l’epíleg de la 3a ed de LA CARPETA ÉS BLAVA d’Adrià Pujol

epíleg a la 3a edició de LA CARPETA ÉS BLAVA d’Adrià Pujol Cruells

Records. Ara fa un any que publicava La carpeta és blava, el patracol sobre el collonar empordanès i sobre l’humor en general. Es pot assegurar que el llibre ha gaudit d’una bona acollida —com se sol dir—, perquè se n’ha venut el tiratge sencer. El que no es pot asse­gurar és que el paper hagi estat llegit. No he percebut gaire profunditat de lectura, si haig de fer cas de les res­senyes i dels elogis públics. El dipòsit de l’afalac vessa. Si de cas he trobat una mica d’incisió en les crítiques a la contra, aquí sí, i en els missatges privats. També val a dir que un es pensa que ha escrit un assaig poderós, una novel·la de culte, un bon grapat de prosa lumínica, però després es troba que potser delirava. Ja ho troba­rem. A la gent li ha agradat molt, en resum.

Durant aquest any he reescrit el llibre. De pensament. Ara l’escurçava, per allò del pot petit. Ara l’ampliava a la categoria d’una enciclopèdia de l’humor. Tanmateix no hi ha res a fer. L’humor no es deixa atrapar. L’humor és un esquelet desossat, són les buguenvíl·lies, el bigoti de Víctor Català, fer pessigolles a un morent, Santi Vila, els premis Gaudí i la Creu de Sant Jordi, morir massa vell i si pot ser a Ultramort, dir-se Baldiri, col·leccionar clauers, guanyar els Jocs Florals, muntar maquetes, l’estil, les sogres, un braç de gitano. L’humor viu als cognoms bascos, als diminutius, al menjar ecològic que es ven en safates de porexpan, crepita en les malifetes i es des­borda als basars xinesos. L’humor implica separar les escombraries, comptar negats, no rebre el Rei però so­par amb ell, el patriotisme, els arquitectes, la llet de soja i les calçotades, un policia, la prosa femenina, les crisis associades a l’edat, la monja Forcades borratxa, Millet jugant a l’Oca, el cúrling, les campanyes gastro­nòmiques, Kilian Jornet blau d’esforç, els programes de televisió seriosos. L’humor plana per les sectes, pels dis­cursos a la nació, pels congressos científics, pels recitals poètics i per qualsevol lloc en el qual hi hagi gent en remull: platges, rius, piscines i basses. L’humor inspira els certàmens, els grafits, els noms de gos, les portades de tots els discos. L’humor treu el nas a les notaries, a les consultes mèdiques, als museus, a les botigues de complements per a la pesca, als zoos, a les gales i als homenatges. L’humor és llegir tot Josep Pla i dir-ho, gratar-se, esternudar, petar, mastegar, l’art abstracte, tenir un pòster del gol de Koeman de l’any 92, un bar­nús de l’Espanyol, és Carrero Blanco, un Audi Q7, un pintor de cavallet, el semàfor, la gallina, les manyoples, les plantofes, un sitar, la solidaritat dels famosos, remar, el ioga, els lemes que figuren a les entrades de les viles catalanes, una impressora 3D, una selfie, la tossuderia, l’esforç, la gravetat, Hitler. L’humor passa per dir-ne píling de la depilació, i per depilar-se, pel Tibidabo i per Montserrat. L’humor és el color rosa xiclet, un passamuntanyes, les orelleres. L’humor emmonstrueix els infants, infantilitza els monstres, esguerra la belle­sa, maquilla la lletjor. Enamora, l’humor. I esgarria, espatlla, enverina, humilia, enalteix, brinda, descom­pon, esllenega, pessiga, molesta, zumzeja. L’humor no distingeix entre peluts i pelats, és el manatí, l’ornito­rinc i la granota, un fals jueu indignat. És veure escrita la paraula Redoxon a l’epistolari Rodoreda-Obiols, és una ronyonera, el Procés català, citar a tort i a dret, els llatinismes, la cara del mussol, un mussol a l’ull, l’ull de poll, els polls, escriure poctlla. Com deia Domini­que Noguez (L’Arc-en-ciel des humours, Hatier, 1996), humor és quan es declara un incendi a la caserna dels bombers.

De llibres com aquest no en penso escriure mai més cap. M’ho va fer entendre un amic de Palafrugell. Em va dir:

—Diuen que has fet un llibre sobre el collonar.

—Sí, amb gran esforç.

—Prou. I me sabries dir per què l’has fet?

És evident que la pregunta de l’amic era retòrica. Ve­nia prenyada de la resposta. D’una resposta complicada i, per tant, absurda. Aquestes són les preguntes més fe­ridores, i les més pròpies del collonador. Si escriure un llibre ja és una forma de l’humor, la vanitat, ara compta si l’escrius sobre l’humor i a més a més n’has d’explicar el motiu. Vindria a ser el mateix que si un elefant fes una magistral sobre paquiderms. No té cap sentit. No serveix per a res. No hi ha res a fer. Més val quedar-se quiet, veure-les passar tant de temps com sigui possible. Aturar l’especulació. Respirar, menjar, dormir. Treballar poc, o gota. Estimar la terra a l’engròs, i les persones a la menuda amb una certa reserva. Manejar una malfi­ança casolana, una sornegueria de quilòmetre zero, un civisme minúscul, saber on es troben les quatre clapes de rovellons, els estols d’espàrrecs, els musclos de roca i les millors postes de sol. L’objectiu primordial és no fer gaire el ridícul. Arribar al que Marcel Schwob en deia un «escepticisme complet».

Jo me l’estimo, La carpeta és blava. Perquè és un lli­bre innecessari i genuí. Fixa un temps i un país, amb la mateixa intensitat que el rou pren de matinada i quan surt el sol amb prou feines aguanta l’existència llur. Fixa un temps i un país efímers. Una altra cosa és que en la vida l’humor sempre hi sigui, però com que no se l’agafa mai —perquè l’humor només es pot sentir—, el meu llibre no deixa de ser una collonada més. Ara bé, diu coses.

—Els he venuts tots —vaig respondre-li.

—Tu rai. I n’hi ha tanta, de gent que llegeix?

—Llei.

—Per mi que volien quedar bé. La gent és com és.

La carpeta és blava perquè totes les carpetes en són, de blaves. Aquesta realitat atroç no necessitava un lli­bre de tres-centes pàgines que la corroborés. Ni el títol, no necessitava. Si dic que no penseu en una carpeta, a l’acte tots pensareu en una carpeta, és clar, i blava. Llevat que entre el públic s’hi amagui un collonador. Preguntarà, o més aviat dirà:

—Blava fa de mal dir. Blava blava.

No donar res per bo ni per cert, però en cap cas no caure en la foscúria de la depressió, aquest és el secret de l’humor, del collonar. Progressar a partir d’un nihi­lisme domèstic, passat el fogot de la joventut, instal·lats en la velocitat del mínim desgast, en harmonia amb la Creació. L’humor és l’únic sistema que permet, no pas entendre el Sistema, si més no bressolar-se amb ell sense prendre mal. Sentir créixer l’herba, sacrificar un puny de sonsos a l’oli bullent, encendre un foc a terra, convidar els amics, garlar per no arribar mai, mai, mai a cap mena de conclusió. I en acabat o durant, escriure un llibre. L’embosta de paraules que maldi per dissecar el moment. Tot partint de la base que no hi ha absolu­tament res a fer.

Adrià Pujol, LA CARPETA ÉS BLAVA ( edició abril 2018)