LA ZONA de Serguei Dovlàtov a L’Avenç desembre 2018

L’univers concentracionari, que se’n diu, ha generat una literatura pròpia, dividida, almenys a Europa, en dos grans sectors. La dedicada als camps d’extermini nazis, amb noms com Primo Levi, Jean Améry, Jorge Semprún o Imre Kertesz, o bé autors potser menys coneguts, però igualment poderosos, com Tadeusz Borowski, i la que ens il·lustra sobre les condicions de vida als camps de treball soviètics, presidida per Aleksandr Soljenitsin, Varlam Xalàmov, Gueorgui Vladímov, o memorialistes impressionants com Nadejda Mandelstam i Evgenia Ginzburg. És clar que les dues menes de camps no eren les mateixes, com tampoc ho eren les dictadures que els van fer existir. Margarete Buber-Neumann, que va tenir la desgràcia de conèixer per dins i a fons tots dos universos concentracionaris, la sort de sobreviure a l’experiència i el detall de contar-nos-ho, ho va resumir molt bé en Presonera de Stalin i de Hitler: «en els camps soviètics et mories; en els nazis, et mataven».

En resum, entre Kolimà i Auschwitz hi havia diferències òbvies de motivació i de procediments, però la substància no era massa distinta. És el que s’infereix dels testimonis. Amb ben poques excepcions, aquesta és una literatura de supervivents. Els botxins no han tingut el valor d’exposar els fets, una paraula rere l’altra, o si ho han fet no han produït més que un enfilall d’excuses i mentides més aviat repugnant. Una de les aparents excepcions és La zona, de Serguei Dovlàtov, un llibre de relats de base
autobiogràfica escrits per algú que havia sigut no un pres, sinó un guardià d’un camp. Dic que aquesta excepció és aparent perquè, llegint el llibre, un s’adona prompte que també l’autor és un supervivent.
Dovlàtov era un aspirant a escriptor, més aviat díscol, que va anar a parar a un camp mentre feia el servei militar —tan obligat, en el fons, com els presos que custodiava—, i hi ha poc dubte que el que hi va veure i viure el va marcar per sempre.

És clar que ací també cal fer distinguos. Als anys 60, quan l’autor va haver de servir com a guardià, l’univers concentracionari ja no era el de Stalin. Tot havia perdut virulència. A més, ho va fer en un camp penal i no en un de polític. Ni els reclusos eren els mateixos, ni l’actitud amb ells. Però el que el text posa de relleu amb mordaç sequedat és que aquestes diferències tampoc no són essencials. La zona era un lloc on la gent moria, on de vegades la mataven, i on la supervivència era la vida quotidiana. Altres distincions que el llibre tendeix a difuminar són les que, d’entrada, consideraríem consubstancials al
gènere: les que hi ha entre dins i fora i entre guardians i presos. Som al cor del paradís soviètic, en un indret remot i siberià. El fred, la vigilància i l’absurd ací són realitats ecumèniques. No se n’escapa ningú. D’altra banda, tant les actituds com les posicions dels uns i els altres són prou intercanviables. El condecorat d’un dia és el represaliat de l’altre, i els vigilats també vigilen. Aquest és un món làbil, sense contorns, on la ideologia és una incongruència com una altra, sense cap més relleu que servir de marc per al desvari.

En les cartes a l’editor, d’una ironia sobiranament lúcida, que Dovlàtov va intercalant entre les narracions, l’autor ens diu que «he decidit deixar de banda els episodis més salvatges, sanguinolents i monstruosos de la vida en el camp». No ha volgut introduir-nos en una cambra dels horrors —tot i que s’entén que, sense faltar a la veritat, podria—, sinó que el que li interessa són la vida i les persones. D’això ens en parla. Sense efectismes, el resultat és igualment demolidor. El món de La zona és un caos convertit en vida quotidiana, com un somni espasmòdic i estranyament sarcàstic, una sinistra pantomima sòrdida per un borratxo que no ha perdut el sentit de l’humor negre, ornada d’una bellesa punxegosa, com la caiguda dels ocells que es congelen al vol en l’hivern siberià.

En aquest llibre, el traç esmolat, la ironia càustica i un agudíssim sentit del grotesc universal són els instruments que li permeten projectar en literatura el marasme informe i estupefaent de la vida en la zona. Quan es viu en l’absurd, el sarcasme és l’única cuirassa que no falla. La zona, per a l’autor, era un microcosmos revelador: sens dubte exacerbava, però també posava en evidència la realitat de fora. En realitat no hi havia fora: tota la seua pàtria era una presó sense sentit. Probablement per això, l’autor aplicà aquesta mateixa recepta a tots els seus relats, i no solament als d’aquest llibre. «El món és monstruós i els homes tristos». És probable que, precisament per això, la literatura de Dotlàtov siga una de les millors radiografies del que degué ser la vida de la gent —guàrdies i presos, tot alhora— en la
Rússia soviètica.

Enric Sòria, L’Avenç desembre 2018

 

Download Nulled WordPress Themes
Free Download WordPress Themes
Download WordPress Themes
Premium WordPress Themes Download
udemy course download free
download intex firmware
Download Premium WordPress Themes Free
udemy course download free

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter