l’exposició i el llibre LA PASSIÓ SEGONS PEPE SALES al Konvent, Diari Ara (02.05.19)

A comarques també es fa art i cultura contemporània

El Konvent, el centre d’art contemporani de l’antiga colònia industrial de Cal Rosal, al Berguedà, ha engegat la temporada 2019 amb La passió segons Pepe Sales. És una mostra de més de cent quadres del poeta, pintor i músic barceloní, mort fa 25 anys, nebot de Joan Sales i membre del grup Bocanegra juntament amb Víctor Obiols. Però, com tot el que es fa a Cal Rosal, La passió segons Pepe Sales és molt més que una exposició. També és un llibre que publica LaBreu i moltes coses més, segons apunten els organitzadors de la mostra: “És tenis taula, ulleres de sol, la seva música, els documentals que l’hi han dedicat, les pintures fetes amb la pròpia sang, les Barcelones estimades, l’homosexualitat, la presó, l’heroïna i, vaja, que ja era hora que poguéssim veure tot un llegat, junt i a casa”.

L’obra de Sales no s’havia vist mai en conjunt. Dispersa, repartida entre amics o malvenuda, és un llegat encara per descobrir. Es tracta d’una exposició de primer ordre i no es fa a Barcelona ni a Girona, sinó al Berguedà, en un espai creatiu autogestionat que, des de fa més de dues dècades, batega vora el Llobregat. Com un antic transatlàntic ple de sales per descobrir on ressonen les veus de les famílies que hi van treballar, el Konvent és fàbrica però també és hort, és jardí, és residència d’artistes i lloc de trobada en el circuit internacional, un espai de referència únic al món per la seva singularitat. Després de La passió segons Pepe Sales, al Konvent hi arribarà BAT, un cicle de fotoperiodisme documental que el lligarà amb el poble d’Avià, amb presentacions de llibres i “molta acció en directe”.

Cal Rosal és potser l’exemple més cridaner del que molt sovint passa lluny dels grans centres de poder, on també hi ha art i cultura contemporànies per parar un tren, tot i la dificultat per promocionar-se. Centres d’art estables, residències artístiques, cicles, festivals… centenars de propostes a l’any que queden amagades sota la programació de les grans capitals.

Territori contemporani, un programa de televisió produït per La Xarxa en col·laboració amb Vallès Oriental Televisió, ha volgut cobrir aquest buit explicant l’existència de desenes d’aquests espais en 39 capítols, a raó de dos centres i un artista per capítol. L’escriptor i periodista Martí Sales -involucrat en l’exposició del seu oncle al Konvent- és el presentador de l’espai, que dirigeix Albert Jordana. El crític i comissari d’art Fede Montornés n’és el director de continguts i qui ha fet tota la recerca per fer-lo possible: “El Konvent és molt poc paradigmàtic i és molt atípic, està molt al límit”, opina sobre la potència de la iniciativa de Cal Rosal, completament autogestionada. Pep Espelt, un dels directors del Konvent, hi treu ferro: “Hi ha espais que també tenen part de subvenció però, al final, qui hi ha al darrere també ho ha de gestionar”.

Montornés esmenta Can Serrat, al Bruc, i Major 28, a la Floresta, “la casa familiar de Lluc Baños Aixalà, que en comptes de vivenda l’ha rehabilitat com a espai d’exhibició i residència d’artistes”. Un cas similar al del Teatre de Cal Eril, la casa familiar de Joan Pons d’El Petit de Cal Eril, convertida en sala de concerts i estudi de gravació. Però, a més, el territori està esquitxat de festivals. Alguns, com la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega, la Fira Mediterrània de Manresa o els d’estiu, a la Costa Brava, sí que solen aparèixer als mitjans de tirada nacional, però d’altres no tant: iniciatives com la Bianyal de la Vall de Bianya, el Festus de Torelló, l’Eufònic de les Terres de l’Ebre, el Deltebre Dansa… N’hi ha de veritablement singulars, com el Maldaltura de Llessui i el Cantilafont del Lluçanès. La llista és inabastable.

La majoria mantenen una estreta relació amb el paisatge. “Mentre que la ciutat ofereix visitants i mitjans de comunicació, els de fora el que tenen és l’entorn, el paisatge”, diu Montornés. Però també tenen la gent. “Als pobles on durant la major part de l’any no hi passa res, quan hi ha alguna cosa la gent s’hi acosta”, assegura. És el cas del Centre d’Art i Natura de Farrera, al Pallars Sobirà, on “la gent s’hi aboca d’una manera molt festiva”. Per al crític i comissari, aquests espais “compleixen moltes funcions i són focus de relació entre els veïns, que veuen coses que no han vist mai i fins i tot alguns acaben estudiant belles arts”. Això sí, aquestes iniciatives acostumen a tenir èxit el dia que s’inauguren, la major part del públic s’hi atansa en dies molt concrets. És difícil, per tant, allargar-ne la programació.

“La part de Tarragona és la més malmesa i deixada de la mà de Déu”, opina Montornés, que va dedicar el primer programa de Territori contemporani al Festival Internacional de Fotografia SCAN, celebrat al Tinglado 2, un espai expositiu situat al Moll de Costa de Tarragona. “A la seu del Centre d’Art de Tarragona, que forma part dels vuit centres de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya, no hi ha direcció, i això fa que la identitat quedi molt diluïda”, explica. “Es fomenten les exposicions itinerants entre centres i això és bo, el que falta és poder dur a terme programacions singulars”, afegeix. Si bé el Bòlit, a Girona, i la Panera, a Lleida, funcionen com a pols d’atracció i focus d’irradiació, “a Tarragona falta voluntat política, i si la capital no s’hi posa, ¿com s’hi ha de posar la resta?”, es pregunta.

On és l’agenda?

Un dels problemes amb què topen totes aquestes iniciatives és la falta de ressò als mitjans. No hi ha una agenda única on es puguin consultar totes les activitats d’art i cultura contemporània que tenen lloc fora de les grans capitals i, sovint, és molt complicat conèixer-ne l’existència fora dels àmbits geogràfics més immediats si no és que se’n té informació prèvia. L’altra dificultat amb què es troben els centres és la falta de coordinació entre si. “Alguns depenen de la Generalitat, d’altres de les diputacions, dels ajuntaments… Hi ha centres d’art de primera, segona i tercera divisió, i entre ells no s’entenen, i, a més, en aquest país tot dura quatre anys”, de manera que és difícil plantejar projectes a llarg termini.

A falta d’aquest gruix d’informació útil llistada i agendada en un únic recurs a l’abast de tothom -el portal Surtdecasa.cat seria l’opció més semblant-, al públic no li queda més remei sinó investigar pel seu compte. Ara també comptarà amb un material impagable que li facilitarà molt la feina: els 39 capítols de Territori contemporani, disponibles a YouTube, són el resultat de tres anys de feina de recerca i rodatge. Un primer pas perquè les iniciatives que es produeixen més enllà de la B-30 es puguin donar a conèixer a tot el país i no només entre els veïns dels seus pobles i ciutats, i per acabar de fer visible una descentralització que ja fa anys que existeix, encara que sigui a l’ombra de les grans capitals.

Borja Duño, Diari Ara (02.05.19)

Deixa un comnetari

Subscriu-te a la nostra newsletter