Jordi Florit sobre Lluís Calvo. Una extensa crítica a «Estiula» i «Baues i llenguatges» apareguda a la revista Els Marges

Lluís CALVO Estiula Barcelona: LaBreu Edicions (Col·lecció “Alabatre”, número 31), 2011, 115 p., 13 €.

Lluís CALVO Baules i llenguatges València: Eliseu Climent (Edicions 3 i 4, Col·lecció “Grans Idees”, número 8), 2011, 295 p., 14,5 €.

 Fa quatre anys, a la secció “Sobre poesia i la meva poesia” d’aquesta mateixa revista, Lluís Calvo afirmà que la seva concepció poètica es fonamenta en una investigació constant que defuig l’estantís i concilia antagonismes, actitud d’obvi record foixà. No és estrany, doncs, que Joan Triadú considerés Calvo com a far de l’avantguarda del S. XXI i no per èmul sinó cabal: tothora recomençar l’obra pròpia segons l’autoexigència d’una renovació total, conscient de vorejar les lleres de l’eixorquia i la redundància però defugint-ne l’encall. De fet, d’ençà els inicials Veïnatge d’hores (1987) o A contrallum (1988), en què Feliu Formosa ja destacava al pròleg el nou equilibri entre la imaginació verbal i la capacitat visionària d’aquell llavors jove poeta, Calvo ha fornit una carrera literària ben granada en prolixitat i divergència. Així, l’autor també ha conreat tant el gènere novel·lístic com l’assagístic, i això sense obviar la vessant més experimentalista recollida a la web epímone.net. Ara bé, la seva aposta pel gènere poètic és fonamental i amb un nombre gens menyspreable de títols i guardons, de manera que val molt la pena centrar-se en dues novetats editorials que, malgrat ser editades a les acaballes de l’any passat, han tingut ressò al llarg del 2012 com són Estiula i Baules i llenguatges.

Per una banda, cal dir que el poemari Estiula (2011) ha merescut el Premi de la Crítica “Serra d’Or” 2012. Enfront d’altres obres de caire més urbà, Estiula neix d’un medi rural com és la vall de títol homònim situada al Ripollès i a partir de la qual, més que recrear un paisatge extern, es pretén crear un paratge literari sorgit d’aquell però sense cap desig mimètic sinó eidètic. En aquest sentit, l’ull esdevé òrgan lingüístic: el tarannà visual apareix ja des del primer poema, que corona sobtadament el panoràmic cimal poètic del que es llegirà a continuació. En aquest sentit, tant el poema d’entrada com el de cloenda, així com la temàtica dels poemes inicials, resulten força arquetípics i ajuden a establir-ne la cartografia, si bé és just llavors quan s’enlaira poèticament en trescar per una vall poètica plena d’ulls i símbols lumínics com a correlat d’inspiració. En aquest sentit, el remarcable epíleg de Jaume Pont ajuda a entendre la importància polisèmica de “la visió” com a procés compositiu: de la contemplació a la meditació fins a la creació. Emoció visionària, il·luminació evocativa, escriptura i estupor. Qui sap, llavors, si potser aquest trànsit de lectura s’equipara a les tres parts en què es divideix aquest llibre, de manera que a la primera part s’exposarien el conjunt de temes, tal com la identitat, l’amor i el sexe, el temps i la poesia, que trobarien contrapunt però no resolució en la segona part, mentre que la tercera part, “Presència, dissolucions”, assumiria el paper d’una poètica implícita però irresoluble. Encara més: la realitat lingüística creada, tot i depenent de la visió resultant, pren autonomia en l’instant discursiu ja que el poema esdevé espai ignot que possibilita indestriablement emoció i coneixença. D’aquesta manera, gràcies al ja reconegut domini lingüístic de l’autor, a Estiula es capgira la referència purament topogràfica i el neologisme esdevé topònim així com aquest darrer, símbol poètic. Per exemple, de la mateixa manera que a “La llei de la gravitació universal” es formula l’experiència estètica tot estrafent Newton, impressiona la combinació de cert lèxic especialitzat com “ordalia”, “nènia” o “psicòstasi” vora trets dialectals com “ontocom”, “esbaldrec” o “raïssos” i noms propis de plantes, tractats com a déus menors. I és en aquest hibridismes que resulta interessant plantejar-se l’existència d’una badiella que connecti, tot superposant-los, diversos poemes de la primera i segona part com a visions d’una mateixa realitat verbal. Per exemple, poemes com “A Llentes i Estiula” i “Mollera i núvol” equivaldrien a situar sengles coordenades físiques i mítiques així com els respectius omphalos. De la mateixa manera, poemes com “El respir, ço una volta” i “Arran de la caiguda” remetrien al tema del nounat lingüístic que balbuceja el propi llenguatge un cop s’allibera de les cadenes lingüístiques així com el subjecten entre la vida i la mort. Una tècnica de disgregació temàtica, a més, paral·lelament a la identitària, sobretot amb l’ús predominant de la segona persona del singular, fet que permet la variabilitat de l’interlocutor en una superposició d’identitats tan volguda com necessària. Ara bé, aquest canemàs d’ardits estan al servei de l’arborament del poeta, que necessita de la seva intuïció per assolir un estat pròpiament enfellonit a partir del qual tant crear com conèixer, tal volta un dels pocs traços purament romàntics en tot el volum. I tot i això, a Estiula la visió d’una tempesta enllà vora l’estimada no faria cridar Klopstock, sinó que l’escriptura cau pluja endins per galteja-nos l’enginy en un joc de cadires verbals sense acomodació visible.

Per altra banda, Baules i llenguatges (2011) és un recull assagístic de diversa índole i temàtica, fornit fragmentàriament i plural per apotegmes i reflexions tot seguint el patró de l’anterior assaig Les interpretacions (2006). En aquesta ocasió el llibre està dividit en quatres apartats en què els tres primers mantindrien certa estructura bo i seguint l’enunciat del títol de cada secció, encara que sortosament mai no es desenvolupa mecànicament sinó alternativament i enriquidora. Així, sota una titulació respectivament memorialista (“La fixació dels dies”), lingüística (“El cavall de Bloomsfield”) i filosòfica (“El nervi del pensament”), es dóna l’aiguabarreig de l’aforisme amb el fragment del diari de viatge, la reivindicació literària d’autors vius i morts, joves i vells, al costat de la reflexió pictòrica o arquitectònica, consideracions sobre cinematografia oriental, de gèneres musicals minoritaris, ciència-ficció i còmics… Per contra, la quarta part, “Pavellons rodadors”, és el text més llarg i unitari, una explicitació assagística de la seva poètica no exempta d’estil literari amb estructura closa i frases curtes i sincopades, en el qual es defineix el concepte clau “amatença”, es diferencia entre l’arbitrari i el gratuït en l’art i s’aposta per una funció redemptora de la literatura. Ara bé, en totes elles l’anàlisi sempre es dóna sota el comú denominador de l’heterodòxia i el risc, la reivindicació del minoritarisme excels i d’una individualitat estentòria com a aposta kierkegaardiana de viure èticament. Especialment, cal destacar les glosses reivindicatives d’autors com E. Benveniste, L. Bloomsfield, o E. Sapir per tractar d’un dels seus temes bàsics: la reivindicació i subversió de l’arbitrarietat de signe lingüístic, la distinció entre llengua i llenguatge a favor d’una nova semàntica, alhora molt propera a la filosofia analítica de L. Wittgenstein, que permet la fundació d’una subjectivitat poètica inaprehensible. Val a dir, per exemple, que resulta estrany haver de recórrer a la vella guarda estructuralista quan la pragmàtica, per no tractar de les noves fornades generativistes, ha desenvolupat la teoria dels actes de parla per a tractar aquesta mena d’assumptes. Ara bé, aquesta possibilitat de debatre les seves tesis és una de les majors aportacions d’aquest volum, malgrat que és de témer que el debat i la rèplica siguin desoïdes. En qualsevol cas, després d’endinsar-se dins d’aquest llibre, el lector obstinat lligarà caps del que ja se sospita des del títol: cadascun d’aquests fragments són les baules d’un nou llenguatge conformat per tots els llenguatges artístics debatuts fins llavors. I, alhora, aquesta cadena discursiva esdevindrà futura baula per a un llenguatge ulterior, en un devenir ad aeternum de correspondències entre llengua comuna i llenguatge individual amb què el poeta basteixi el seu discurs poètic. Així, cada baula no solament crea una cadena amb què es pot alliberar o empresonar el llenguatge, sinó que també transmet l’energia entre el món creador i el món creat. El trànsit entre ergon i energeia, tal com ens els ha ensenyat W. von Humbolt però llegits segons Joan Vinyoli. En certa manera, la baula seria al poema el que la cadena, a la poesia. I, així i tot, només des de la baula podem intuir-ne la totalitat. No és d’estranyar, doncs, i a més tenint molt present la importància de Wilhem Dilthey i les seves tesis tractades anteriorment a Les interpretacions, que Calvo es refereixi als seus conceptes de “vivència” i “connexió” quan a “Pavellons rodadors” s’escriu que “la unió de la vivència és l’enfilall d’instants que compartim. Dernes d’un Tot que no podem conèixer, sinó intuir a través dels fragments” (p. 284). Al cap i a la fi, l’argolla solta, ser al dedins de l’única baula del llenguatge, no és aquest el cercle hermenèutic de què ningú no s’escapa?

Entre la badiella i la baula. Entre els “Petits fours poètics” publicats a El buit i la medusa (2002) i el recent article “El llenguatge és un esdeveniment” dins la ja centenària revista Reduccions (2012) ha transcorregut un decenni amb què es poden comparar sengles declaracions poètiques i adonar-se de la seva evolució entre teoria i praxi. I en aquest sentit, tot i redundar en certs tics paratextuals, la seva és una aposta paradoxalment tan continuista com dissemblant. Entre el cordó umbilical que transfereix el nodriment inspiratiu fins a l’autonomia i l’encast seqüencial de qualsevol llengua de què cal desencadenar-se amb un llenguatge propi, Lluís Calvo sap conjugar antònims i demostrar-nos que, enfront els mots de la tribu, es nega que l’atribolat emmudeixi i li atorga ser veu redemptora, modernament utòpica i no exempta d’isolament i incomprensió. I és que a hores d’ara l’obvietat ja és indefugible: entre Estiula i Baules i llenguatge existeix un nexe d’unió que els connecta, sia mitjançant badiella o baula, i davant els quals, tal com l’autor pretén, el lector se sentirà un profanador de tombes a la recerca de les pelleringues del sentit, encara que mai no se sàpiga quan apareixerà algun Howard Carter caparrut. Al cap i a la fi, entre el just, el bell i el ver, tot cercant-ne la unitat, Lluís Calvo no s’atura de demostrar el seu desig natural de saber. No és això, al capdavall, el classicisme?

Jordi Florit Robusté