La setmana passada es va presentar a l’Horiginal el darrer poemari de Màrius Sampere, L’esfera insomne (LaBreu Edicions, 2015) en una vetllada vibrant i emotiva. Van acompanyar el poeta Ester Andorrà, Ignasi Pàmies, Marc Romera -editors de LaBreu- i els poetes Joan Duran i Mireia Vidal-Conte.

Màrius Sampere ens fa viatjar un cop més cap als orígens, fa que acariciem els interrogants, ens obliga a ensumar la por i a ventilar-la. L’esfera insomne és un gran llibre. Hi veiem les danses samperianes, palpem la buidor de qui medita i s’acara al buit, vivim la saviesa a través d’aquestes paraules que es despleguen amb força cada cop que les fem passar cap al nostre dedins. Explica la poeta Mireia Vidal-Conte al pròleg del poemari -un pròleg circular, en temps i espai, ple de cites, veus poètiques amigues i veritats immenses- que Sampere ha volgut buscar un canvi, a través d’aquest llibre. El llibre s’allunya de repeticions, terrenys transitats i busca una llibertat -encara més- trencadora. Una llibertat (eix creatiu i força propulsora) per a l’artista, però també per al lector. Vidal-Conte ho explica així: “Ell és l’il·lusionista; res no és com ens pensem. Ni tan sols el llenguatge. Ni tan sols la nostra ‘forma’ de llegir poesia. Agafa les tisores i, d’una certa ‘brossiana manera’, ens talla els cordonets dels canells i ens diu: ‘sou lliures’. Sí, pot fer certa por (a alguns)”. És segons Sampere, “un experiment”.

De les falses aparences, de les realitats maldestres, dels somnis incomprensibles, de l’irresolt en parla Sampere a L’esfera insomne. De la petita porta que s’obre darrere cada certesa apresa, i de la fera rabejant de misteri que en surt. Màrius Sampere ens parla de l’encara, dels minuts -o eternitats- que se’ns escapen (o que malgastem) abans no ens enretiren d’aquest món: “L’ésser -diu el savi bruixot- és/ el seu potser. Existim/ d’acord amb l’última probabilitat/ indemostrable. Surem. Surem i prou. Surem/ en la superfícies concedida/ amorosament. Al pescador li és ben fàcil/ retirar-nos de l’aigua viva. Llavors,/ el nostre respir esdevé l’alè d’un altre,/ el qui tot just acabava d’arribar i no ho sabia, que li faltaria aire”. I en aquest mentrestant, en aquest deturar-nos en els moment que vivim avui i ara -que en definitiva és la vida- en aquesta consciència de finitud, però també de gratitud, de rauxa i de curiositat que no minva amb el temps, Sampere estableix la seva arquitectura poètica. Una mirada que pot ser llegida de manera vitalista “car el potser/ no depèn del no-pot-ser” o àcida: “En néixer sortim de la caverna/ per ocupar la vitrina on, abans del món, s’hi ha ficat/ una mosca engelosida. Hi serà per mortificar-nos/ amorosament. No marxarà/ fins que els bombers no arribin i estellin el vidre”.

Amor, propulsió, insomnis poètics

A l’Horiginal, tot és foscor i expectació. Silenci per sentir en Màrius, abraçades de tants i tants poetes amics que l’han vingut a veure. La declaració d’amor que li juren poetes com Joan Duran i Ferrer -que li llegeix tres postals inspirades en els poemes insomnes- o l’admiració i protecció que ve de la mà de la poeta Mireia Vidal-Conte, que ha estat la persona que ha posat en contacte l’editorial LaBreu amb en Màrius i qui ha seleccionat els poemes samperians abans d’enviar-los a Marc Romera, Ester Andorrà i Ignasi Pàmies, són exemples de la influència i estimació que genera l’obra de Màrius Sampere.

“Estimo a l’inrevés/ del temps, allà a l’espai/ de les figures escampades-estimar serà/ el desordre, serà/ la persona que s’acosta i encara/ no té nom-que ve/ no pas de lluny-que ve de dins-estimo carn,/ la rèplica de la carn, la massa-estimar/ és estimar la fibra, el suc”, escriu Màrius Sampere iJoan Duran li contesta:

Estimat Màrius, poeta de l’amor nou,

Quin esclat de llum, la cambra secreta que em reservaves per estar-m’hi. Assegut a la vora del llit que tot m’ho revela, repasso cada grop d’aquesta estança que m’alces amb versos. I m’escruto dins els miralls que en folren les parets. Perquè les teves paraules parlen de mi: m’afirmen endins les seves síl·labes. I perquè m’hi reconec, entre lletres, les faccions del desig.

El teu, és el verb que ens torna als principis del voler i a la fam primordial. El que llavors, excitat, ens modela, com fang en els dits de la paraula, tal com escriu la Mireia Vidal-Conte. El que ens torna a l’existència rotunda, lliure i desbordada. És a dir, a l’existència de qui és, només, perquè estima. I perquè estima així: d’una forma desapresa i infantil. Desordenada i caòtica. Capgirada i festiva. La de qui estima, en definitiva, amb voluntat de crear.

Que, al capdavall, és per a crear, que ens han parit.

La cervesa fresca aclareix la gola i la febrada poètica continua embolcallant l’espai. Marc Romera recorda el primer dia que va descobrir Màrius Sampere, gràcies al desaparegut Francesc Garriga. “En Garriga em va dur a un recital d’un poeta que ell admirava molt i allà vaig sentir en Sampere per primer cop”. Es mostra il·lusionat i agraït de poder publicar aquest llibre “tan monstruós i definitiu”.  Vidal-Conte, clarament emocionada, fa ressonar els versos samperians damunt l’escenari, abraça en Màrius amb força i ajuda el poeta a sortir a escena.

Sampere ens fa vibrar amb els seus poemes i la nit s’estén a través de versos paral·lels.