LA VISTA ALS DITS de Joan Todó a AraLlegim (31.12.21)

Este desvari de la llum que canta Joan Todó

Labreu aplega en un volum la convincent poesia de l’autor ebrenc

Quants anys fa que Joan Triadú va parlar del Segle d’Or de la literatura catalana, referint-se al XX? Uns quants, certament, i ara ja estem en disposició de declarar que, segurament, el XXI –més enllà de les pors de la desaparició de l’idioma (i del món)– ens trobem en un nou renaixement daurat. Fixem-nos en els tres noms implicats en aquest volum. A més de l’autor, hi trobem Josep Pedrals, responsable del pròleg, i Raül Garrigasait, corresponsal de Todó en un epistolari inèdit. Pesos pesants de la seva generació, sens dubte, que encara han de donar moltes alegries a la seva literatura, la nostra. Todó, que s’ha revelat un narrador imprescindible en la darrera dècada, ha tingut el bon demble d’aplegar la seva poesia fins a l’actualitat. I és interessant de poder resseguir-la en un sol volum i copsar-hi l’evolució. Va del 1993 al 2018, i Los fòssils al ras n’és l’estrena. Tot i l’inevitable hermetisme del neòfit, ja hi trobem trets caracterials que l’acompanyaran en el futur. D’antuvi, la seva llengua ebrenca, el dialecte còmplice que a mesura que avancem en la lectura dels llibres va esdevenint més luxuriosa i afuada. També s’hi reconeix un tremendisme esqueixat, que farà florida en el següent recull, El fàstic que us cega, que va del 2002 al 2006, un llibre, per dir-ho ràpidament i de manera tosca, de “realisme brut”, d’una duresa considerable, que, fent una analogia pictòrica, podríem relacionar amb Kokoschka, Egon Schiele o George Grosz, per entendre’ns.

Però tornant al primer llibre, cal observar també la voluntat d’estil, i la competència retòrica: hi ha decasíl·labs calculats, hi ha (fals) vers lliure, gust per l’al·literació i les rimes internes, i hi ha, sobretot, diria, una convicció que la paraula poètica és una eina de fixació de coneixement, i empro el concepte en sentit ampli. La poesia, ja ho sabem, no és per fer filosofia, ciència o religió, però qui s’hi endinsa seriosament pot arribar al mateix grau de certesa o d’il·luminació. Alhora, Todó, que sap el que es fa, ja es defineix al final del volum. Ell presenta “la precisió del rellotger i la innocència del nen”. I en el primer llibre ja esbossava una mena de poètica: “t’emmetzina el desig / de dir paraules inútils”: conscient de la pulsió verinosa de la poesia, i alhora de la inutilitat de l’art. Podríem confegir un florilegi d’”aforismes poètics” de Todó, que té el do de la lapidarietat. Una petita mostra: “…s’han trencat els governalls / i arrupits dins el cau pastem quimeres, / que ens pren de cap d’esquira l’univers”. Lapidari.

Víctor Obiols , AraLlegim (31.12.21)

https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/desvari-llum-canta-joan_1_4227101.html

 

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter