UNA FELICITAT IMPOSADA de Denise Desautels a Sonograma Magazine (29.04.17)

Una Felicitat imposada


Títol: Una Felicitat imposada
Autora: Denise Desautels
Traducció: Antoni Clapés
I.S.B.N.: 978-84-946624-7-8
Editorial: Labreu Edicions

Mont-real, maig de 1950. Un home mor d’un atac de cor. Deixa dona i dos fills: un nen i una nena. El nen és enviat a un internat, lluny de la família. La mare tracta de refer la seva vida fabricant-se una ficció en què el marit continua virtualment present en aquell entorn de fantasia. Un catolicisme arnat és el gran suport per a totes les desgràcies que li ocorren. La nena, que té cinc anys en el moment de la mort del pare, creix en aquest món fictici i engolidor. La seva adolescència és un infern interior i cercarà sortides al creixent desvetllar dels sentits. La por és la gran capa que ho tapa tot.
La nena, anys després, serà coneguda com a Denise Desautels, una de les més grans poetes de la literatura francesa al Quebec. Publicarà molts llibres, rere els quals sempre hi sobrevolarà l’ala negra de la mort que va conformar la seva infantesa i adolescència. En un d’aquests llibres, un récit que du per títol Una Felicitat imposada  explica, sota l’aparent de ser una altra, aquesta història. Llibre molt ben valorat al seu país, ara es pot llegir —i guadir— en català.
Sóc conscient que els paràgrafs anteriors dibuixen tan sols les línies mestres d’una història com moltes altres que han tingut lloc al nostre país i arreu i, en conseqüència, només podria desvetllar l’interès del lector pel com està descrita, aquesta Felicitat —sí, en majúscula—impos(t)ada. I és que el gran tresor d’aquest llibre rau, justament, en l’escriptura, en el dir, en el despullament. Desautels és una gran poeta, i en afrontar el repte d’escriure aquesta autoficció en prosa, no ha pogut (ni volgut) sostreure’s a la seva condició de poeta. “Només el plaer del text, amb els seus avanços, reculades i canvis bruscos, podia posar en moviment l’obsessió que travessa la narració.” I la poeta elabora un text d’un virtuosisme extrem, amb una precisió majúscula en l’ús llengua, en l’adjectivació. La música de les frases, sovint plena de decasíl·labs enlluerna la imaginació del lector.
Els diversos capítols no són sinó les mirades enrere vers els personatges que fan part d’aquest món virtual que la mare ha fabricat. Personatges calidoscòpics, de carn i ossos, que protegeixen l’orfeneta i la fan volar entre cotons roses. Situacions angoixants, que mostren la vida quotidiana del Quebec d’abans de la “revolució tranquil·la” dels anys seixanta.
No serà fins a l’adolescència —el final del llibre— que la protagonista començarà a entendre que tot el que ha viscut era una falòrnia que abonava el terreny d’una felicitat inexistent. I aquest desvetllar-se tindrà lloc després de veure una gran exposició Van Gogh. En sortir del Museu, la protagonista i la seva amiga, torbades pel que han descobert en els quadres exposats, s’adonen que, el pintor els ha obert una via que “seguiran a cegues”. “Llavors —continua l’amiga— observarem la por com un insecte en captivitat, cuca de llum o papallona, amb la mirada amorosa de l’entomòleg”.

Maria del Mar Oliver, Sonograma Magazine (29.04.17)

 

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter