ILLES LLIGADES de Melcion Mateu al Quadern d’El País (22.01.15)

POESIA EN RETIRADA

Melcion Mateu (Barcelona, 1971), gairebé una dècada després de Jardí amb cangurs (2005), ha guanyat els Jocs Florals de Barcelona amb un altre recull també ple d’imatges sorprenents. A la recerca d’un estil propi que refelcteixi la confusión del món contemporani, sembla impregnat d’una certa manera de fer pròpia d’alguna poesai americana que es carecteritza per una estudiada espentoneïtat, com si haguéssim sorprès el poeta improvisant un discurs esbojarrat en plena sobretaula: un llenguatge col·loquial que no defuit a vegades la vulgaritat, i una dosificada presència de la ironia enmig d¡una amarguesa que ho impregna tot.

La ciutat de Nova York, on ha viscut aquests últims anys l’autor – el títol fa referència a la condició illenca de la major part d’aquesta aglomeració urbana-, és present en molts dels textos, o més ben dit, uns certs tòpics que apliquem a la capital del món: llums i músiques, sorpreses i contrastos, la interminalbe trama de carrers, l’estat d’incertesa i desarrelament a què sembla condemnat l’individu. No hauria estat mala idea fer-ne una edició amb fotografies. A més, hi ha una secció radicada al Brasil, un contrapunt tropical -” quan neva a Nova York bull l’estiu a Coqueiros”-,  també amb els seus tòpics de platges, mulates i faveles.

Els moments més reeixits són quan elabroa, a traços gruixuts i a cop d’enumeracions, el petit retrat d’un personatge, com els quatre de la primera part – un és el mateix autor-, més o menys interconnectat, com si hagués un relat en perspectiva. Especialment, la Balada de Matt Sweeney, un tipus que s’aixeca “amb el cul guaitant-li per damunt dels calçotets” i amb “ulls verds de Heineken” – una manera ben ràpida de dir un color i alhora un hàbit de bevedor-, l amena de company de pis que ningú no voldria tenir però que l’art literària pot convertir en un ésser inoblidable.

Mateu va començar sotmès als rigors de la mètrica, però la seva poesia ha anat derivant cap a la prosa, Illes lligades comprèn, sobretot, textos en prosa retallada i alguns en prosa sense retallar. No es pot dir que no hi hagi cap diferència entre ells, perquè en la prosa retallada el mer canvi de línia, que hem de creure intencionat. ja imposa un determinat ritme; però la poesia pròpiament dita sembla batre’s en retirada. Una altra cosa és aquest concepte fluid i multiús de la poesia que engloba creacions molt variades, especialment orientat a les que són innovadores; prou declara el nostre autor en el pròleg que no importa ” si la poesia és en vers, en prosa, tipogràfica o sonora”. Així, ” poesia” es converteix en un qualificatiu aplicable a qualsevols obra que un creador i els seus eventuals receptors, simplement, convinguin a beneir d’aquesta manera.

Potser, més que busca, o a més de buscar, l’esclat fugaç d’imatges i la seducció de l’inesperat -com ara ” al fons de la teva vulva hi ha un grill que canta”-, mateu hauria de seguir la línia narrativa, ja insinuada, de creació de caràcters i recreació d’escenaris; una línia que no tindria, per descomptat, res a veure amb la novel·la, sentimental o realista, sinó que podria ser ben imaginativa i singular. Sigui com sigui, el que seria imperdonable és que no arribés a bon port la “paròdia dels Imperables, ni acabada ni publicada”, que Andreu Gomila, en un amical epíleg, afirma que van escriure junts, perquè la poesia també avança a cop de paròdies, escarnis i desafiaments, i perquè, sense desmerèixer els viatges i els amors arravatats, res de tab estimulant com una bona brega de faccions.

Manuel Castaño (ElQuadern d’El País) 22.01.15