Jordi Valls llegeix el poemari d’Antoni Clapés ARBRE QUE S’ALLUNYÀ a Llavor Cultural (21.11.17)

NOSALTRES SOM L’ARBRE

El poeta Antoni Clapés | Foto: Laura Basagaña.

Antoni Clapés ha filat un llibre de poemes admirable Arbre que s’allunya (LaBreu Edicions, 2017) que em portaria a usar un superlatiu exemplificador. Però sé que això no m’ho perdonaria mai en Clapés, el superlatiu embrutaria l’harmonia d’una poesia subtil, sensorial i veritable. Hi ha un pròleg de Marc Romera que deixa clara l’actitud poètica de Clapés, la manera que té el poeta d’enfrontar-se a la creació “Va escriure Jacques Roubaud que el màxim que es pot dir d’un poema és que tingui alguna cosa a veure amb la poesia, que la poesia, malgrat tot, és la gran absent del poema -com ho és la flor respecte al ram-. I tot i estar entre els poemes, la poesia no és el poema.”

Clapés inspira el seu títol en uns versos de Joan Vinyoli “Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc/ cridat per una veu de mar fonda.” La diferència de Clapés amb els poetes de la mateixa  generació i cultura, és aquesta mirada distanciada que ha aconseguit fixar, aquesta particularitat el du “lejos del mundanal ruido” com va evocar Fray Luís de León i en la línia de pensament del “carpe diem” del poeta llatí Horaci. Perquè aquest ha estat el posicionament líric de Clapés de sempre, i “Arbre que s’allunyà” és una bona conclusió d’aquesta poètica fidel a uns paràmetres que han fet créixer Clapés com un dels noms importants de les nostres lletres.

El llibre arrenca amb un poema que du l’eco del poema d’ Edgar Allan Poe “El corb”. Un corb que obliga a reflexionar sobre l’absència-presència. On poeta i corb es fonen en la fondària de la quarta dimensió “també per al corb, també per al poeta,/ el temps arriba, inexorable, escolant-se/ i ho trinxa tot, el temps/ i perdura pels segles dels segles”.

A “Microgrames II” ens trobem el Clapés que acomoda el poema al ritme de la pròpia respiració, el poeta pren l’espai del paper com un espai de pauses per fer la lectura adequada dels poemes. Espais per poder sentir la poesia des del pensament aprofundit. La dilatació del temps amb versos curosos “caminar per les vies que obre el poema/ dir l’endins i l’enfora -la durada- la vida lenta”.

Un altre registre apareix a la tercera part del llibre “Amb mots trobats” hi ha un treball de concreció lèxica, de definició d’uns espais i unes vivències que depassen l’anècdota. Destaca la precisió i equilibri entre la reflexió, el símbol i l’experiència. El pas del temps, o millor dit, el sentit de la fondària en el temps i les ferides, en molts dels poemes enriquidores “I que no sospitava/ que l’amor també pot arribar/ després que el sol ja s’ha post.” La creació poètica és un dels fenòmens misteriosos que van apareixent als poemes “Ambre blanc”, “no pas”, “amb mots trobats”,  o “Assaig” on es mostra els propòsits i descobriments íntims de Clapés en relació al fet poètic “si la poesia es diu a si mateixa per mitjà d’un llenguatge transgressor/ si la poesia és l’intent – tot just l’intent/ de dir l’indicible/ el gran silenci”. Destaca en aquesta voluntat experimental, d’anar més enllà del que pot dir el poema. A“Després d’Stabat” observo una complicitat dialèctica amb Víctor Sunyol. “persistir – resistir/ dir sense parlar – com un reflex callat/ ser aquesta llum breu que es colga rere l’ombra…”

La següent part del llibre  “contemplant un paisatge interior” amb poemes breus, gairebé epigrames, a l’estil de Machado, i amb reflexions de calat, que també recorden Paul Valéry, o més modernament René Char, un treball de paraula justa, sense més distracció que l’exactitud de dir amb el mínim el màxim “Ombra i penombra del poema: / fil invisible, sempre a punt de trencar-se.” En aquest treball de depuració màxima en la brevetat trobem “Ser aquest gairebé res/ que tan sols insinua” o bé “La certesa del dubte: / aquest refugi tan acreditat.”

La següent part és un poema llarg “Llum d’agost a APT” un poema, amb una entrada “La raó dóna pas a la contemplació.” Distribuït en quartets de deu versos, austers, precisos, el poema és llarg i recorda els millors moments del “Cántico” de Jorge Guillén. Un exemple en tenim en aquesta estrofa “Llegir, escoltar el cant ignorat/ del poeta, fer part del seu destí./ Refer tots els camins ja caminats/ saber que mai no tornaràs d’enlloc.”

El llibre continua amb els poemes numerats de la part títulada “En guaret”, on torna el poema al genuí despullament de la paraula. Clapés, torna als poemes enigmàtics on reconeixem les obsessions comunes a la seva poètica. Segons com hi ha un eco del Salvador Espriu més depurat, introspectiu, observable en el vers “tamisada lluentor de metàfores”. L’autor fa servir els recursos del llenguatge escrit, els signes, les pauses i els dobles sentits “El temps -com un fragment desprès d’un fresc de Masaccio: / pura desfiguració d’un afany desfermat.// Crear, ser (en) el buit – en el límit del buit/ en els confins del silenci.”

Clapés, basteix un llibre singular, molt ben tramat, d’una gran diversitat formal, que enlluerna, que mostra totes les variants expositives de l’expressió poètica, a la manera inconfusible d’Antoni Clapés, una veu sòbria, treballada, avantguardista i autèntica que confirma tota una trajectòria vital dedicada als límits del dir.

Jordi Valls, LlavorCultural (21.11.17)

Nosaltres som l’arbre

 

Deixa un comnetari