LA GRAN NÀUSEA de Xavier Mas Craviotto al Matí Digital (01.12.21)

Des de fa no pocs anys, sorgeixen en el terreny literari, de manera impetuosa i valenta, noves i joves veus que pel seu talent, capacitat i vàlua destaquen en diversos camps que van des de la poesia a la prosa, assolint, en tots ells, un alt nivell qualitatiu. Tal és el cas d’en Xavier Mas Craviotto que, venint de la poesia i després d’un breu (i destacat) salt a la narrativa, torna al seu camp principal d’acció amb aquest llibre de prosa poètica on narra, des de la seva vessant més corpòria, el triangle (des)amorós entre el Jo, el Tu i el Nosaltres, i ho fa envoltant el recull d’una gran nàusea que tot ho impregna i tot ho infesta.

La sensació de malestar, interna, sensorial, que envolta el Jo, el Tu i el Nosaltres, creant espais i absorbent buits, és el terreny on l’autor fa viure els seus poemes, en les individualitats i en les unions, en les arestes que freguen els espais on col·lideixen, on els cantells es toquen i es fereixen, on es dominen i se sotmeten de tal manera que l’autor exemplifica amb un lament dient «Jo dient-te Jo i Tu dient que no. I Jo dient-te Jo i Tu dient nosaltres. I Jo bramant-te Jo i Tu tapiant-me a dintre teu i tapiant Buits perquè la veu no tingui espai per existir-se i existir-me». Perquè entre la unió de dos hi neix un tercer, el nosaltres, però tal vegada també un quart, el Buit, que l’autor dibuixa al narrar que «vam salivar / i se’ns van escorçar tots els mots de la llengua / i se’ns van quedar nus / (…) i vam salivar / tan sols per notar / al revers de la llengua / la certesa del Buit», perquè entre el Jo i el Tu «hi havia el Buit rebec, descosint-nos tots els límits i esberlant el tel pacífic que ens separa».

El to del llibre és marcadament gris, cobrint el relat d’una tempesta metafòrica, d’un «Buit estomacal d’aquest déu trist que ja fa temps que s’avorreix i plora runa», un degoteig de tristor que tot ho impregna, deixant, tan sols, algunes petites escletxes que esdevenen, amb el temps, clivelles, perquè «i si mai diem l’escletxa vol dir que aquesta escletxa som nosaltres», perquè «l’escletxa és una tenia solitària que es nodreix d’aquest nosaltres», perquè «potser eren les dents de l’esvoranc que ens acull, bocaobert, a una fi que fa molts anys que coneixem» perquè amb el pas del temps i la rutina ve l’esgotament, l’exhauriment, «i el cel se’ns va fer vespre, i la calma se’ns va fer nit». Una decadència emocional llastada per una història conjunta no compartida en sentiment on «al revers de cada so se’ns erigia, molt lent, l’eco moribund de les renúncies», perquè «serem l’eco dels revolts / de dins l’amnèsia, / els llavis de la ferida que ens penja ja fa temps / de cada mot», amb «les paraules exposades al perill / de poder dir-les, / el vertigen de les boques / ran de mot».

Així, en Mas Craviotto se centra en el Jo i el Tu, sovint compartint dos cercles d’inexistent intersecció, o tal vegada sí hi ha coincidència, però en rares ocasions es produeix de manera innòcua sinó que un engloba l’altre, absorbint-lo, com una mantis religiosa que devora amb desmesura i voracitat una presa que ja jau immòbil sabent el seu tràgic final que no per intuït el fa menys dolorós. I l’autor utilitza a mode de paisatge comú i recognoscible, una sèrie d’imatges recurrents al llarg dels relats com la presència altiva, orgullosa i serenament implacable del corb com a metàfora o avís d’un mal averany. O també les escletxes i els esvorancs, i els òrgans vitals, afectats i depositaris d’una malestar general que tot ho impregna i tot ho pateix, sense assimilar-ho, sense absorbir-ho, quedant allà com a restes de relacions i sentiments mal païts, «bategar-te i bategar-me / i fer un sepulcre / cisellat per cada dubte».

En Mas Craviotto ens narra un exhauriment, un esfondrament vital, un esgotament per un excés de buidor, un excés d’absències d’estímuls i poblat de sentiments ja caducs, ja vells, amb olor de resclosit de qui s’hi tanca i s’hi reclou. Cossos tancats, ciutats tancades, emocions caducades i malmeses pel pas d’un temps que ha avançat lentament, però que colpeja i avança de manera ràpida en el seu descens final per tornar a brollar, pujant ara sí, ple de fel i malestar, fins generar aquesta gran nàusea que tot ho impregna i abasta, «la gran nàusea de no ser-hi quan som l’un arran de l’altre».

El text que ha escrit Mas Craviotto està ple de Buits i d’absències, de renúncies mal digerides que auguren una nàusea que tot ho impregna i que carrega un aire ja viciat de costums i hàbits irrenunciables, deixant rere seu un regust lent i amarg que pujant des de l’estómac, i passant sempre per un cor esquinçat, arriba fins a una gola que no gosa, o ja no pot, dir les paraules que ens falten i que tant necessitem, perquè «ens falten els mots, perquè ja els hem oblidat, de no usar-los».

En aquest corprenedor llibre, l’autor ens parla que de revolts en l’amnèsia, i en els replecs la memòria que despunta de manera no sempre pretesa hi encaixen també les seves paraules en nosaltres, i ens colpeixen perquè a molts lectors no els costarà trobar, també a ells, aquells viaranys on un dia l’amor va errar el camí, i s’hi va encallar, i hi va fer niu, i va marcir-se, poc a poc, mentre la vida avançava, ja lenta i inexorable, cap a un tràgic destí.

Marc Reig, El Matí Digital (01.12.21)

https://elmati.cat/ressenya-del-llibre-la-gran-nausea-de-xavier-mas-craviotto/