedicions.com/masdeu-marc/feed/ 0