«La regla àuria de la literatura». Lluís Muntada sobre «El talent», de Jordi Nopca [L’Avenç]

A continuació us oferim l’excel·lent crítica que Lluís Muntada ha escrit sobre El talent, de Jordi Nopca per a la revista L’Avenç (número juliol-agost de 2012).

Quins criteris serveixen de base per jutjar la talla d’un editor?» es pregunta Roberto Calasso en un deliciós assaig titulat L’edició com a gènere literari. A través de l’erudició i l’agudesa, Calasso, que va ser director durant quaranta anys de la prestigiosa editorial italiana Adelphi, intenta donar resposta a aquest interrogant. Segons la seva veu experimentada cal cuidar sobretot els aspectes formals de l’edició i, en paral·lel, fer una harmònica selecció d’obres per, d’aquesta manera, poder agrupar sota un mateix segell editorial «una pluralitat de llibres com si fossin els capítols d’un únic llibre». ¿Quina proporció àuria permetria xifrar el talent en l’edició literària? Aquesta és una de les principals línies de força d’El talent, primera novel·la de Jordi Nopca (Barcelona, 1983), obra en què l’edició literària es transforma en objecte d’un canemàs textual que barreja nervi argumental, intertext i metanarrativa. Marco Casanova i Júlia Nonell són els protagonistes carnals d’una novella que, més enllà dels moviments calidoscòpics d’una acció frenètica, gravita sobre centres abstractes relacionats amb la teoria literària. Marco i Júlia són dos joves que viuen en parella i que, en la paralitzant Barcelona de final del 2008, funden l’editorial Edicions del Cocodril després d’haver robat un dels vint-i-cinc prototipus que el científic Johann Wolfhart ha inventat per amidar el talent literari. Aquest aparell, com tots aquells artefactes que dins la literatura de ciència-ficció han permès la implosió d’una màgia racional, és d’una elementalitat rasa: té la forma simple d’una corona platejada i es pot confondre fàcilment amb un barret psicodèlic o un aparell tecnològic d’última generació. Aquest «palangre d’alta tecnologia» té un detector que emet un senyal positiu cada cop que capta algú a prop seu amb talent literari. I a més és capaç d’elaborar un informe «per via mental» sobre l’escriptor en potència. És, en definitiva, l’aparell que els editors desitjarien tenir. I és també una hipòtesi tecnològica que, com tantes altres hipòtesis d’exacerbació cientificista, s’inspira en horitzons teològics: assolir La Veritat, la Paraula perfecta, anul·lar la distància entre els mots i les coses.

Temps vital i literari.

Uns dels molts aspectes vigorosos d’aquesta novel·la és l’acoblament entre el temps vital i el temps literari. L’acció deliberadament caòtica del cap de setmana que els dos protagonistes passaran a Lisboa tot buscant escriptors novells amb l’aparell miraculós, se substancia amb l’ordre d’unes categories teòriques que confronten el lector amb l’estètica literària. Sota aquesta lògica El talent és capaç, com potser només les obres de Wallace Stegner o David Lodge són capaces, de vitalitzar denses categories literàries. Nopca obre un angle inèdit: les peripècies i els trencacolls vitals dels dos joves que emprenen un viatge hilarant a Lisboa són menys vívides que no pas les digressions teòriques al voltant de la perspicàcia editorial, la creativitat literària, l’estètica de la recepció literària, el valor de l’experiència vital en la construcció d’una obra, la qualitat d’una escriptura o l’anonimat literari.
En un conjunt en què predomina el to oníric, Nopca desconcerta perquè avança sorpresivament per la dreta. Afronta el repte de la complexitat temàtica de la novel·la ordint un bigarrat rosari de pensions, hotels, imatgeries underground, baralles, pistoles, fugides i persecucions protagonitzades per sicaris que volen obtenir el cobejat prototipus que mesura el talent literari. Aquesta comicitat de teatrí indica que l’autor desestima ja d’entrada la versemblança. Els rèdits d’aquesta elecció són quantiosos i s’adapten a les exigències d’una novel·la que opera en l’ordre de la teoria literària. Així, el refús de la versemblança permet introduir, ja sense brides racionals, múltiples històries dins de la delirant història troncal; permet mesclar la violència amb l’humor, l’afectació gestual de les persecucions amb la transcendència de les digressions metaliteràries. Aristòtil, Ramon Llull o Fernando Pessoa irrompen amb la força d’una aparició. L’excés en la distorsió de la realitat fa que El talent imposi les seves pròpies regles de ficció i que el lector se senti empès a la suspensió de la incredulitat i a lliurar-se a un singular pacte ficcional en què tota l’acció és creïble gràcies a la seva desmesura assumida.
A través d’ironies sobre la postmodernitat («miro cap al cel amb la voluntat de trobar-me amb Déu Nostre Senyor, però només arribo a veure Jean Baudrillard enganxat a un micròfon»), a través d’un aterratge forçós amb l’avió, a través d’un retorn lisèrgic en tren a Barcelona des de Cotlliure…, a través d’aquestes sinergies efectistes El talent reflecteix com pocs tractats de teoria literària allò que podríem anomenar la descomposició literària o, rememorant John Barth, l’esgotament de la literatura. La singladura rocambolesca d’en Marc i la Júlia ha cedit pas als autèntics protagonistes conceptuals de l’obra: l’ethos, el pathos i el logos, objectes genuïns de l’altra recerca que l’autor ens proposa en aquesta novel·la. La distòpia del talent literari queda servida: no podem precisar el centre de la qualitat literària. Sorgeixen dubtes que el prototipus patentat per Wolfhart (¿transsumpte de Kurt Wolff, el mític editor de Kafka?) funcioni realment.

Entremig aletegen idees que han quedat apuntades i que per elles soles tenen una gran capacitat proteica. Com ara que l’estètica no és un fet infreqüent. El talent existeix encarnat en formes anònimes: el cambrer Diogo Teixeira; la Maria Guimaráes Sosa, que té quatre novel·les amagades a la cambra de bany de casa seva; la Loli Poupança Henriques, que fa de secretària en un bufet d’arquitectes i és una fabricadora compulsiva de best-sellers; el col·lectiu gay dels quatre mariners que actuaran com a col·lectiu literari; el pobre diable escenificat pel mercenari, que a la manera dels personatges de Tarantino, navegant entre l’amenaça i la commiseració, suplica als dos editors que comprovin si ell posseeix talent literari. La creativitat està en mans de persones comunes. Les interseccions entre vida i literatura travessen de dalt a baix la novel·la, perquè el detector al capdavall no busca escriptors sinó «autors potencials, persones que acumulin vivències interessants». És per això que el detector de talent és també un (re)constructor de biografies –llàstima que Nopca no aprofiti més aquest filó narratiu. Finalment la voràgine de les pàgines d’El talent es clou majestuosament sobre si mateixa amb l’oferiment que els dos editors fan a l’Autor perquè relati les facècies que ells han viscut durant el cap de setmana a Lisboa. D’aquesta manera el procés de construcció del relat forma part del mateix relat: experiència i literatura es fonen en un mateix magma textual.

 

Epíleg.

No cal dir que si la fabricació d’aquest aparell fos possible s’hauria aconseguit un instrument capaç de donar resposta a la paradoxal eternitat efímera d’alguns clàssics (justament) oblidats. També seria un aparell que torpedinaria el celebrat concepte d’obra oberta. I seria un giny que (potser) faria que haguéssim de comprovar si s’ha quedat sense bateria en adonar-nos que no emet cap senyal positiu quan l’acostem a alguns escriptors que usufructuen l’Olimp literari del moment. Després de veure com s’encimbellen obres discretes per no dir rematadament dolentes; després de resseguir les migradeses d’editors i crítics literaris que Pierre Michon va haver de suportar perquè aquest monument literari titulat Vides minúscules fos reconegut; o després de recordar els casos sonats d’André Gide, que va refusar publicar a l’editoral Gallimard una obra titulada A la recerca del temps perdut –tot i que també cal afegir que Gide va rectificar de seguida–, i de Virginia Woolf, que no va voler publicar l’Ulisses de Joyce a la seva editorial, la Hogarth Press…, després d’aquests exemples emblemàtics no cal ni dir que el mesurador de talent literari de la novel·la de Nopca és necessari, divertit, terrible i, com totes les classificacions definitives, summament impensable en clau humana. El talent planteja molts elements de reflexió sobre la uniformització literària.

I la novel·la mateixa es revela com a prova eloqüent. Perquè quan el gegant editorial del Grup 62 semblava que ocuparia tot l’espai literari en català, convertint la necessitat en virtut, han crescut i han aparegut editorials petites d’una gran qualitat, que, a més, presenten un relleu generacional i estètic importantíssim. La mateixa editorial Labreu, que excel·leix amb els seus tres primers títols, és sospitosa de posseir un dels prototipus de caçatalents literaris com els que es descriuen en aquesta novel·la.

Categoria: Cicuta, Col·leccions, Premsa, Revistes, Rotatori  |  Etiquetes:

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter