LES QUATRE CAMBRES DEL COR d’Anaïs Nin a Ara Balears (08.11.21)

Na-nà-na-nà-na-nara

L’escriptora Anaïs Nin va sentenciar, per boca de la protagonista d’una de les seves novel·les, que “si no fos per la música, seria possible oblidar la pròpia vida i tornar a néixer net de records”. Amb el títol d’aquest article, podem fer-ne la prova: milions de cançons encaixen en l’estructura de taral·leig que hem imprès; al començament de la lectura, cadascú n’hi cantarà una, però, mentre que totes les interpretacions també seran diferents quan arribem al final, aleshores ja es correspondran amb un record concret de cada lector.

Prou que ho sabem, que la banda sonora de qualsevol vivència en representa una de les essències primordials –de bracet amb les olors–, i aquesta és una de les conclusions a les quals arriba la protagonista de Les quatre cambres del cor, novel·la de la pentalogia d’Anaïs Nin que Labreu Edicions va publicant, des del 2011, en traducció de Ferran Ràfols.

L’obertura d’aquest tercer moviment la interpreten una guitarra i un enamorament: Djuna, una dona independent, comunicativa i empàtica, lectora incansable, és seduïda per l’energia terrenal de Rango –un músic que ella té per gitano, i que es debat entre el desig de viure per l’art i el d’esdevenir part de la ‘revolució’ política del moment. Rango malda entre acció i contemplació, entre l’ús de la seva força física per rascar les cordes de la guitarra i l’esquena de l’amant, o per fer la guerra. Instal·lat a París, ens confessa que els poetes li han ensenyat “a no valorar la vida, a pensar que la desesperació era més romàntica, la rebel·lió més noble i que valia més morir que no pas acceptar el que et podia oferir la vida ordinària”, però que això no l’atreu, car ell vol viure. Així, passa per la novel·la bregant en aquesta diatriba i essent mig foguera de passió, mig apàtic alcohòlic. La Djuna, igualment, ens explica que ella no ha triat ni bàndol, ni partit, ni dogma, sinó “el somni de l’amor”: la fe en una altra manera de construir les relacions passionals i afectives, sense haver d’inserir-les en l’estructura de cap institució.

Les quatre cambres del cor són plenes de preguntes, idees sobre què són el perill i la seguretat, desitjos mesclats d’estabilitat i aventura –blancs i negres, però sobretot una escala de grisos riquíssima. I un plantejament intuïtiu, clar i simple, contra l’egoisme imperant del món modern: “vivim en un món desarrelat; és com un bosc on els arbres tenen tots la capçada a terra i les arrels gesticulant enèrgicament enlaire mentre es panseixen. L’única solució és començar un món de dos: dues persones poden aspirar a la perfecció, que després es pot escampar a tota la resta…”.

La senzillesa amb què Nin planteja alguns dels dilemes més comuns entre creadors i amants, a través d’aquesta història situada en una barcassa que té feines a surar damunt del Sena, és potent i gens pretensiosa. I la conclusió, un interrogant brillant: “cap home ni cap dona sap què en naixerà, del fet de barrejar-se a les fosques; perquè va molt més enllà dels nens, una multitud de naixements invisibles, bescanvis d’ànimes i caràcters, l’aflorament de personalitats desconegudes, l’alliberació de tresors ocults, fantasies enterrades…”. Si fa no fa, doncs, com el que succeeix quan llegim la transcripció d’un taral·leig musical: és impossible de saber, a l’avançada, quina tonada recordarà el nostre cervell i quin episodi es detonarà a la memòria. Avui, que la indústria musical insisteix a triar per nosaltres què escoltem a cada moment, està bé que no oblidem que tal vegada la música (com una forma d’amor) és l’única experiència no manipulada –sincera, connectada amb l’individu i el col·lectiu al mateix temps– que conservem.

Laia Malo és poeta, traductora i músic

https://www.arabalears.cat/opinio/na-na-na-na-na-nara-laia-malo_129_4175254.html

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter