Les teves cendres, llums nuant-se Jordi Florit recorda Francesc Garriga al Núvol (05.02.15)

coneixeré les ombres que em colgaran de terra?
estimaré les flors que hi neixin.

seran potser només un nus de llum
les meves cendres
al cim de la carena.

però els amics em reconeixeran.
(potser també els amants).

F. Garriga (in m.)

Farà unes setmanes a la presentació de Forat, el nou poemari de Laura López Granell a la Documenta, la Nuri ens va dir que en Garriga tornava a estar ingressat. Una doble pneumònia. “Està una miqueta més recuperat, endollat al respirador. No vol que ningú el visiti, amb la fila que fa no li ve de gust”. Desanimats, parlàrem de l’a partir d’ara què, de fer-se un lavabo a la planta baixa de casa per no pujar escales. D’anar-lo a visitar quan estigués un xic millor.

Posa-t’hi fulles…

Vaig conèixer en Francesc Garriga a l’Horiginal. Robust però fràgil, serrell sorrut, gaiató fi i pipa calenta, mirada clara, conversa fàcil i judici retronant. El primer dia que el vaig escoltar presentava el llibre d’un jove poeta que va escalivar públicament i divertida. L’afectat encara riu, mentre que aquella rebentada aparentment gratuïta esborronà els nouvinguts. Tot era fals. Millor dit, no tot era veritat. Com després vaig descobrir, en Garriga era el maior inter pares de tota aquella jovenalla, un iaio que no els permetia la més mínima vel·leïtat amb un comentari sorneguer per defecte. Mossegava, sí, però les croquetes que li servien amb la copa de vi. Després el seu tracte era delicat i insegur, disponsible com un professor 7/24. Hi descobries una feblesa que s’exposava just un instant per després, picaresca del gest, negar qualsevol transcendència rient-se avergonyit de si mateix. Delicadesa contundent.

En començar a veure’l cada dimecres sempre que no hi hagués Barça –—Sacre Bleugrana!— i sentir a dir que era tan bo, vaig voler recuperar el temps perdut. Emparaulant una ressenya del llavors recent Camins de serp (2009) vaig empassar-me tota la seva obra anterior. Com tenia tres mesos per escriure-la i poca feina, m’hi vaig dedicar a consciència. Posteriorment, amb l’especial que la revista Pèl Capell li dedicà, vaig reprendre’n la lectura per a una d’aquelles teories que tant ens agraden als pseudocrítics per fer volar coloms terminològics. A partir de llavors, però, ja no me’l vaig llegir amb la mateixa dedicació. Poemes espigolats, el llibre a la tauleta i anar-lo sovintejant, llegint-lo ja sense llapis però sempre alerta a la novetat, el recital o la facècia.

Ara que s’ha mort, alguns diran que en Garriga ha influenciat els joves poetes. Particularment no hi estic gaire d’acord, almenys per tres raons. En primer lloc, per qüestions temporals. Una de les característiques menors però importants de la seva obra és que ha estat poc coneguda fins no fa gaire. Oblidant-nos de la seva etapa primerenca, no va ser fins a Ombres (2000) que alguns van començar-lo a reivindicar: Albert Roig, Manuel Forcano i para de comptar. Així mateix, ja llavors Marc Romera n’era màxim apologeta i difusor A partir de llavors, tot i editar assíduament, el seu era un nom conegut dins els nuclis isolats de sempre. Aquí la teoria de la patum és certa: fou la coneixença amb el jovent el que en motivà la lectura, un contacte directe i dinàmic que ell mateix es cuidava de buscar. Res d’esperar-se a caseta com un Foix endiumenjat repartint pasta seca superior… De manera progressiva tot i que tardana, tal com ell mateix es planyia arran del premi Carles Riba 2013, li va arribar un reconeixement ben merescut, després del qual vingueren reportatges televisius com a (S)avis, ser Poeta d’Honor 2012 del Festival de Poesia de Sant Cugat, l’antologia Demà no és mai a càrrec d’AdiAedicions, la pòstuma cirereta negra Swing (2015)… Faramalla gratificant. Per la part de qui el tractàvem, a títol particular, la seva presència al Palau de la Música a la Setmana de la Poesia de Barcelona del 2011 fou com una mena de victòria confidencial, un fita per als iniciats de la ceba.

Si es té present això, crec evident que no ha passat prou temps ni paper perquè certa influència hagi pogut quallar en les noves fornades. El cercle d’afins que depassi el coneixement literari i no el personal encara és massa estret; les semblances, massa simples per formals, imitatives… No tinc dubtes que s’eixamplarà. Mentrestant, per als que el coneguérem, sí que hi ha una mena d’exemple que en Garriga transmetia calladament. Si ell s’havia passat tants anys sense editar però havia aconseguit aquell talent, aquella sensibilitat i aquells versos, ¿què importa si encara no s’ha publicat?. Recordin: vora disset anys de silenci editorial… Temps, temps i temps. Escriure i reescriure i esperar. Una mica com R. Bolaño, si bé a un altre nivell, en Garriga era la prova que el silenci d’ara sempre es pot capgirar. Que encara hi ha esperança. I no ens enganyem: quan busquem un model, un mestratge, volem que algú ens asseguri que tot acabarà bé.

Aquest fet implica la meva segona raó: la minúscula. Tot i usar signes de puntuació, en Garriga sempre escrivia en caixa baixa per mantenir un to harmoniós, simplificat fins a la depuració. Versos curts, estrofes minimalistes de rebombori absolut. I això només és producte d’una lliçó apresa amb paciència i minuciositat. La poesia d’en Garriga destaca per la mínima expressió necessària, per anar a l’arrel de les paraules i llavors despullar-la encara una mica més. Tècnicament, es necessita una tenacitat i, sobre tot, un sacrifici considerable. Com és fàcil de comprendre, una poètica com aquesta no és gens atractiva per a un poeta que aprèn l’ofici i a qui la rauxa vitalista l’arrossega. Amb tot, reconec que sí he vist algun poeta que assaja aquella variabilitat semàntica d’una metàfora fins descabdellar-la fragmentàriament tan pròpia d’en Garriga, però no sé si per intuïció o voluntat. Qüestió de sang, que es vol desfermada i no s’adona que el control és la màxima de les passions impossibles. Suposo que per això en Garriga sempre tenia aquell punt mofeta de qui se la sap llarga per carregar-se qualsevol maximalisme fàustic.

La tercera és una raó d’urgència. A partir de Ragtime, la temàtica d’en Garriga se centra en la proximitat de la mort i la reflexió sobre el passat. Certament, en l’obra anterior aquesta temàtica també apareix, però potser no amb una reiteració tan obsessiva. En descobrir la seva poètica de variació Goldberg d’un mateix, d’aquest poema únic que es descabdella amb recurrències simbòliques fetes a mida, particularment he gaudit més per la seva delicadesa en construir el poema, la sensibilitat que reclama per arribar a aquell nivell d’expressió, que no pas pel sentit o el missatge final. Ara bé, la mort i les oportunitats perdudes, el passar comptes amb el propi temps començaven a ser cada cop més evidents, i que aquesta és una qüestió que a cap autor no li plau plantejar-se fins que és inevitable. Si més no, davant aquesta realitat, la seva postura era tanmateix exemplar per extrapolable: no defugir el neguit que vols expressar. I si hem d’acarar-nos a la mort, fer-ho. En boca dels joves, tractar aquests temes i des d’aquesta perspectiva resulta no inviable però sí impostada, imitativa i prou. Imagineu-vos escriure des de la poètica de l’ubi sunt als vint i escaig. Tot arribarà.

I no obstant aquests tres raonaments, la petja d’en Garriga en la propera brostada serà considerable. Per una banda, perquè la seva capacitat de connectar l’expressió personal no s’acaba en l’exhibició més o menys púdica o abstrusa sinó que transcendeix un món personal fàcilment identificable. En Garriga tenia un codi poètic inconfusible, i aquesta és la màxima fita a què un poeta sol aspirar. Entre J. Margarit i M. Sampere, en Garriga ha demostrat que hi ha una escletxa per on rajar. Per altra, perquè la seva poesia és tan recognoscible que la seva imitació està destinada al fracàs. Si la influència d’un poeta encara rau en els seus epígons, llavors és que no n’hem après gens. O com deia aquell d’aquell altre, “els qui n’explotin la part de marqueteria i de joc verbal arribaran, ràpidament, a la insignificança”. La lliçó d’en Garriga mostra com l’exploració més profunda, la de la pròpia originalitat, sempre prové d’una veu poètica que s’esgota just quan hom mateix s’estronca a favor d’altri. O com diu aquell vers d’en Ferrater, “i és a ser lliure que em vull hàbil”. Deu ser l’única lliçó que en Garriga ens hauria fet aprendre a cop de bastó.

Jordi Florit El Núvol (05.02.15)