Dimecres 26 de maig a les 19:30 hores, la llibreria La Central del Raval de Barcelona acull la presentació de Formentera Lady de Jordi Cussà (LaBreu Edicions, 2015) amb l’autor, acompanyat per l’escriptor i performer Martí Sales, demostrat fan de l’obra; la rapsoda i il·lustradora Nú Miret i un dels editors, Ignasi Pàmies. Es tracta d’una oportunitat única per descobrir un dels escriptors més interessants, i més poderosos, de la literatura catalana dels últims anys des de la seva sonada aparició amb un volum que encara segrega escola: Cavalls salvatges (Columna, 2010), primer pinyol d’origen d’aquesta obra que ara ens arriba com una revisitació però també com una sublimació d’aquell univers endinsat dins del món de les drogues, de l’addicció i de la passió literària.
Ens trobem davant d’un mosaic de veus expandides i expansives, que es van fornicant entre elles, a consciència, per erigir un retrat megalòman i perillós de tota una generació que va voler experimentar i jugar amb la mort a cada instant i a cada partida. Tots i cadascun dels personatges són això: possibles heterònims pessoans d’una vida viscuda al límit, entre sexe al llindar del barranc, drogues profundes i existir com si no hi hagués un demà factible, ni tan sols pervingut. No fa falta fer molta comèdia ni retardar cap sorpresa: Formentera Lady és el nostre Decameró boccacciesc, amb la personalitat bategant del segle XXI, però amb aroma irrefrenable de clàssic vivent. Els contes de Canterbury, de Chaucer, tampoc no romanen massa lluny d’aquest horitzó grandiós, encara capaç per a la fascinació i l’encant dels lectors, que no poden fer cap altra cosa que sucumbir davant l’ona, més que això un tsunami bestial, que representa l’obra que ens arriba a les mans com una revelació. O com un nou esglaó per adquirir nous llindars de lectura. Dins seu també hi ha dimonis interiors, i externs, així com voladures d’alt nivell psicomental i neomedieval, ja que en el fons una droga no deixa de ser un símbol de quelcom, la representació o el mirall de tot un univers que exemplifica l’atàvica necessitat de crear tòtems o patrons reconeixibles. Això sí: sense cap tipus de misericòrdia. Cussà no ens justifica res, ni ho pretén, sols vol fer-nos participar de les seves odissees, de les seves existències sempre a punt per a un nou combat de resurrecció.
Fomentera Lady recorda l’ambició de Miquel de Palol, i el seu magne El Jardí dels Set Crepuscles, però amb una llengua més comunal, més accessible, i que això no sembli un insult sinó un encert. Si Palol s’encarrega de la seva cruel, i mai no mancada de raó, dissecció de l’aristocràcia i burgesia catalanes, les bubotes altes de la nostra societat, Cussà s’encarrega de donar veu als desheretats, als sense llenguatge, als sense mot ni ploma, als desgraciats, als miserables, als cadàvers en vida, als herois àcids, als miserables, que són precisament més humans que els humans perquè han vist la mort i la desgràcia terriblement a prop. No es tracta sols d’una dignificació, sinó d’una humanificació, també. Cussà abomina de les lamentables polítiques fàcils i observa, amb deteniment de científic, el zoo immens dels drogoaddictes i les seves peripècies al·lucinants: no els salva, no els condemna, simplement els mostra despullats, més que mai, amb tot el que comporta cada gest. Es tracta, doncs, no d’una apologia, ni tampoc d’una defensa a ultrança pròpiament: entre mans tenim el vestigi d’un documental literari, una filmació fonda de l’ànima i amb ànima. Cussà transcriu la vida, tant viscuda com llegida com inventada, i la caça com mai abans ningú no ho havia fet en llengua catalana.
Per això no és estrany ni gens casual que, després d’un trepidant inici enganxador, l’acció es traslladi immediatament a la Nàpols africanitzada que somniava Pier Paolo Pasolini com un tercer món desconegut, espai que el monstre italià convertia en escenari d’un desert mític, mitològic, gran teatre on es decidia el final d’una raça i el destí d’un temps i d’una època, de tota una era. Cussà, com Pasolini, no fa judicis morals, ni tampoc dóna la raó, ni acusa, simplement dóna un testimoni imprescindible, que marca un abans i un després, que segella el paper encara essencial de la literatura com a eina no de transformació però sí de precisió quirúrgica. I precisament, amb aquesta necessitat de reflectir tot un món, Cussà sap que ha de fer que aquesta llengua nova que se’ns mostra arribi amb tota la seva força de canvi, i és així com no dubta en cap cas de fer servir castellanismes, neologismes i fins i tot els termes més precisos, i més de carrer, possibles: amb els idiolectes que bategaven tiges i pulmons honorífics a peu de cantonada. Múltiples són les llengües que aquí apareixen, com els espais i com els temps, perquè es tracta d’una novel·la que desafia les convencions bàsiques i pretén construir un monumental viatge en el temps, tant temporal com emocional.
La tensió és apoteòsica. De quina manera Cussà construeix cada història talment si a la Terra no existís res més, i nosaltres devorant cada paraula amb necessitat constant de més. Volem més. I en això Cussà hibrida fons i forma: aconsegueix establir els límits reals de l’addicció en un relat bastit com una catedral, amb capes i subcapes de significat, però també de vida estratificada, molta vida, però també molta mort. En el fons, Formentera Lady no deixa de ser la crònica d’una apocalipsi amb supervivència inclosa per part d’un dels testimonis que ho va viure en pròpia pell i en pròpia vena, la devastació de tota una generació per culpa de l’addicció a la duresa. Això sí, no com un document morbós, i gratuïtament fàcil, per escandalitzar: Cussà aconsegueix crear quelcom íntegre i integral, una novel·la que serveixi d’espill, però no només això, ja que entre mans té un mecanisme que funciona com un artefacte novel·lístic quasi perfecte, una aventura narrativa de primer ordre, un dels resultats literaris més fascinants que el lector podrà trobar.
L’autor té una capacitat prodigiosa per narrar, a través d’una tensió dramàtica memorable, episodis reals, o inventats, episodis salvatges de vides salvatges de cavalls salvatges i ara reciclats, reviscuts, o sigui,reloaded: recarregats a màxima potència, amb el màxim de bateria, com si el Doctor Frankenstein, més que reviscolar-los, els hagués volgut donar ales. Jordi Cussà ens converteix en expectants espectadors que necessitem més i més de la seva literatura radical, única, insubstituïble i indiscutible. I, fins i tot, també hi ha espai per a la metaliteratura, quan arribem a la conclusió que Formentera Lady no és una segona part o seqüela o preqüela de Cavalls salvatges, llibre que va marcar l’inici d’una trajectòria desigual d’un autor obcecat en destruir qualsevol classificació dedicada a la seva persona, sinó que es tracta d’un retorn al pou, un tornar enrere no per millorar sinó per explicar tot allò que encara restava dins l’ombra, tot allò que, per dignitat, havia d’arribar finalment a la llum.
L’estructura, doncs, com una reconstrucció trencada d’una memòria individual que s’alça com una latent memòria col·lectiva, i que, per aconseguir-ho, es va gestionant a través d’una banda sonora que mostra la música d’aquell moment o autors o lletres o cançons que acompanyen cada fragment, cada història, cada capítol com una introducció auditiva, que segella el context i que marca el que trobarem a continuació. Per tant, ens trobem davant d’una literària llista Spotify o Youtube amb les peces clau per entendre no només una època sinó una sensibilitat molt marcada i una mirada lúcida cap a l’art. Com a detalls curiosos, si més no anecdotaris, cal esmentar també les aparicions, en forma de cameo, d’uns quants personatges talment els poetes Enric Casasses i Jordi Vintró, així com l’escriptor Mathew Tree, que firma el pròleg que acompanya Formentera Lady, a través d’un resum precís i exacte del que significa aquesta obra però també el primer volum, Cavalls salvatges, que l’editorial Columna va publicar a l’any 2000 quan encara era una editorial de veres, cosa que mai faria ara mateix, i que va demostrar la seva capacitat, en el seu moment, per difondre un dels llibres més impressionants de la literatura catalana recent, i que sens dubte va deixar una petja considerable dins tots aquells que ens vàrem acostar a aquell galop amniòtic i vàrem descobrir les amplituds verament portentoses del que podia arribar a fer la literatura amb bellesa i veritat.
Val a dir que un dels possibles defectes a tenir en compte és el fet simple, però senzill i definitiu, que la veu que tenim a davant a mesura que anem llegint sempre és la mateixa, la de Cussà, i que no hi ha massa diferència entre un narrador o una narradora o un personatge o l’altre, tot i que els episodis són diferenciats, ben igual que els espais i que els marcs temporals, així com els narradors que intervenen. Però en el fons aquesta qüestió estilística (a vegades més esgarrapada, a vegades més poètica) és el de menys, ja que no podem deixar, en cap moment, de girar pàgina i obtenir la següent dosi de paraules. Bàsicament, Jordi Cussà no crea personatges, sinó que en una operació de multiplicació decideix encarnar, ell mateix, totes i cadascuna de les possibles factories de carn que integra dins del seu sistema. És com Edgar Lee Masters, que per a la seva obra mestra, Spoon River Anthology, no acaba de crear diferents veus, sempre trobem la mateixa, la del poeta encarnat en diferents possibilitats, i que va adoptant una personalitat o l’altra per dibuixar aquest frontis de mort, i de vida, que pretén exemplificar tot un macrocosmos i la seva (in)definició. No hi ha diferents registres sinó més aviat perspectives, i això és el que ens ofereix Cussà, la multiplicitat o la creença que vivim moltes vides en una i més.
Sigui com sigui, i amb un nou èxit que el torna a avalar i a situar en el nucli dur del que ens espera aquest nou mil·lenni, Jordi Cussà es torna a deixar la pell perquè nosaltres puguem viure cada petit instant sense riscos, però sí amb intensitat abassegadora. Formentera Lady esdevé un oceà lacti, malaltís i sensacional, des d’on ens propulsem i també ens endinsem per abismar una de les obres més noves, diferents, fresques i trepidants de la literatura recent.
