LA FILIAL de Dovlàtov, ressenya de Marc Soler al Núvol (02.03.16)

Conflictes Dovlatov: Societat Unipersonal

Reprenem Serguei Dolvatov: cinquena entrega. Ara el trobem a Nova York feinejant de periodista en una ràdio d’exiliats anomenada la Tercera Ona. Així mateix – tal com apuntava el professor Ricard San Vicente en una entrevista publicada aquí mateix – continua igual de conflictiu amb ell mateix i amb el seu entorn. A La filial (Labreu Edicions, i traducció de Miquel Cabal) l’anirem seguint mentre cobreix la informació sobre un congres d’exiliats russos a Los Angeles per debatre sobre el futur de Rússia – que, com tots els exilis, és una olla de grills – i on, per si de cas amb l’enrenou no n’hi hagués prou, es retroba a la impensada amb una antiga novia de quan era estudiant universitari a Leningrad.

Dovlatov

Dovlatov

Havíem deixat l’autor a Els nostres dient que “l’única arma per combatre l’estat soviètic és l’absurd…”, i també vèiem com, a El compromís, ho posava en pràctica a través de la seva experiència periodística a l’URSS. Ara com a periodista radiofònic al rovell de l’ou novaiorquès i amb el procés de la perestroika en marxa ens diu que el millor per combatre l’absurd és replicar amb una absurditat equiparable i fins i tot doblar l’aposta. En definitiva, Dovlatov no es desdiu de la seva màxima: sempre l’acompanya allà on vagi i sense descansar ni un moment. I això des del primer paràgraf tal com passa a La filial, quan es fa un autoretrat que vindria a ser un resum de la seva biografia: des de despertar amb un somriure quan ets un nadó segons li explicava la mare, fins a fer-ho amb “una ganyota de fàstic en una cara descuidada”.

L’absurd, però, empaita o acompanya Dovlatov? No sols es tracta d’una qüestió d’esgrima dialèctica, que també, tal com demostra, per exemple, la conversa amb el director de l’emissora de ràdio, sinó de totes les situacions on l’autor es troba entrampat o amb les que s’enreda tot solet. A més, hi ha un altre factor que fa que el conflicte sigui permanent com ell mateix confessa: “El que és fàcil i natural no és per a mi”. És com si diguéssim que el pitjor encara està per arribar. En aquest sentit, es pot afirmar que hi ha alguna cosa de tràgic en tota l’obra de Dovlatov. I això tant li fa on es trobi: als Estats Units o a l’URSS. La seva mirada no sols és el revés del mirall a través del qual reflecteix la realitat que l’envolta, sinó que li retorna la imatge del seu trencaclosques personal en relació a l’entorn. L’escena que dibuixa en llevar-se al matí o la descripció que fa de la vida americana immers en el metro de Nova York en són exemples prou clars: Què hi faig aquí? Què hi he vingut a fer?

La seva, a més a més, és una escriptura feta a base d’episodis breus i entretallats, que afavoreixen la impressió de subvertir la realitat embolcallada sota qualsevol forma d’ideologia. L’absurd en mans de Dovlatov assoleix una lògica i clarividència que resulten demolidores. Els que pensin o vulguin creure que es pot agafar Dovlatov pel costat de l’humorisme o de la comicitat aniran ben lluny d’osques.

Marc Soler , Núvol (02.03.16)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter