“Fendir el silenci del món” sobre ARBRE QUE S’ALLUNYÀ d’Antoni Clapés a Núvol (12.03.18)

Fendir el silenci del món

L’últim poemari d’Antoni Clapés (Sabadell, 1948), Arbre que s’allunyà(LaBreu Edicions), parteix, des del títol, del primer vers del famós poema de Joan Vinyoli «Algú m’ha cridat» («Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc») que obre el poemari El callat, un llibre datat el 1955 i publicat l’any següent. L’arbre i el bosc són símbols ben arrelats de la unitat i el conjunt, o de l’home i el món, de la part i el tot.

Antoni Clapés | © Laia Serch

El treball del Clapés, una vegada més, s’insereix de ple en aquesta dialèctica des de la consciència extremada de viure en la construcció del poema o traducció d’emocions, en la veu que divaga i s’erigeix enmig del silenci per negar-lo i per negar-s’hi, per cercar-hi els límits del llenguatge i, doncs, acotar el dicible i suggerir l’indicible, el misteri que mai no es desvela. La «veu de mar fonda» que, en el poema de Vinyoli, crida i allunya el poeta del bosc, és l’absolut informe i que impel·leix el poeta a buscar la paraula en solitud. Són en els poemes d’Antoni Clapés el desert i les formacions rocoses de Tagrera (Argèlia), els espadats del Cap de la Caça alguerès, la neu cobrint els camps oberts, els boscos de la Selva Negra o els de la Catalunya central i altres espais naturalssota la pluja, la boira o la rosada, camps margenats de pedra seca, guarets que reposen en silenci, sempre extramurs del soroll urbà, però –curiosament– rarament són ací el paisatge de la mar. D’arbres sí que trobarem, amb els noms genèrics, quasi sempre tremolosos i plens d’hivern: àlbers i pollancres, pins i alzines, bedolls, faigs, una palmera observada i gatells. I ocells, quasi tots de negre plomatge o molt fosc: corbs, cornelles, merles, estornells, tords, blauets, aloses cantores, falcies, milans, voltors.

Una cita de Jules Renard que obre la tercera part del llibre, «Amb mots trobats», em sembla especialment significativa per apropar-nos al sentit (o si es vol un dels sentits, però central des del meu punt de vista) d’aquest llibre i del conjunt de l’obra de Clapés, que abasta vint-i-un poemaris que completen dos volums d’estudis literaris i un de correspondència. Diu Renard que «ens passem la vida parlant d’aquest misteri: la nostra vida». La vida del poeta, en tant que poeta, és la poesia, o enèsima i fructífera versió de la màxima stevensiana (Wallace) segons la qual la poesia és el tema del poema. Subject o objecte permanent del pensament poètic d’Antoni Clapés, l’autor sempre parla de la poesia, però allunyat de les temptacions academicistes de la meta literatura i les frivolitats à la page que tantes pàgines setantines van omplir. Perquè qui ha fet de l’art verbal una forma de viure no juga amb aquestes coses, perquè qui s’hi acosta des de l’emoció i la humilitat no tracta d’impressionar el lector, sinó traure’n una mica de llum, encara que sigui una ombra de llum.

Les sucoses reflexions sobre el tema travessen tot el present poemari, sovint després d’haver mullat el pa intel·lectual (que és molt vast i variat) en la filosofia oriental, però llegiu atentament, a tall d’exemple, el poema «Assaig», l’últim de la secció esmentada. A la següent, «Contemplant un paisatge interior», on l’autor s’exercita en el poema aforístic (fulgor de llamps isolats cosits pel fil invisible de la veu i l’agulla del pensament), hi trobem lluminoses reflexions sobre el tema: «Escriure el poema: / traduir una emoció», «Ombra i penombra del poema: / fil invisible, sempre a punt de trencar-se», «Albada – lent desvetllar-se de la llum / lent refulgir de l’escriptura». I en el pòrtic del llibre, el poema en tres parts titulat «El corb», la reflexió sobre l’escriptura-vida ateny una dimensió plàstica i simbòlica de gran potència: l’au solitària i negra del never more grallant i gratant la neu amb ungles i bec enmig la desolada immensitat silenciosa del paisatge (reconstruïda per la mirada: camps fets paisatge).

Negre sobre blanc, traces de la paraula escrita que parteix del silenci i camina cap al silenci, es completa el llibre amb les seccions «Microgrames II», «Llum d’agost a Apt» (al Luberon, l’Alta Provença, terra de Dante, de Camus, de Char) i «En guaret», camí on en certa manera tornem al principi, amb un poema final que és una invitació en tota regla a no eixir mai d’aquest espai on fulgura el trànsit de la llum (per això també el diàleg constant de l’autor amb la pintura). La meditació sobre el silenci, el buit i la mort, l’etern present de la poesia: «Tot acaba en el principi. // La llum trasllada vols d’ocells aurorals, / l’invisible centelleig de la rosada damunt d’un bri d’herba. /// Has escrit, / perquè viure no et bastava // per ser el silenci / de rere el silenci. //// Per ser el so de la pàgina en blanc.» Qui no subscriuria tanta commovedora bellesa, negre sobre blanc, de la ‘a’ a la zeta?

Manel-Rodríguez Castelló, Núvol (12.03.18)

 

 

Deixa un comnetari