“L’art de collonar” sobre LA CARPETA ÉS BLAVA d’Adrià Pujol, Núria Iceta a ElPeriódico (12.04.17)

L’art del collonar

Equival a anotar-se la victòria més com un triomf propi que com una derrota sobre el contrari

Fa uns dies que camino al costat d’Adrià Pujol Cruells en la seva recerca antropologicoliterària sobre el collonar. Empordanès que viu la seva identitat des de l’urbs, se’n fot prou com per lamentar-se que cap diccionari reculli l’accepció «segona residència» per descriure les quatre parets que l’ancoren físicament a la seva terra d’origen. Fa anys que diu que tragina una carpeta blava, on hi ha anat guardant tot tipus de notes de lletraferits que han exercit de collonadors abans que ell sense esmentar-ne el concepte. D’entre els nostrats, hi ha cites de Ventura Ametller, Fages de Climent, Xavier Febrés, Josep Pla, Francesc Pujols o Vicenç Pagès Jordà. Pujol ho vol fer tot, un tractat sobre el collonar, tot collonant, al seu últim llibre La carpeta és blava (LaBreu, 2017). Ja ho tindríem.

Definir el collonar sembla tan complicat com exercir-lo, però és alguna cosa com ara prendre el pèl, vacil·lar, escarnir amb la llengua esmolada, anotar-se la victòria com a triomf propi més que com a derrota sobre el contrari. És parlar en clau, amb un vocabulari comú però amb significats diversos que només els iniciats reconeixen, ja que no estan escrits enlloc. És un coneixement que passa de pares a fills. No podem concloure que el collonar sigui exclusiu de l’Empordà, però el que sí que sembla demostrat i recomanable és que només es colloni des de dins de la comunitat (ja sigui família, grup d’amics o veïnat) si vols ser entès i sobretot apreciat.

Em fascina del collonar la força que atorga a la paraula, és un joc i una mestria saber arribar al cor i a la ment de l’interlocutor. Perquè precisament hom no pot collonar sol, és una activitat que només es pot fer en diàleg. Si fas una cabriola i ningú no aplaudeix, ¿on és la gràcia? Pujol ha escrit el llibre també en diàleg. S’inventa (o no) un company per una nit, amb qui construeix verbalitzant, entre copes i senglars, l’art del collonar.

… i com que ja dic que fa dies que camino amb ell, també el duia al cap quan vaig veure la versió de Molt soroll per no res que aquests dies ha representat la companyia anglesa Forced Entertainment al Teatre Lliure amb l’espectacle Complete Works: Table Top Shakespeare. En només sis dies han gosat representar les obres completes de William Shakespeare, i han excel·lit. ¿Com? Amb un sol actor, una taula de fusta com a escenari i amb un munt d’utillatges de cuina, productes de neteja, ampolles i llaunes diverses com a personatges de les obres. En aquest prodigi teatral de 60 minuts vaig veure com l’humor empordanès encaixava amb l’humor britànic. La proposta era agosarada i fins i tot podria semblar una gran collonada, però és humor intel·ligent, «teatre del bo», en què una producció aparentment simple només és la prova de la molta feina prèvia que s’ha fet.

La força de la paraula –Shakespeare, poca broma–, una dicció impecable, uns moviments hipnòtics, unes associacions visuals suggerents entre objecte escollit i subjecte representat et deixen amb la boca oberta. El relat se segueix amb atenció i tensió, que només es trenca amb un esclafit de riure. L’art del collonar ha arribat a la seva màxima potència. Un «accident» ha fet caure la pastilla de sabó que l’actor titellaire ha escollit per representar una criada i des d’aquell moment caldrà improvisar que és un altre personatge (una ampolleta de vidre, amb la base més assegurada que la del sabó) qui li fa de crossa.

Teatre que es nodreix de la paraula i que necessita del diàleg amb el públic (¿i si no reia ningú?). La mateixa companyia es defineix: «La feina que fem explora allò que el teatre i la representació poden significar per a la vida contemporània i és sempre una espècie de conversa o negociació, quelcom que ha d’estar viu. Ens interessen les representacions que exciten, desafien, qüestionen i entretenen els altres. Ens interessa tant la confusió com la rialla». Com ara l’art del collonar, ¿no?

Ben mirat, hi ha experiències a les quals només pots arribar si abans has fet tota una sèrie de coses. Només pots collonar si abans has estat collonat, igual que només pots escriure si abans has llegit. Si només des de dins de les comunitats es pot collonar algú, només després d’haver representat tots els clàssics a la manera més clàssica et pots permetre collonar Shakespeare com fan els de Forced Entertainment (el nom de la companyia ja ho diu gairebé tot). En totes dues experiències hi ha molta saviesa, molt sentit comú, molta intel·ligència i molt sentit de l’humor.

Núria Iceta, El Periódico (12.04.17

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter