Joan Todó parla de «Galtes de Perdiu», d’Andreu Subirats, en la seva presentació a Tortosa

Joan Todó (Los fòssils (al ras) i A butxacades) va escriure aquest meravellós “discurs a la nació” que va llegir durant la presentació a Tortosa del llibre de Sito Subirats (Galtes de perdiu), que ens plau reproduir a continuació.

Andreu Subirats

Joan Todó

Bon vespre,

suposo que em disculpareu si en comptes de dirigir-me a vosaltres llegeixo estos fulls. És la tercera vegada que presento un llibre d’un altre autor, i la primera que ho faig així. No m’agrada veure un conferenciant que es limita a llegir papers, però les dues anteriors van ser, ras i curt, un desastre. Si Andreu Subirats m’ha escollit per presentar-lo aquí, a la seua ciutat natal, ho heu d’entendre com una deformació professional: Andreu és mestre d’institut. Per tant, m’està fent repetir curs: fins que n’aprengue.

Jo sempre he cregut, com deia, que llegir un full no és la manera adequada de parlar davant del públic. Recordeu que la memòria és, de Ciceró cap aquí, una de les parts fonamentals de la retòrica. Un discurs oral hauria de ser, sempre, un diàleg entre vosaltres i jo. Això, un mestre com Andreu ho sap: la lliçó magistral que dóna a classe, si li deixen, és un terme mig, un compromís entre allò que ell ha de dir i allò que el seu públic, els alumnes, poden entendre. I això malgrat que vosaltres cregueu que ara mateix no esteu fent res. Creueu els braços, mireu per la finestra, badalleu, mireu el mòbil, xiuxiuegeu… Des d’aquí veig cada un dels vostres gestos, capto una energia que em dirigeix el discurs. Sento les rialles si explico un acudit i us fa gràcia, les sento fins i tot si no rieu. Per això, en anteriors ocasions havia intentat parlar sense dur el discurs escrit: per tal d’adequar-lo a l’auditori, per poder variar sobre la marxa, per tal que el parlament fos com un fil que cus el que jo sé amb el que vosaltres espereu trobar. Em cal assumir, però, que si la cultura és allò que resta quan s’ha oblidat tot, la meua és realment minsa. Tot això pot parèixer una digressió que no té res a veure amb Galtes de perdiu. Però jo crec que no ho és.

No vull llegir uns fulls quan parlo en públic perquè escriure no és el mateix que parlar, ni llegir el mateix que escoltar. Permeteu-me citar el Fedre de Plató. Els personatges hi parlen de l’escriptura, que per a ells era, en aquella època, una novetat semblant a la que per a nosaltres pugue ser Internet. I diu Sòcrates:

L’escriptura, oh Fedre, implica, en efecte, un greu inconvenient, tal com s’esdevé de la mateixa manera amb la pintura: els éssers que infanta semblen tenir vida; tanmateix, si se’ls pregunta alguna cosa, guarden el silenci més solemne. La mateixa cosa s’esdevé tocant a les paraules: pensaries que parlen com si diguessin assenyadament alguna cosa; tanmateix, si se’ls pregunta quelcom per voler aprendre què diuen, es limiten sempre a significar una sola i la mateixa cosa.

Deixant a banda les implicacions profundes d’este text, allò que importa és això: el text escrit no contesta el que li preguntem, sinó que du la pregunta feta i contestada de casa. En canvi, fer un recital de poesia, llegir poemes en públic, com sovint ha fet Andreu, és una mena de diàleg entre el poeta i la gent que l’escolta. Un acte més complicat que no pareix: els aplaudiments, les rialles, els murmuris, algun mòbil que sona, tot hi intervè. El poeta s’adona de quins poemes han agradat més, de quins poemes han agradat menys. De quins fan riure, de quins emocionen. I potser en el recital següent prescindirà dels que han caigut en la indiferència; o els revisarà per millorar-los. O, a pesar de tot, hi insistirà; hi insistirà perquè li són irrenunciables, hi insistirà fins que trobin el seu públic. Este torcebraç (fent esta presentació he descobert que “pulso” en català es diu així), esta negociació, naturalment, té poca cosa a veure amb la imatge típica del poeta tancat a la torre de marfil, despreocupat dels seus lectors. O la del poeta alquimista, reclòs entre diccionaris i tractats i buscant la pedra filosofal del poema perfecte. El poeta que s’enfronta al seu públic és més com un músic: les seues peces acaben sent el producte d’un intercanvi on ambdues parts perden i guanyen alguna cosa. El poema és aleshores com una mena de producte col·lectiu filtrat per una veu singular.

Galtes de perdiu, el llibre que presentem avui, recull en 280 pàgines un quart de segle de poesia. I és el fruit d’un procés com el que ara acabo de descriure. I és també un bon testimoni d’un fenomen que ha tingut lloc durant estos anys. Tot això ho teniu explicat al pròleg del llibre, que també he escrit jo. Per tant, no us ha d’estranyar la redundància. Tot plegat significa que, dins este volum, editat per aquella colla de quissoflautes suïcides anomenats LaBreu, hi trobareu cinc reculls: “Ull entorn”, “On vas a peu”, “Les galtes de perdiu”, “Diwan d’Abu-Bakr” i “A pams”, cadascun amb el seu insecte, que conformen una mena d’autobiografia, i també un aprenentatge. Hi trobareu sobretot, me pareix a mi, la transfiguració d’un poeta molt determinat, i jove, en un autor madur molt diferent. Força imprevisible, fins i tot.

Escolteu uns versos com estos:

El traç simultani dels temps

descriurà les hores

des del demà etern,

amb lo dors del devenir,

los llims pretèrits.

Rastres

del magí inimaginat

de l’enteniment perdut,

un impuls de la raó

obrint-se en la fosca.

La Nit

s’encén amb lo foc de la terra,

amb la llum no creada.

I ara escolteu estos:

Al meu poble, lo més tonto apanya arràdios,

los del monton mingen baldanes cada dia,

i als espavilats, vés i busca qui t’ha pegat.

A estudi, los xiquets fan callar el mestre, ara sí, ara també;

a dispensari, los malalts diuen al metge del mal que ha de morir;

i a cal retó, los escolanets raten pa i raten vi

adhos raten rodes de molí.

 

No el llegiré sencer, però ja ho veieu: en este llibre hi ha poemes per a tots els gustos, i Subirats els sap fer tots. Els dos poemes que acabo de citar, però, no es poden recitar de la mateixa manera. Cal posar una altra veu: ser un altre. Ser tots els altres que Andreu és capaç de ser. En el primer cas, són versos que es poden recitar: jo els he sentit, amb l’acompanyament musical de Le Petit Ramon, fa molts anys. Es poden recitar, però demanen sobretot una lectura asserenada, calmosa, a la butaca de casa. Que demanen meditar-hi, recordar potser que, al Gènesi, Yahvè va crear l’home a partir del fang, de la terra roja; i que Ramon Llull, al Llibre de meravelles, que és potser la primera vegada que esta creació s’explica en català, d’aquell fang ne diu “llims”. Llegint-lo sobre el paper, també veuríeu que els versos estan disposats sobre el paper d’una manera estranya, significativa. En canvi, “Al meu poble” pot ser llegit així, a casa, tastant la traça amb què està fet, però troba el seu lloc enmig d’una multitud còmplice, una gentada que riu amb grans rialles rialleres. Fins i tot la rima ajuda a marcar un ritme que el du endavant. Esta dualitat que us acabo d’esbossar conforma tot el llibre: Andreu Subirats va començar sent un poeta culte. Encara ho és, suposo que ja m’enteneu. De fet, ara ho és més encara. Però ell, com tots els que hem sigut poetes joves, va començar fent una poesia plena de metàfores i símbols. Les dificultats per publicar, però, van dur-lo a difondre els seus versos recitant-los en públic. Ell mateix ho explica en una nota a la meitat del llibre:

aquí el teniu, sorgit del vent, el llibre parlat, els poemes que van ser escrits per a ser dits, un recull que he anat fent i canviant durant vint anys depenent d’on els havia de dir i amb qui. Amb músics, amb altres poetes, a llibreries, a bars, a biblioteques, al mig d’un camp de futbol de regional, a una església cubista de la Meridiana després que el mossèn hi digués missa i les feligreses s’hi quedessin a escoltar el recital

Ja us he dit al principi que, per a mi, un discurs oral és un diàleg entre el parlant i el públic. Un recital de poemes funciona sobre esta mena d’intercanvis. En canvi, quan estic sol a casa i escric, escric per a un públic imaginari, més paregut a una projecció dels meus desitjos que a una gent real. Davant vostre, estic davant un grapat de persones de veritat, diferents de mi i, sobretot, més complicades que qualsevol públic que jo pugue imaginar. En tots dos casos, el poema resultant és un compromís fruit d’este diàleg. Perquè no hi ha cap poema sense lectors; però el poema concebut i realitzat en solitud és diferent del poema recitat un cop i un altre davant un públic que si vol el refrenda amb els seus aplaudiments, o el rebutja amb el seu silenci. És d’esta interacció d’on surten els poemes “populars”, i ho dic entre moltes cometes. No voldria crear una divisió simplista. No hi ha en este llibre dos tipus de poemes, sinó una actitud oberta, versàtil, exempta de prejudicis.

¿Tot això què vol dir? Durant les últimes dècades, la poesia ha intentat retrobar un públic, al qual no havia buscat, com a mínim, durant un parell de segles. En altres èpoques, l’havien sostinguda econòmicament mecenes aristocràtics, de gustos refinats: era en funció d’ells que el poema podia ser un producte savi, docte, elaborat; perquè igual que la gent que avui dia caça elefants, podien estar-s’hi tot lo dia. Quevedo encara té un bon grapat de poemes dedicats al duque de Osuna. La burgesia, en canvi, no ha sabut o no ha volgut ocupar el lloc d’aquells mecenes: el receptor de la literatura és el gran públic, i el sosteniment econòmic va lligat, cada vegada més, al nombre de vendes. És un procés que ha arribat a l’exasperació durant els últims cinquanta anys, i que afavoria la novel·la. Sobretot, no cal dir-ho, una certa mena de novel·la, però això ja és una altra història. Suposo que ja us adoneu que ho estic explicant més amb una brotxa que no amb un pinzell, i que el tema demanaria mil especificacions, mil excepcions, mil matisos. Però la torre d’ivori que us deia abans, les heroïcitats dels poetes que vivien sense un ral, les desventures de Hölderlin, Leopardi, Baudelaire, Rimbaud, deriven entre altres coses d’això. I hi va haver, més endavant, la figura del poeta funcionari, o més concretament del poeta-professor. Un individu que es dedicava professionalment a estudiar la tradició literària i tenia prou lleure per a escriure. Per aquesta banda, la poesia va esdevenir una tasca especialitzada; i el poema, un discurs de comprensió àrdua. I sobretot, quelcom lligat a la solitud: la solitud del poeta que escriu i la solitud del lector que llegeix, tots dos entregats a la introspecció. Andreu Subirats, certament, ha sabut ser un poeta així. Finalment, però, fins i tot això, els petits circuits dins els quals podien funcionar Carles Riba o Luis Cernuda o T. S. Eliot, s’han col·lapsat. El mercat ho domina tot, i cada dia més el llibre que no assegura un benefici immediat té dificultats per existir. Davant d’això, hom busca la manera de connectar amb el públic. Hi ha gent que té la teoria que la poesia hauria de renunciar al seu bagatge de formes i maneres de dir per fer-se més comprensible, apel·lant a emocions de segona mà. Ni tan sols estos, però, han aconseguit vendre grans tirades.

I una altra sortida són, justament, els recitals. En este cas, no hi ha necessàriament una rebaixa del llistó (que també ha passat, no ho negaré), sinó una exploració de noves possibilitats. Algú n’ha dit neopopularisme. Algú altre, barroc. Són un grapat de poetes que busquen un nou contacte amb el públic. Molts d’ells són els de la meua edat, los joves poetes que pugem i que tenim en Andreu, i en dos o tres com ell, un model a seguir. Per això he dit abans que Galtes de perdiu és un testimoni d’allò que ha passat en la poesia catalana des del 1986. Una època durant la qual han desaparegut bona part de les revistes de poesia, durant la qual els diaris han prescindit de la crítica i els premis han perdut el prestigi que algun dia potser van tenir. I ha calgut buscar altres maneres d’apropar-se al lector.

Tot això vol dir que aquest llibre, en bona part, m’estalvia ofegar-vos amb explicacions, justificacions, excuses i reserves. Podeu obrir-lo amb tota confiança. No és una poesia hermètica, ni tampoc banal. No és avorrida, ni frívola. Parla de les coses que passen cada dia, i de les que han passa fa milions d’anys. Encara més: llegit des d’aquí, des de Tortosa o des de la Sénia, o des de la Freixneda, retrobareu tot de paraules que vosaltres mateixos dieu o sentiu tan aviat sortiu al carrer.

Per dir-ho en poques paraules, dilluns que ve podreu regalar-lo sense cap temor.

Categoria: Alabatre, Premsa  |  Etiquetes: ,

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter