Josep Pedrals entrevistat al Time Out (desembre 2018)

L’ÚLTIM LLIBRE DE Josep Pedrals són molts llibres: és un llibre de poemes, una novel·la alcohòlica, un diari personal, un llibre de contes, diversos assajos sobre la literatura i la vida… És gairebé el que el lector vulgui. I també és el final d’una trilogia, integrada per El furgatori (2006) i El romanço d’Anna
Tirant (2012), segurament l’espectacle literari més vibrant dels últims temps, al voltant d’un personatge, en Quim Porta, que no surt i se’n parla molt. Pedrals, que té 39 anys, tanca un cicle.

Llegint el llibre, sembla que el Pedrals personatge s’avergonyeixi de ser poeta. És una conya. Al final, de fet, dic que molaria morir-me escrivint. És just al contrari. No me n’avergonyeixo, sinó que la cosa social de lam poesia em sembla una cosa més barata que el que és en si mateixa per dins.

Dius que els poetes sou vividors, narcisistes, rondinaires, beautiful people… Hi ha gent que va molt amb la cara cap enfora… Això no és només en el cas dels poetes.

Creus que hi ha molts impostors? Segur que hi són, però no sé qui són, ja que ho fan molt bé. Fent cursos, m’he adonat que la gent és molt més honesta del que es pensa. Llegint la poesia publicada en els últims anys, m’he fixat que la gent escriu amb ganes de ser honesta. Ningú no s’hi ficaria, a la poesia, per
celebrar-se.

Quan vas perdre la vergonya de dir que eres poeta?
Abans intentava dissimular-ho. Ara no. Em feia el longuis. Recordo alguna entrevista a la ràdio que quan em deien si m’hi dedicava professionalment deia que no. Per no haver de donar explicacions. Notava que era una cosa molesta per als altres, perquè em dedico al que m’agrada.

Perquè la gent se sorprèn? Ningú no sesorprèn que algú sigui entomòleg.
Pels temps que corren. Ningú no associa la poesia amb un guany econòmic, cosa que és normal. Suposo que també hi ha poca sensació de professionalitat, en els poetes. Així com en altres èpoques, era molt normal que algú es dediqués a la poesia de manera professional, com els trobadors, ara s’associa a un vici. Sempre em demanen si me’ls edito jo, els llibres. Jo els cobro, els llibres!

Els límits del Quim Porta podrien haver estat tres llibres diferents?
Ho podria haver fet. Però m’agradava que una cosa i l’altra s’anessin intercalant per fer aquesta sensació estranya: en quin llibre soc? Perquè els poemes, tot i que poden lligar amb la part on estan inserits, de vegades desentonen.

Hi ha un moment en què dius que és el tipus de llibre que t’agradaria llegir a tu…
Quan l’anava escrivint, pensava: ha de ser guai llegir-lo sense saber-ho.

Quina poesia t’agrada?
Ara estic gaudint molt amb Leconte de Lisle, amb aquest exotisme estrany. És molt decadent. I jo soc una mica decadent.

Qui és el Quim Porta? Un alter ego, un heterònim…?
De bon principi, la idea era arribar a aquest punt en què el Quim Porta ja no hi és, que és així com comença aquest llibre. Si el Quim Porta no hi és, què és? Volia anar-lo mitificant fins que desapareix. Llavors, te l’has de fer tu. Que és el que passa sempre: quan estem vius, som menys mitificables; quan desapareixes, és més fàcil. La mort marca molt. Imagina’t que a tu i a mi ens maten de cop, ens apunyalen pel carrer. Tot canviaria…

La biografia que hi ha al voltant del Quim Porta és més gran que la seva obra…
De fet, no escriu res. Perquè El romanço d’Anna Tirant me’l fa escriure a mi! Per això hi ha totes les referències als llibres que han desaparegut. Vaig fer una investigació de llibres que no s’han conservat i els vaig anar posant per tot Els límits del Quim Porta.

És com un evangeli?
Quan desapareix el Quim Porta, a l’últim capítol d’El romanço d’Anna Tirant, ja penso què n’he de fer d’aquest, convertir-lo en Crist? El següent llibre havia des er així. Parlo més de la influència d’ell en els altres personatges, que no de la seva vida.

Ja no tornarem a sentir parlar d’ell?
Per ara, no. Tenia la necessitat física de tancar-ho, d’acabar aquest llibre.

Ets un versificador enfarfegat, com dius?
No, però crec que algú ho podria pensar. En molts moments del llibre, he agafat coses que m’havien dit. O crítiques que es fan sovint a la gent que comença…

Ets més modernista o noucentista?
És com triar entre el pare i la mare. Si em fas triar entre Maragall i Carner, no sé què fer. En la idea estructural, m’agrada molt el noucentisme, està molt pensat, però li falta rauxa, que trec dels modernistes. És el seny i la rauxa.

Reivindiques una part de la literatura catalana que resta oblidada.
Hi ha hagut filtres molt estranys, en aquest país, començant pel Triadú i el Molas. Feien uns filtres molt curiosos. Ningú no sap que hi ha hagut un barroc català, amb Francesc Fontanella i companyia. Estem recuperant el pes d’una tradició potentíssima que tenim menyspreada per absurditats.

Sembla que a la literatura catalana només hi ha deu autors que valguin la pena.
És una literatura riquíssima. No es tracta només de reivindicar alguns noms, sinó de considerar-los patrimoni… En els últims anys, per sort, estem reivindicant Alexandre Deulofeu o Francesc Pujols. Donar gruix a la tradició també fa que els bons siguin més reconeguts, perquè no estaven sols.

A Els límits del Quim Porta no es parla gaire de política.
En parlen els altres mentre jo estic bevent. He intentat evitar certes coses. Quan l’estava escrivint fa un any i estava tot tan embolicat… Volia parlar de literatura i no de política. Ja es barreja massa! Té més sentit prescindir del món i de certes qüestions que passen i caduquen amb el temps. Hi ha certeses que tenia fa un any que ara mateix ja no les tinc. Prefereixo parlar de l’autoengany en abstracte que a partir de fets concrets.

Aquest paper de reivindicador, tens por que passi per sobre de la teva figura com a creador?
No, perquè se’m coneix més com a poeta que com a divulgador. Se sap que faig cursos i que vaig portar l’Horiginal…

Quantes cerveses es beuen els teus personatges?
No ho sé, però sí que sé que es beuen litres de ratafia. Mengen poc. M’anava bé per al llibre presentar una colla de gent que anés ben col·locada, perquè els podien passar coses estranyes. Podia fer més creïble la història. I això que he deixat de beure!

entrevista d’Andreu Gomila al TimeOut Barcelona ( setmana del 12 de desembre de 2018)